Estratègies per millorar la convivència i el clima escolar
1.1 De què parlem?
L’assetjament escolar és una de les principals preocupacions de la comunitat educativa quan parlem de convivència escolar. Fruit de les desigualtats de poder en les relacions i l’àmplia tolerància de la violència en la nostra societat, l’assetjament escolar o bullying esdevé una situació més habitual del que seria desitjable.
En l'última enquesta de l’ECESC al curs 2021-2022 es posa en relleu que el 18,9% de l’alumnat és víctima d’assetjament escolar.
Si analitzem les dades en termes d’educació secundària, podem veure com la dada actual, 17,1% és notablement més alta que en l’última enquesta que es va fer el 2016-2017 on era un 10,4%. Si mirem els resultats a escala de Primària, ens hem de remuntar al curs 2005-2006 per poder comparar, i en aquest sentit, hi ha una davallada de 9,4%.
És inqüestionable que per minimitzar al màxim aquest tipus de maltractament hem d’abocar els màxims d’esforços en la prevenció. Tenint en compte que moltes situacions de violència comparteixen estratègies preventives, és essencial establir un Projecte de Convivència als centres que sistematitzi les actuacions a dur a terme a escala d'aula, centre i entorn.
En aquest sentit, i especialment en l’assetjament escolar com a fenomen de grup, és cabdal que totes les estratègies vagin dirigides a tots els membres de la comunitat educativa. L’alumnat com a actor principal, però també el professorat com a observador i les famílies com a suport essencial, han de compartir significats i dinàmiques que afavoreixin la detecció i intervenció més efectiva.
El benestar de l’alumnat està íntimament lligat amb el seu èxit educatiu, per tant, com a professionals de l'educació, no podem deixar d’estar atents al clima escolar si volem aconseguir que l’alumnat assoleixi les seves fites acadèmiques i personals.
Conflicte vs Violència
Per poder contextualitzar el concepte d'assetjament escolar hem de saber identificar els diferents tipus de violències i no confondre-les amb els conflictes. Aquesta diferenciació és cabdal alhora d'establir estratègies preventives i de detecció davant de l'assetjament escolar.
El conflicte és un element inherent a les relacions humanes i esdevé necessàriament una oportunitat d’aprenentatge. Sovint se’n té una percepció negativa perquè s’associa a violència, però el fet que hi hagi conflicte no necessàriament implica que acabi en una situació de violència i, per tant, no s’ha de veure com a negatiu. Des d’aquesta visió el conflicte s’ha de gestionar educativament per aprendre a viure en comunitat i en relació amb els altres. I és així com queda recollit el concepte en el Protocol d’actuació davant de qualsevol tipus de violència en l’àmbit educatiu.
El fet d’associar la idea de conflicte amb la manera que tradicionalment hem vist de resoldre’ls, la violència, fa que sovint es consideri un concepte amb connotacions negatives. Però si tenim en compte que és una forma de respectar la diversitat d’opinions i percepcions, és a dir, la diversitat de persones que conviuen juntes, pot permetre buscar solucions satisfactòries i innovadores per a totes les parts i ser un mitjà de transformació de la societat vers models millors. El concepte de conflicte pot prendre connotacions molt positives.
Partint del reconeixement que el conflicte és inherent a les relacions humanes, l’educació en el conflicte convida a tenir una actitud activa i per afrontar-lo, buscant evitar la submissió, l’evasió o la competició a favor de la negociació i la cooperació. Per això es proposen un seguit d’aptituds i habilitats per a treballar tant la relació amb una mateixa i amb les altres persones (provenció) com la capacitat d’analitzar, negociar i buscar vies de transformació d’un conflicte.
Segons el Protocol d’actuació davant de qualsevol tipus de violència en l’àmbit educatiula violència és una vulneració de drets humans i es defineix com l’ús de la força o del poder per malmetre l’altre. Cal destacar la necessitat de visibilitzar determinades conductes (el malnom, l’insult, l’empenta, el clatellot, la puntada de peu, comentaris sexistes, etc.) que, en ocasions, normalitzades sota l’aparença d’una broma, poden formar part d’un episodi de violència o discriminació.
S’ha de tenir en compte que les violències poden ser implícites o explícites. Les primeres fan referència a les violències invisibles que prenen formes subtils, com el control, l’anul·lació, l’humor, el llenguatge, la publicitat, els cànons de bellesa irreals, la socialització del gènere o la feminització de la pobresa, entre d’altres. També serien violències implícites les discriminacions indirectes, és a dir, els actes que poden ser aparentment neutres, però que produeixen una indefensió d’unes persones cap a unes altres, sigui per acció o omissió, com pot ser retardar, obstaculitzar o no intervenir i, per tant, obrar amb manca de diligència deguda, de manera quantitativa i/o qualitativa.
Les violències explícites, per contra, són les que adopten formen visibles, com poden ser assetjament, amenaces, insults i crits, agressions físiques, violació, agressió sexual, maltractament, feminicidi, matrimoni forçat i mutilació genital femenina, entre d’altres.
