2.1 L’escala de la provenció

L’Escala de la provenció és una eina de l’Escola de Cultura per a la Pau de la UAB creada per Cascón i Martín (1996) que a través de set esglaons processuals facilita el procés de formació i desenvolupament d’un grup, per tal de facilitar la convivència. Entenent convivència com un grup on les persones cuiden les unes de les altres, i del benestar del grup, on es mostren participatives i (co) responsables i on es creen relacions saludables entre elles. 

L’Escala de la provenció és un sistema lineal, on cada esglaó està recolzat en l’anterior, cada esglaó respon a una necessitat i ens capacita i habilita per al següent. Puges i baixes les escales per consolidar les relacions i la convivència.(Bartolí, Sanfeliu, & Dulcey, 2019. Guia pràctica per abordar el conflicte des de la mirada artística)

No és una tècnica que s’aplica i funciona, és una forma d’entendre el conflicte i la formació de grups que implica un aprenentatge constant cap a la convivència des d’una mirada proventiva. Cal entendre l’escala com un procés, en el qual cal ser flexible però sistemàtic. Cal treballar tots els esglaons de manera gradual, de baix a dalt, però també, un cop tenim el grup cohesionat, caldrà anar fent recordatoris o aprofundint en els diferents esglaons en funció de l’observació del grup  (Bartolí, Sanfeliu, & Dulcey, 2019). 

Abans de treballar la provenció en l'àmbit individual, on ens introduïm en el camp de l’educació socioemocional i moral, és imprescindible que el grup estigui en convivència, si no no donarem lloc a l’obertura i al respecte necessaris a l’hora de fer un treball introspectiu.

A continuació, desenvolupem els set esglaons de l’Escala de la Provenció (Cascón i Martín, 1996) i us enllaçarem recursos per tal que els pugueu anar desenvolupant amb els diferents grups. Les fonts de les quals hem extret el gran gruix d’informació són Cascón (2007),  Escola de Cultura per la Pau i Bartolí, Sanfeliu, & Dulcey, (2019), majoritàriament. Els citem aquí per tal d’evitar citacions constants al llarg de cada paràgraf.

2.1.1 De què parlem?

Sovint  hem estat exposats a canvis i a processos d’adaptació i creació de grup. Sigui per motius laborals, personals o d’estudis hem hagut de fer l’esforç d’entrar en un espai on no coneixíem a ningú. Afortunats hem estat, les vegades que per atzar hi havia una cara coneguda en aquell lloc, de sobte ens sentíem reconfortats, malgrat que no fossin persones amigues nostres, però en aquell context eren els més coneguts i, per tant, vàlids per a disminuir la nostra incomoditat. Són situacions incertes, incòmodes, que hem viscut al llarg de la nostra vida.

A continuació, us proposem unes preguntes per tal de connectar amb les vostres pròpies experiències abans d’entrar en el contingut teòric.

A continuació, desenvolupem els set esglaons de l’Escala proventiva i us enllaçarem recursos per tal que els pugueu anar desenvolupant amb els diferents grups.

01 Presentació

Com a docents, quan ens arriba un alumne nou a l’aula, podem:

Presentar l’infant davant dels companys i les companyes dient el seu nom (o li oferim que es presenti a ell mateix) i fer que els altres, es presentin fent una roda de noms i a continuació, continuar amb la classe tal com l’havíem planificat. Sovint, amb aquesta acció ja sentim que l’hem presentat i que el grup l’ha reconegut. Efectivament, cadascú ha dit el seu nom exposant davant dels companys l’infant nou. 

O bé, podem crear un espai on aquesta presentació sigui significativa per a ells i elles, un espai de presentació real entre alumnat, on es puguin mirar als ulls i reconèixer, intercanviar un somriure i, si poden, més paraules, un dibuix, un gest, una fotografia, un objecte, donar lloc a l’inici de la connexió. Una dinàmica on hi hagi presència real. Aquesta presentació determinarà l’inici del vincle, i caldrà anar-la repetint i deixant espais diversos a presentar-se de diferents maneres, des de l’interior a l’exterior. La forma més senzilla de fer-ho és generant grups de 3 persones, cadascú ha de fer el següent:

1)Dir el seu nom mirant els ulls de totes les persones del grup.
2)Dir una paraula que associa amb ell o ella mateixa.
3)Fer una salutació als altres que serà la seva, amb la qual s’identifica, amb la que sempre saluda als companys. Haurà de saludar als membres del grup.

Després el docent demana canvi, els grups s’uneixen entre ells creant grups de nou alumnes. Repeteixen la roda. Un cop presentats entre ells, el docent, pot continuar generant dinàmiques, o bé, pot continuar amb la seva programació, si aquest espai ja ha tingut lloc a la tutoria o un altre docent se n’ha ocupat.

02 Coneixement

Així, dones espai, també, als infants més introvertits, aquells que els costa expressar-se a través de la paraula, i a la diversitat de tota l’aula. 

Quan deixem l’espai perquè els infants es mostrin als altres, troben sintonies, vivències semblants, descobreixen habilitats que tenen els altres que els sorprenen i trenquen prejudicis. És una oportunitat pel docent per reforçar aquests descobriments i connexions des de la paraula, creant sinergies entre ells, però també donant lloc perquè observin la diferència des de la cura i d’aquesta manera cuidin la vulnerabilitat de l’altre. Un grup s’enforteix quan coneixen les vulnerabilitats dels seus membres i decideixen cuidar-les.

Quan apareixen situacions de conflicte o de tensió, si no hi ha una coneixença mútua i apreciativa, magnifiquem aquells aspectes que ens distancien de l’altra fent més gran la discrepància, dificultant la transformació del conflicte i posant en risc la relació. (Escola de cultura per la pau).

