L’aiga de la Dordonha
El text: “L’aiga de la Dordonha”
Coneissi lo camin
Que vai a la Dordonha
Dins lo prat del vesin
Quò‘s un camin de sòmi.
Los pès dins l‘aiga
E lo cop dins lo vent,
Quò sentiá bon dins l‘aire
Li tornavi sovent.E totjorn
L‘aiga de la Dordonha
Miralha los castèls
E sus la Dordonha
Davalan los batèls.Coneissiái lo camin
Qu‘anava a la ribièra.
Es vengut lo camin
Que vai a la gravièra
Crusa que crisa,
Cal far montar la pèira!
Ganha que ganha,
Tan pièg per la ribièra!Coneissiái lo camin
Qu‘anava a l‘aiga fièra.
Es vengut lo camin
Que vai al cementèri.
Los peissons se‘n van.
Los pescaires tanben.
Los toristas vendràn:
Lo plan d‘aiga es prèste.Un jorn, un pauc pus naut,
Benlèu pas lonh d‘aicí,
EDF montarà Una centrala atomica.
Paura Dordonha, Aquí serà ta fin,
Mòrta la font de vida
E negre l‘avenir…E totjorn
L‘aiga de la Dordonha
Miralha los castèls
E sus la Dordonha
Davalan los batèls.
Peiraguda (1978). Lo Leberon, Besièrs: Ventadorn.
[Tirat de: Jean Salles-Loustau (dir.), Òc-ben ! Deuxième année d’occitan. Livre de l’élève, CRDP Aquitaine, 2004.]
El text llegit
Comentari sobre el text
“L’Aiga de la Dordonha” és una cançó senzilla que, tanmateix, reflecteix la importància que té el riu Dordonha com a element modelador del paisatge a la comarca del Perigòrd.
A la cançó es diferencien dues parts ben marcades. La primera d’elles correspon amb les dues primeres estrofes, on es descriu el paisatge i la realitat del riu Dordonha des d’una visió més bucòlica, centrada en un passat més pristí, on l’única intervenció humana que influencia l’ecosistema fluvial són els vaixells que hi naveguen.
A la segona part, però, el panorama descrit canvia radicalment i així, a la tercera estrofa es relaten les conseqüències que té l’explotació d’una gravera sobre la llera del riu. A més, a la quarta estrofa, apareix un escenari on tot l’entorn és radicalment transformat, desapareixent els organismes autòctons que hi habiten. Per acabar amb els escenaris tràgics, la cinquena estrofa planteja una hipotètica situació de la instalació d’una central nuclear, que acabaria definitivament amb tota la vida del riu.
Per últim, la cançó es tanca amb la repetició de la segona estrofa, remarcant la bellesa del riu Dordonha.
Peiraguda: els autors
Peiraguda és un grup de la regió de Perigòrd fundat al 1978 per Jean Bonnefon, Patrick Salinié i Jean-Louis Garrigue. El grup canta exclusivament en occità i practica una estil musical netament folk (dues guitarres, dues veus i un baix) a la immensa majoria de les seves cançons.
Els Peiraguda van destacar a la seva època pel fet ne no limitar-se exclusivament a posar en escena texts en occità de caire militant, sinó que també van incloure cançons d’una temàtica més variada. Són reconeguts per la riquesa poètica de les seves lletres i la qualitat dels seus arregles harmònics al voltant de les guitarres i les veus, privilegiant els timbres naturals a les composicions elèctriques, més en voga a la seva època.
Separats al 1988 (principalment per muntar el projecte paral·lel Bigaròc amb Joan-Pau Verdier), se reagrupen al 2003 i toquen junts des d’aleshores. A hores d’ara el grup és compost per Jean Bonnefon (guitarra, veu, composició), Patrick Salinié (guitarra, veu, composició), Jacques Gandon (guitarres), Laurent Chopin (bateria), Patrick Descamps (baix) i Thierry Roques (acordió).
 |
 |
Formació original de Peiraguda, 1977 (Albi). |
Concert de Peiraguda, 1982 (Casèras). |
Components del grup
Patrick Salinié va néixer a Sarlat la nit del 31 de desembre de 1955. Comença a cantar en occità al 1974 amb el seu company Jean-Louis Garrigue, sota la notable influència de Michel Chadeuilh i Joan Paù Verdier. Dintre de l’ambient de la seva infantesa a Sarlat, Patrick i Jean-Louis freqüenten la companyia de Jean Bonnefon durant molt de temps, sobre tot al Centre de Lleure o al Club del jovent. Junts creen Peiraguda en 1977. Patrick Salinié és treballador social. Immers a la vida associativa i política, va sortir electe a Sarlat i més tard a Saint André Allas, comuna de la qual és tinent alcalde. Entre 1991 i 1999 participa com a presentador a aventura de “Aqui TV”, la televisió de la regió de Périgord. Autor de nombroses obres sobre l’historia local, també escriu novel·les.
Jean Bonnefon, nascut al 1950, és el veterà del grup. Fill del període del baby-boom francès, va créixer sota la influència de George Brassens i dels Beatles. Va cantar en francès i en anglès abans de descobrir-se fill de la cultura occitana. Co-fundador de Peiraguda amb Patrick Salinié i Jean Louis Garrigue en 1977. Paral·lelament, participa a la radio local (va dirigir France Bleu Périgord entre 1997 i 2004), a la televisió local (a AquiTv, primera televisió local en 1991), escriu novel·les, interpreta contes -sol o amb Daniel Chavaroche (Compagnie des Arts Modestes)- canta a Brassens amb Peiraguda i Jean Pau Verdier, presideix l’associació Voix du Sud a Astafòrt.
Jean-Louis Garrigue, cantant, guitarrista i acordionista, va fundar el grup en 1977 amb Jean Bonnefon i Patrick Saliné. Va participar als tres primers àlbums escrivint, per exemple “Fin de setmana”, “Sei lo vent”, “Conte novel” o “Somi”… Va abandonar el grup en 1983 per dedicar-se a la medicina, professió que exerceix en l’actualitat a Gironda.