Així, les violències implícites es recullen com a violència estructural, violència simbòlica, violència institucional i revictimització o victimització secundària, i esdevenen el pas previ a les formes de violència explícita, com per exemple psicològica, sexual, física o digital, etc.
Segons UNICEF, en el seu Glossari per a la No-Violència, explica que la violència pot representar-se com un triangle amb tres vèrtexs: la violència directa, que és visible i podem identificar fàcilment en el nostre dia a dia en conductes com ara insults, baralles o crims; la violència cultural, que no és evident perquè està basada en actituds (com la indiferència, la passivitat, la discriminació, els prejudicis...) i que afavoreix que les persones considerin que la violència és una cosa natural, inevitable i fins i tot necessària; i la violència estructural, que també és invisible i és considerada la pitjor de totes tres, ja que es refereix al conjunt d’estructures (polítiques, econòmiques, legals, educatives, de classe...) que permeten que hi hagi injustícies socials i vulneracions de drets humans. Aquesta teoria, anomenada Tribalisme, va ser elaborada pel sociòleg noruec Johan Galtung.
El tribalisme és un concepte usat en antropologia que serveix per definir les conductes, actituds i valors que fan que determinades persones o grups sentin una identitat pròpia tan forta que es considerin aliens i diferents d’altres persones o grups. El tribalisme és la causa de formes de discriminació com ara el racisme, el masclisme, l’homofòbia, l’antisemitisme, l’aporofòbia, el classisme o la islamofòbia, entre moltes altres. El tribalisme està molt relacionat amb la cultura de la violència, ja que fomenta una manera de pensar en la qual “els altres” no mereixen els mateixos drets que “nosaltres”.
Agressivitat vs Violència
Sovint utilitzem altres conceptes com l'agressivitat per referir-nos a situacions violentes que es poden donar entre infants i joves tan dins com fora de l'entorn escolar. És important, situar el concepte d'agressivitat i prendre consciència de la seva naturalesa, per entendre que tots els éssers humans la sentim com a pulsió i té una funció biològica lligada a la supervivència.
Per exemple, si una persona ens vol fer mal li podem donar una empenta per apartar-la. Aquesta reacció defensiva és instintiva i confirma que, igual que tots tenim un punt de por, alegria, curiositat o fàstic, tots tenim un punt d’agressivitat; sinó no sobreviuríem.
L'agressivitat ens pot donar la força per sortir d'una situació de perill, per afrontar una por que tenim, per posar un límit a l'altre quan la relació no està en equilibri o necessitem expressar el No, quan alguna cosa no ens agrada, etc.
Segons David Bueno, a nivell cerebral, davant d’una amenaça podem respondre de tres formes bàsiques: quedar-nos quiets –que generalment no acostuma a ser la millor resposta–, fugir o agredir. Per tant, por i agressivitat es toquen. Una mateixa persona, davant una amenaça similar, un dia pot reaccionar amb por i un altre amb agressivitat. La violència utilitza els mecanismes de l’agressivitat i, per tant, també té els mateixos orígens. Les persones que viuen amb por acostumen a utilitzar la violència més sovint que les persones que se senten segures i confiades.
L'agressivitat forma part de la vida i és necessari que les criatures hi transitin de manera natural durant la primera infància a través del joc motriu i simbòlic. Cal preservar l'ús de l'agressivitat, observant i acompanyant el seu desenvolupament, oferint als infants espais de seguretat i uns límits clars que els ajudin a regular-la. Quan podem acompanyar l'agressivitat des d'aquesta mirada sense judici, ajudem als infants a desenvolupar-la d'una forma més sana.
D'aquesta manera, estarem fent un treball preventiu, ja que si no permetem que travessin aquesta etapa, l'agressivitat s'acaba enquistant i apareixent en etapes posteriors de la vida amb més violència, adoptant diferents formes per la influència de la nostra cultura.
En aquest sentit, l'agressivitat en el joc genera molta controvèrsia entre els adults, tan en els centres educatius com a casa, ja que el concepte d'agressivitat i el seu desenvolupament es confon amb violència, i sovint, com a adults, no la sabem gestionar perquè ens han educat en la prohibició de l'agressivitat. Tenim la creença que si deixem jugar els infants a jocs de lluita, això generarà infants més agressius. Permetre'ls experimentar-la a nivell corporal i simbòlic sense judici ni repressió, sense veure-la com a bona o dolenta, els ajudarà a integrar-la i regular-la a favor de la vida i el benestar. En aquest sentit, la pràctica psicomotriu de B. Aucouturier ofereix un marc teòric i pràctic per integrar aquesta mirada i donar resposta a nivell preventiu a l'escola.
Cal tenir present, també, que l'ús de l'agressivitat en el joc està molt més acceptat socialment entre els nens que entre les nenes. La seva expressivitat acostuma a ser més física i com està més normalitzada i permesa, es fa més visible en ells que en elles. Això comporta que les nenes hagin de buscar formes alternatives per expressar-la, sovint d'amagat, per tant, més difícils d'observar i acompanyar, i que en etapes més avançades poden esdevenir situacions de violència més invisibles.
