Lo clòne
Molt sovint, quan parlem de literatura occitana, ens venen a la memòria els trobadors, les seves dames i l’amor cortès. Però l’occità, llengua de cultura i poetes als segles XII-XIII, continua ben viu i actual. Un bon exemple és el text que us proposo descobrir: l’inici del conte “Lo clone”, de la tarasconesa Danièla Julien.
El text: “Lo clòne”
“Lo clòne” és el tercer conte del recull Adieu paure…, obra guanyadora del VI Prèmi de Raconte en Occitan Les Talúries, convocat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
El text llegit
[PER FER]
Comentari sobre el text
Generalment, els relats de Danièla Julien sempre estan narrats en primera persona i “Lo clòne” no n’és una excepció. Els protagonistes dels seus contes són de tot gènere i edat: nenes, homes de mitjana edat, velles, dones a la quarantena, nois adolescents… En aquest cas, qui ens parla és un home ja d’edat avançada que ens explica un fet (un fet terrible!) esdevingut fa uns divuit anys.
Pel que fa al fragment que ens pertoca, el podem dividir en dues parts. En la primera, el narrador ens avisa de la gravetat de la història i de per què ha triat l’occità per relatar-la. No és l’única vegada que Julien fa referència al tema de la llengua. A “Elena” (un altre conte del mateix recull) apareix les dificultats d’un estranger, que ha fet un esforç per parlar la llengua oficial del país (el francès), per integrar-se en una comunitat que utilitza una altra llengua (l’occità) i de la seva transmissió generacional. En aquest cas, l’occità se’ns descriu com a llengua materna del narrador:
lenga que fa partida de ieu coma la color de meis uelhs ò mon biais de marchar.
però minoritària i desconeguda:
lenga dau secrèt, tant intima e tant immensa a l’encòp que sola podiá suportar la mostruositat
En la segona part, el narrador es presenta i descriu el context on es desenvoluparà la història. El títol (“Lo clòne”) ens dóna pistes sobre la temàtica del conte… i, per si no quedés clar, l’aparició de la bediga Dolly a mig fragment, ens ho acaba d’aclarir. A partir de la notícia d’aquest fet, Danièla Julien basteix el seu relat. Com en els altres contes, a partir de situacions o esdeveniments quotidians, el lector es interpel·lat pels pensaments i les sensacions dels protagonistes: els sorolls escoltats per una nena a l’hora de dormir, un home obsessionat per col·laborar amb organitzacions benèfiques, parelles que es gesten a través d’agències matrimonials, la reacció d’un adolescent en presenciar com un desconegut flirteja amb la seva mare i com ella li segueix el joc… Sempre hi ha com a denominador comú les sensacions a flor de pell dels protagonistes: gelosia, desig, incomoditat, enveja…
L’estil de Danièla Julien és planer, sense enfarfecs. Gràcies a això, en línies generals, és força comprensible per a un catalanoparlant sense gaires coneixements d’occità. El fil de la història es pot seguir sense cap problema. Les reflexions personals, però, presenten una mica més de dificultats a causa de la seva pròpia naturalesa i (mea culpa!)la manca de coneixement de la llengua per part del lector.
L’espai: Tarascon
Ja des de lluny, és ben visible el seu castell, edificat al segle XV. Al seu peu, podem descobrir el monstre que, suposadament, dóna nom a la població i que habitava al lloc on actualment es dreça la fortalesa: la Tarasca.
Segons algunes versions, aquest monstre amfibi, que devorava els caminants i enfonsava les naus, va ser derrotat per Santa Marta de Betània, la sepultura de la qual es pot visitar a la basílica del mateix nom a Tarascó. Altres afirmen que la Tarasca va ser derrotada per un grup de joves que, posteriorment, fundaren Bellcaire i Tarascó. Actualment, una vegada l’any, a finals de juny, la Tarasca torna a passejar pels carrers de la vila.
Sabíeu que…?
Tal i com podeu observar, la Tarasca, conduïda pels Tarascaïres, és un element festiu i boig del seguici popular. D’origen occità, tal i com acabeu de llegir, la Tarasca es va estendre, en època medieval, per la corona d’Aragó i la resta de la península ibèrica. Així, actualment la podeu veure a València, Ontinyent, Barcelona i Cervera, o Toledo i Zamora. Tot i això, a Catalunya, aquesta bèstia normalment es coneguda amb un altre nom… Quin? La podeu trobar, per exemple, a Tortosa i Tarragona. Segons Joan Amades, aquests éssers, així com els dracs i les víbries, eren associats pel cristianisme a l’infern i apareixien documentats a les processons de Corpus, en solitari o bé acompanyant els diables que s’enfronten a sant Miquel i els seus àngels.
Un altre element relacionat amb la vila és l’obra d’Alfons Daudet. Al s. XIX, aquest escriptor va caricaturitzar els estereotips occitans en el personatge de l’antiheroi neci i fanfarró Tartarí de Tarascó. Com ja us podeu imaginar, l’obra no va ser gens ben acceptada pels veïns ni pels provençals en general, que van amenaçar de mort a Daudet si es presentava a la vila. Amb el temps, però, va esdevenir molt popular fins al punt que actualment, si aneu a Tarascó, podeu visitar-hi l’espai-museu que li està dedicat i la casa on suposadament va viure. Al final de les festes de la Tarasca, cada any, Tartarin, amb la seva “barretina” característica, fa la seva entrada a Tarascó. Fotografia: Gerard Marin.
Danièla Julien: l’autor
Danièla Julien (Tarascó, 1944 -) és mestra, escriptora i militant occitanista. Aprengué occità de la seva àvia, que el parlava amb el seu pare i els treballadors de la seva granja (amb Danièla i els seus germans sempre utilitzava el francès), i del seu avi matern, que l’emprava amb la gent de la seva edat. Però no va ser fins als trenta anys, a la Universitat Occitana d’Estiu de 1974, que entrà en contacte amb l’occità com a llengua de cultura.
Compaginà la feina de mestra de primària amb els seus estudis de Lletres Modernes a la Universitat Paul Valery de Montpeller, on defensà la seva tesi sobre La Festa, del nimesenc Robèrt Lafont.
Al 1982 obrí a Bellcaire la primera escola bilingüe occità-francès. D’aleshores ençà, ha treballat com a assessora pedagògica de la llengua i cultura occitanes, com a professora d’occità a la Facultat Vauban de Nimes, i ha estat col·laboradora i presidenta del MARPOC (Maison pour l’animation et la recherche populaire occitane) de Nimes.
A partir de la seva jubilació, al 2002, es pot dedicar plenament a l’activitat literària: contes, relats breus i poesia, a més de traduccions de l’obra de Robèrt Lafont. Entre els seus títols, a més d’Adieu paure…, podem destacar els reculls de relats breus Viatge d’ivèrn (1999), Letras (2014) o el recull de poesia De mèu e de juscla (2016).
