Gui d’Uissel, be·m pesa de vos, de Maria de Ventadorn
El text: “Gui d’Uissel, be·m pesa de vos”
I
Gui d’Uissel, be·m pesa de vos,
Car vos etz laissatz de chantar ;
E car vos i volgra tornar,
Per que sabetz d’aitals razos,
Vuoill qe·m digatz si deu far egalmen
Dompna per drut, qan lo qier francamen,
Cum el per lieis tot qant taing ad amor
Segon los dreitz que tenon l’amador.II
Dompna Na Maria, tenssos
E tot cant cujava laissar ;
Mas aoras non puosc estar
Qu’ieu non chant als vostres somos ;
E respon vos de la dompna breumen
Que per son drut deu far comunalmen
Cum el per lieis ses garda de ricor :
Qu’en dos amics non deu aver major.III
Gui, tot so don es cobeitos
Deu drutz ab merce demandar,
E dompna pot o comandar,
E deu ben pregar a sazos ;
E·l drutz deu far precs e comandamen
Cum per amiga e per dompna eissamen,
E·il dompna deu a son drut far honor
Cum ad amic, mas non cum a seignor.IV
Dompna, sai dizon de mest nos
Que, pois que dompna vol amar,
Engalmen deu son drut onrar,
Pois engalmen son amoros ;
E s’esdeven que l’am plus finamen,
Els faichs, els dichs en deu far aparen,
E si ell’ a fals cor ni trichador,
Ab bel semblan deu cobrir sa follor.V
Gui d’Uissel, ges d’aitals razos
Non son li drut al comenssar,
Anz ditz chascus, qan vol prejar,
Mans jointas e de genolos :
« Dompna, voillatz qe·us serva franchamen
Cum lo vostr’om ; » et ella enaissi·l pren ;
Eu vo·l jutge per dreich a trahitor
Si·s rend pariers e·s det per servidor.VI
Dompna, so es plaitz vergoignos
Ad ops de dompn’ a razonar
Que cellui non teigna per par,
Ab cui a faich un cor de dos ;
O vos diretz, e no·us estara gen,
Que·l drutz la deu amar plus finamen,
O vos diretz qu’il son par entre lor ;
Que ren no·il deu lo drutz mas per amor.
El text llegit
Comentari sobre el text
Maria de Ventadorn: l’autor
Entre els segles XII i XIII, en ple període del feudalisme, apareix a Occitània una nova forma de pensar, fer i dir la poesia. Aquest impuls creador dona lloc a una nova corrent literària ‘la poesia trobadoresca’. Una poesia que inspirà tant a homes com a dones, d’aleshores ençà coneguts com trobadors i trobairitzs. Però, què trobaren, i què buscaven aquests inspirats autors? Certament, l’amor, l’amor cortès tal com es vivia a les corts i palaus en una societat que gaudia d’un alt nivell de sofisticació i tolerància, donada l’estabilitat política, territorial i econòmica d’Occitània.
Aquests ‘trobadors’ mai foren anomenats ‘poetes’ perquè la seva lírica cercà l’expressió més íntima, i per tant, allunyada, dels cànons pretèrits forjats pels poetes que escrigueren en llatí clàssic. L’expressió dels sentiments i el goig davant l’estimat/ada suposà doncs un nou repte expressiu que es feu realitat a través de la llengua vernacle o llatí vulgar. És així que l’ús del llemosí o occità (també conegut com a llengua d’Òc o provençal per la seva localització geogràfica) deixà enrere per sempre el llatí clàssic, elevant la llengua vernacle a estàndard, i afavorint la creació d’un ‘estil nou’ de poesia que arrelà arreu d’Europa occidental amb gran èxit (especialment al nord d’Itàlia, i a la Corona Catalana-Aragonesa). La lírica trobadoresca sorgida lluny dels canons clàssics establia les bases de la poesia moderna. Així Dante, coneixedor i estudiós de la literatura provençal, reivindicà a l’assaig titulat ‘De vulgari eloquentia’ l’ús del llatí vulgar (en el seu cas el toscà) com a llengua de valor literari i, seguint les passes de la poesia trobadoresca basada en l’estil refinat o fina amor, introduí el Dolce Stil Nouvo per parlar d’amor, un estil que captivà també grans autors Renaixentistes com Boccacio o Petrarca.
Amb la perspectiva del temps podem afirmar avui que la lírica provençal suposà una revolució des de dos punts de vista: d’una banda suposà un canvi de paradigma a nivell lingüístic ja que com hem comentat la llengua d’Òc pren rang literari i esdevé model estètic i moral, i per altra banda, anivellà, socialment parlant, el rang de la dona que ‘troba’ al de l’home. Un canvi, aquest últim, inimaginable en segles a venir. I és, en aquest context de canvis radicals, que volem destacar aquí per l’alt valor literari i moral l’obra d’una d’elles: na Maria de Ventadorn.
