A l’hora de definir els rols és important tenir clar que una persona no “és”, sinó que “actua en rol de”. Aquest matís, que ens pot semblar irrellevant, en realitat dona un significat completament diferent dels fets, ja que no encasella ni etiqueta la persona, sinó que n’acota una acció concreta, la qual cosa vol dir que allò que ha fet pot canviar i transformar-se.
Un altre argument rellevant per parlar en clau de rol és que aproximadament la meitat d’adolescents que han patit assetjament o ciberassetjament escolar, també l’han exercit. En concret, segons l’estudi d’UNICEF “Estudi de l’impacte de les tecnologies en l’adolescència”, un 45,8% de l’alumnat que ha patit assetjament també ha assetjat. En ciberassetjament, aquest percentatge augmenta fins al 52,4%.
En l’assetjament escolar, podem reconèixer diferents rols:
Rol d’agressor/a
Infant o jove que està exercint un rol d’abús de poder cap a un altre igual en una situació d’assetjament escolar. D’alguna manera pot estar buscant trobar-se bé i compensar mancances, de forma més o menys conscient, provocant el dolor d’altres infants.
Les possibles causes poden ser omplir moments de buit, un tast de poder, reforçar l’autoestima, compensar faltes d’afecte, el dolor. També poden estar lligades a una baixa tolerància a la frustració o haver entrat en contacte amb la violència en un altre context. Si deixem de banda etiquetes com “és mala persona” o “és dolenta” podrem mirar més enllà i veure que és un infant o jove que està demanant ajuda. Seria un error, per tant, limitar la intervenció a una acció punitiva, ja que la necessitat que hi ha de fons és una altra. En cap cas s’està parlant de tolerar aquest tipus d’actuacions, sinó de fer una intervenció el més eficaç possible. Si no s’hi posa remei, aquesta actitud es pot reproduir en altres contextos i altres moments de la vida.
Rol de víctima
Infant o jove que es troba en una situació d’inferioritat, ja que està rebent un abús de poder per part d’un igual de forma perpetuada i intencionada. Aquest malestar, de vegades es pot manifestar a través de sentiments com la por, el pànic, el patiment, etc.
Tot i que hi ha persones que es troben en una situació de vulnerabilitat i tenen més probabilitats d’acabar exercint aquest rol, no hi ha un perfil determinat i sobretot no hi ha res que justifiqui aquest abús. Descartant etiquetes com “és dèbil”, “és raret/a” o “és la seva cultura” podrem mirar més enllà i deixar de revictimitzar a l’infant o jove dotant-lo d’eines perquè se’n pugui sortir.
Rol d’espectador/a
Totes les persones que contemplen les escenes de violència, intervinguin directament o no, queden vinculades al patiment, encara que el grau de dolor sigui diferent del del rol de víctima.
Potser no s’intervé per por d’estar en el punt de mira, perquè es considera que no és el nostre problema, per estar insensibilitzats amb el dolor aliè o perquè falten habilitats socials per evitar-ho, entre altres motius.
La clau és que aconseguim que totes aquestes persones espectadores es posicionin a favor del benestar, que se sentin part implicada i que tinguin recursos per actuar quan algú al seu voltant pateix. Així evitarem l’escalada de violència que acaba derivant en assetjament escolar.