Breçairòla per la nena
“La llengua occitana és una llengua bonica, d’una flexibilitat rica i sorprenent. És la llengua mateixa de la poesia”.
“La llengua occitana és la que em va millor per parlar de tot allò que m’agrada”.
Aquestes paraules de l’escriptora Loïsa Paulin, considerada una de les autores occitanes modernes més importants de la seva generació, ja ens mostren l’amor que té vers la seva llengua.
El text: “Breçairòla per la nena”
De la poesia de Loïsa Paulin es diu que és d’uns sensibilitat exquisida. Sovint es tracta de poemes breus i plens d’emoció. A continuació us presentem una cançó de bressol que és un bon exemple de tot això:
« Direm pas a la nòstra nena
Que i a tant d’estelas al cèl :
Voldriá pas mai clutar son uèlh !
Direm pas a la nòstra nena
Que i a tant d’estelas al cèl !Direm pas a la nòstra nena
Qu’amont-naut cantan los ausèls :
Voldriá pas mai clutar los uèlhs !
Direm pas a la nòstra nena
Qu’amont-naut cantan los ausèls !Direm pas a la nòstra nena
Qu’ençaval nos cal tant plorar :
Se voldriái pas desrevelhar !
Direm pas a la nòstra nena
Qu’ençaval nos cal tant plorar !Mas direm a la nòstra nena
Que canta coma los ausèls :
Que nòstre cèl es dins sos uèlhs,
E que, se vòl durmir, la nena,
La farem Reina dels Angèls ! »
El text llegit
Tot seguit, trobareu el poema musicat per La mal coiffée, un grup de cinc dones que destaquen per un gran repertori de cançons en llengua occitana. El quintet interpreta cançons populars occitanes i poesies només acompanyades per percussió.
I, a continuació, el mateix text musicat aquest cop per Luc Lopez, acordionista i cantant.
Loïsa Paulin: l’autor
La vida d’aquesta escriptora no la podem qualificar com a fàcil. Va néixer dins una família dedicada a la pagesia el desembre de 1888, al petit poble de Reialmont. Va estudiar a Albi i ben jove es va casar (1908) i va treballar com a mestra en diferents escoles de la zona. Durant el seu matrimoni va tenir tres fills, però tots ells van morir quan encara eren infants. El 1912 es va divorciar i la van nomenar professora d’Ensenyament Primari Superior a Tula, on desenvolupà aquesta tasca fins el 1930. Durant aquests anys li van diagnosticar una neuropatia amiloide, que consisteix en una progressiva ceguesa i paràlisi. El 1932 va haver de deixar de treballar i va tornar al seu poble de naixement.
Pel que fa a la seva activitat literària, començà a publicar contes i assaigs en francès el 1924, i després combinà aquesta llengua amb l’occitana. Va haver d’aprendre a escriure occità ja de gran, ja que tot i ser la seva única llengua fins als 7 anys, ningú no li va ensenyar mai a escriure-la. Va ser en una visita a Catalunya on va començar a conscienciar-se de la importància i bellesa de la seva llengua i el seu territori. Començà el 1934 amb André Boussac i després va ser alumna de Prospèr Estieu, Antonin Perbòsc i mossèn Josèp Salvata de l’Escola Occitana.
Entre 1934 i 1944 la seva activitat literària bilingüe va ser intensa. Va ser distingida amb diversos premis, entre ells dos premis de l’Acadèmia dels Jocs Florals, i seguí escrivint malgrat quedar-se finalment sense vista: dictava els seus poemes i les seves cartes als amics que la visitaven. Les seves paraules són inspiradores: “Sense cap dubte, de tota prova, sempre hi ha alguna cosa bona que s’ha de saber extreure. Jo ho intentaré, transformaré el dolor en bellesa. No crec que això sigui impossible…”.
Va morir a causa de la malaltia el 23 d’abril de 1944 a Reialmont.
Antologia poètica
- Rythmes et Cadences – Éditions du Languedoc, 1947 (épuisé).
- Poèmes – Éditions de la Revue du Tarn, 8 Nov. 1969 (épuisé).
- Je voudrais bâtir une ville heureuse – Vent Terral, 1986 i 1999.
- Direm a la nòstra nena – Vent Terral, 1994.
- L’escalier de verre – Vent Terral, 1994.
- Chants d’amour et de paix – Les Amis de Louisa Paulin, 1998.
