M’an pas dit la lenga de mon païs
La música, sovint, es converteix en una eina de comunicació tan poderosa com la literatura o qualsevol altre discurs. En el nostre cas, hem escollit una cançó (poema per a nosaltres) de Claudi Martí. Es tracta de Perqué pas m’an dit. Ens sembla una peça preciosa, senzilla però capaç de condensar sentiments tan bàsics com l’estima a la nostra terra, a la nostra llengua i, alhora, transmetre conceptes sociolingüístics aplicables a qualsevol llengua però que hem conegut o recordat gràcies a aquest curs.
El text: “Perqué m’an pas dit…”
Coma totis los mainatges
Som anat a l’escòla
Coma totis los mainatges
M’an après a legir
M’an cantat plan de cançons
M’aprenguèron tant d’istorias :
Lutèce… Paris… Paris…
Mas perqué, perqué
M’an pas dit à l’escóla
Lo nom de mon païs ?
Nos contava lo regent
Aquel grand rei de França
Acatat davant los paures
Un sant òme aquel sant Loïs
Aimava totas las gents
E voliá pas la misèra
Un sant òme aquel sant Loïs.
Mas perqué, perqué
M’an pas dit a l’escòla
Qu’avia tuat mon païs ?
E quand foguèrem mai grands
Nos calguèt parlar tres lengas
Per far un bon tecnician
Nos calia cargar tres lengas
E l’Anglès e l’Alemand
E ça que s’escriu a Roma
Per far un bon tecnician.
Mas perqué, perqué
M’an pas dit à l’escòla
La lenga de mon païs ?
Benlèu tantas coneissenças
Nos mascan la vertat
Aprendrem sols qu’en la terra
Regna pas la libertat
Sauprem la talent de l’lndia
E lo dòl dels Africans
E la mòrt de Guevarra.
Mas perqué, perqué
M’an pas dit a l’escòla
La lenga de nòstre païs ?
El text llegit
[PENJAR LECTURA]
Comentari sobre el text
Com hem esmentat abans, aquest text mostra, d’una banda, uns sentiments d’estima a la pròpia identitat i, d’altra, ens acosta a una realitat lingüística que, des de la nostra perspectiva, ens pot resultar llunyana, però que no ho és tant.
Seguint, cronològicament, el nostre cicle vital, l’autor ens presenta “los mainatges” (la mainada) en relació a l’escola. Una escola aliena al poble occità. Aquesta escola, com a símbol del poder, que transmet només aquells coneixements que li interessen, sense transmetre (m’an pas dit) la identitat occitana a través de la seua llengua (la lenga de mon païs); el país, etc. (lo nom de mon païs).
Amb la juventut i la maduresa, arriba el moment d’incorporar-se al món laboral, i sembla que l’occità tampoc hi té cabuda (nos calguèt parlar tres lengas per far un bon tecnician). Martí, conclou des de la consciència d’haver estat “enganyat”, entre tots els coneixements que li ha bastit l’escola, no hi és la seua llengua, ni el concepte de llibertat, que ha après sol (benlèu tantas coneissenças, nos mancan la vertat). Tota una declaració d’intencions i de lluita per la pròpia identitat.
Claudi Martí: l’autor
Claudi Martí (Carcassona, 1941) és un mestre, cantautor i escriptor llenguadocià: la seua obra tracta temes com la història d’Occitània i la defensa de l’occità, els interessos dels agricultors i la lloança de la vida en el camp.
Fill d’immigrants aragonesos (els seus avis, dels quals va aprendre el català, el castellà «i algunes expressions en fabla», eren de la Franja), Claude Marti-Salazar és mestre d’escola rural a Confolenç quan, en un aplec occitanista el setembre de 1968 a Muret, cerca una nova forma d’expressió altra que els cartells del maig francès; influït per la Nova Cançó catalana i el Diguem no de Raimon, Martí comença d’escriure cançons en francés, però no pot amagar el seu accent: a la resposta d’un expert que li va dir «Açò que fa vosté no és gens malament, però el vostre accent és horrible; amb tres mesos de lliçons de dicció tindrà un accent perfecte per cantar en francès», un vinyater va replicar «Canta en llengua d’oc: no tindràs pas més accent!». Així van nàixer les primeres cançons: Un país que vòl viure, Perqué m’an pas dit («Perquè no m’han dit pas?») i Las messorgas («les mentides»); totes tres incloses en el seu primer àlbum, Occitània!, editat per la cooperativa discogràfica Ventadorn, que pren el nom d’un trobador.
Els quatre primers discos els enregistrà només amb la guitarra i el sol acompanyament d’altres veus convidades: les millors cançons d’aqueixos dos LP i dos EP van ser compilades l’any 1973 en un disc novell, Lo país vòl viure, editat en Le Chant du Monde a tot Europa; d’ençà, Martí començà d’acompanyar-se de músics de cambra en L’agonia del Lengadòc (enregistrat a l’Studio der Frühen Musik per Alemanya), jazz en L’òme esper (1974) o folk en L’an 01 (1975) i Lo camin del solelh (1976), on canta una cançó en castellà dedicada a son avi Luis i una altra, Los commandos de la nuèit, on conta les revoltes vinyateres de 1907 i del llur temps:
«Sabem
pla que, per altres rutes,
marxen
els del Menerbés,
Carcassonès
i Corbièras tota:
sem
els comandos de la nit.»
Lo camin del solelh (editat a Espanya per Guimbarda) marca un punt d’inflexió en el qual Martí bandeja la cançó en occità i se centra en l’escriptura en francés: la seua col·laboració amb Jean-Pierre Chabrol va produir dues novel·les (Caminarèm i Les petites Espagnes); després de la darrera publicació i durant gairebé una dècada, Martí no produeix pas cap altra referència fins al 1992, any que edita un nou disc amb títol en francés (Et pourtant elle tourne…) a partir del qual deixa de tocar guitarra i canta solament, amb nous arranjaments de Gérard Pansanel. No importa com, Marti continua a fer concerts i l’àlbum següent, El jinete, apareix deu anys després; durant l’espai de temps entre ambdós Martí escriu els textos per a llibres d’imatges del seu país de Carcassona. Amb la publicació d’un volum de poesia il·lustrada l’any 2003, Martí torna a espaiar la seua producció i no retorna fins a l’any 2006 amb l’edició del disc compacte Çò milhor, que conté els seus millors èxits en occità regravats amb els arranjaments novells.
La producció de Martí durant la dècada dels 70 alterna la música i l’escriptura; en la dècada dels 80, tant l’una com l’altra són poques i d’ençà del 1998, la producció literària esdevé la seua més gran preocupació, però sense deixar l’escena musical.
Proposta didàctica