03 Confiança

Quan un grup està en confiança, les expectatives són les adequades i en general, es compleixen. Si un grup no està en confiança, els seus membres no s’obriran, ni mostraran la seva part vulnerable, mostrant una màscara o façana d’ells mateixos, que no sempre serà des de l'honestedat.

04 Estima

Quan nosaltres valorem la tasca, l’habilitat, la conducta d’un company/a, l’estem incloent, l’estem reconeixent, donant un lloc en el grup des de la seva aportació. Per tal que l’estima sigui sincera i honesta, cal vetllar per una mirada apreciativa de l’altre.

Reconèixer, reforçar o donar suport són diferents estratègies per a donar estima. 

Reconèixer: vol dir fer visible allò que hom fa bé, allò en què té traça. Pot ser individual o en públic.
Reforçar: és reconèixer el progrés i l’esforç, malgrat que no s’hagi assolit l’èxit.
Donar suport: vol dir empatitzar, animar o orientar en cas de bloqueig o dubtes.

Segons Sara Carro(2019) partim de la base que les persones som diverses, i que les diferències que som i tenim estan jerarquitzades, de manera que hi ha característiques que estan més valorades socialment i d’altres que ho estan menys o gens. Aquesta valoració jerarquitzada de les diferències, sovint, a les aules, està representada per persones concretes. Així, doncs, hi ha persones que en un grup representen allò que està més valorat, i d’altres que encarnen aquelles facetes que ho estan menys o gens.

Allò que causa la discriminació és que les persones que conformen el marge i el centre es mantinguin estàtiques en aquestes posicions. Sovint, una de les actituds habituals és que les persones del centre projecten en les persones que conformen el marge “allò que no volen ser” i, des del seu privilegi d’estar al centre, ho expressin en comportaments excloents.

Fomentar l’estima dins l’aula és treballar la cura explícita del grup per part de tots i totes. Propiciar aquest diàleg, ens permet ser qui som, i apreciar-nos des del que som, donant lloc a tothom, activar aquesta sensibilitat envers els marges. 

05 Comunicació

Quantes vegades, com a docents ens hem trobat gestionant conflictes que venen fruit de paraules mal afortunades? Moltíssimes, oi?

Si des del principi, dins de l’entorn escolar, ensenyem al nostre alumnat que la comunicació entre nosaltres ha de ser respectuosa i no violenta, i anem entrenant-los a parlar des del Jo, i no des del Tu, a poc a poc, aniran adquirint aquesta forma de comunicar-se com un hàbit.

El nostre llenguatge està farcit d’inèrcies i creences, sovint plenes de vergonya, judici, culpa, crítica o exigència. Cal ser conscients i responsabilitzar-nos dels missatges que transmetem. Si en comptes de centrar-nos en l’altre (TU), partim del JO, canviem els retrets per a necessitats personals, la comunicació vira totalment i la convivència esdevé més pacífica.

Si en comptes de dir, “Ha estat culpa teva que jo t’hagi cridat, tu m’has tancat la porta davant dels nassos!” “T’he cridat perquè m’he espantat i de retruc m’he enfadat, perquè no m’esperava que em tancaries la porta quan jo entrava. No m’ha agradat gens.”  Estem dient el mateix des d’un lloc molt diferent, hem desplaçat el TU pel JO.

En el Mòdul 3 hem desenvolupat més extensament la Comunicació No Violenta com a eina per a assolir una comunicació efectiva, activa i empàtica.

06 Presa de decisions

A mesura que els infants es fan grans, han de poder decidir sobre més aspectes de la seva vida i de l’esdevenir del grup.

Els espais d’aprenentatge que tradicionalment en el sistema educatiu formal han fomentat més la presa de decisions són el joc lliure a l’hora de pati; l’esport (Educació Física) i l’art (Visual i Plàstica), si es planteja des de la creativitat. Són espais en els quals l’infant ha de prendre decisions, a vegades individualment i majoritàriament, com a grup. 

Actualment, els espais d’aprenentatge globalitzat o per projectes, donen moltes oportunitats a l’alumnat per a treballar la presa de decisions, cal tenir clar, abans de començar aquests espais, si el grup es troba en condicions per poder entomar el repte.

07 Cooperació

En canvi, la metodologia de treball cooperatiu implica estructurar el contingut i el temps de forma cooperativa. Un exemple de treball cooperatiu és la situació en la qual van col·locar uns investigadors a un grup d’infants de l'Índia. Els van posar una cistella plena de menjar a una distància determinada, els van dir que al senyal, tots havien de començar a córrer per aconseguir la cistella, aquell que arribés primer, se la podria quedar. Els infants no van començar a córrer immediatament, van mirar-se els uns als altres, van parlar entre ells i van prendre la decisió d’agafar-se de les mans i córrer tots junts, de manera que tots van aconseguir la cistella.

“La cooperació és la convicció plena que ningú pot arribar a la meta si no arribem tots”.
Virgina Burden citat per Bartolí, N., Sanfeliu, A., Dulcey, A. (2019)

Vetllar per la creació del grup seguint els esglaons de l'Escala de la Provenció ens permet donar resposta a les necessitats individuals i col·lectives. En canvi, quan no treballem la provenció, aquestes necessitats no queden cobertes i, per tant, sembrem un camp de conreu ideal per a l'aparició de conflictes acompanyats de violència. 

En la imatge que us mostrem a continuació, podeu veure què es dóna quan apliquem la provenció i què apareix quan no l'apliquem en la creació i gestió de grups.

2.1.2 Proposta de dinàmica d’aula

2.1.3 Banc de recursos