L’immortèla
El text: “L’Immortèla”
“L’Immortèla”, de Nadau (1978)
Sèi un país e ua flor, e ua flor, e ua flor
Que l’aperam la de l’amor, la de l’amor, la de l’amor…Haut, Peiròt, vam caminar, vam caminar, de cap tà l’immortèla
Haut, Peiròt, vam caminar, vam caminar, lo país vam cercar!Au som deu malh, que i a ua lutz, que i a ua lutz, que i a ua lutz
Qu’i cau guardar los uelhs dessús, los uelhs dessús, los uelhs dessús…Que’ns cau traucar tot lo segàs, tot lo segàs, tot lo segàs
Tà ns’arrapar, sonque las mans, sonque las mans, sonque las mansLhèu veiram pas jamei la fin, jamei la fin, jamei la fin
La libertat qu’ei lo camin, qu’ei lo camin, qu’ei lo camin…Après lo malh, un aute malh, un aute malh, un aute malh
Après la lutz, ua auta lutz, ua auta lutz, ua auta lutz…
El text llegit
Comentari del text
L’immortèla de Nadau va ser escrita i composada el 1978, ara fa ja 37 anys. Amb el temps aquesta cançó ha esdevingut un himne occità i es coneix i canta arreu de terres occitanes. Aquesta cançó és considerada un cant a la llibertat i a l’amor pel país i vindria a ser pels occitans el que l’Estaca de Lluís Llach és pels catalans.
L’immortèla (la flor de neu) és el nom que rep una petita flor molt singular que es pot trobar en prades alpines i roquerars d’altura de substrat calcari i que en el cas dels Pirineus únicament es localitza a algunes zones determinades del Pirineu aragonès i a algun racó del Pirineu occidental de Catalunya (Pallars Sobirà i Val d’Aran). És una flor blanca, carnosa i recoberta d’un pèl fi semblant al vellut que li dóna un encant especial.
La flor de neu és molt poc coneguda i estesa per aquestes contrades i degut a la seva ubicació, dalt de tot de les muntanyes, costa molt de veure. Trobar-la és un petit regal pels excursionistes i amants de les muntanyes!
Amb aquesta cançó Nadau proposa un camí cap a la recerca d’aquesta flor, que, per la seva bellesa i dificultat de trobar-la l’anomena la de l’amor… la de la llibertat (Sèi un país e ua flor, e ua flor, e ua flor / Que l’aperam la de l’amor, la de l’amor, la de l’amor…). Aquesta flor es troba allí dalt! Dalt les muntanyes! Lluny! En llocs intempestius, freds, hostils… bonics.
Trobar-la, o anar-la a cercar, comporta encaminar-nos cap a un camí dur, costerut, que requerirà un esforç i un sacrifici, molta voluntat i molt d’amor! (Que’ns cau traucar tot lo segàs, tot lo segàs, tot lo segàs
/ Tà ns’arrapar, sonque las mans, sonque las mans, sonque las mans) i possiblement, aquesta flor no la trobem mai! I buscarem en aquesta muntanya! I si no hi és continuarem buscant-la a la següent,o a la següent, encara que haguem d’esforçar-nos més, i cansar-nos més, i trepar més, encara que calgui més sacrifici i més voluntat, i més i més… i és que no ens cansarem fins a trobar-la! (Haut, Peiròt, vam caminar, vam caminar,de cap tà l’immortèla
/ Haut, Peiròt, vam caminar, vam caminar, lo país vam cercar!). Perquè aquest és el camí, això és el que dóna sentit a les nostre vides, això és el que ens fa, i sobretot farà, ser lliures: La recerca de l’amor i la llibertat.
Vegeu-ne la interpretació d’aquesta cançó en el recital de Nadau al teatre Zénith de París el 1996. Al document de la proposta didàctica, hi trobareu un article d’un diari francès que explica aquest èpic concert.
Miquèu Maffrand: l’autor
Parlar de Miquèu Maffrand és parlar del grup de música occitana Nadau i de la seva lluita per la cultura pirinenca i la llengua occitana.
Miquèu Maffrand neix al país del Comenge, regió natural i histórica dels Pirineus francesos a les valls altes de la Garona. Professor de matemàtiques a l’Ecole Normale d’Institutrices de Tarbes coincideix allí a principis dels anys setanta amb Jacques Roth i Ninon Paloumet. Especialment sensibilitzats per l’èxode que s’està produint a les zones rurals de la Gascogne i la lluita dels treballadors de les vinyes decideixen crear el 1973 el grup de música Nadau.
Ja a inicis dels anys setanta, a Occitània existeix tota una corrent de lluita i protesta contra el centralisme de l’estat francès i la defensa dels drets dels habitants de les zones rurals, de l’occità i de la seva cultura.
Nadau continua el camí iniciat uns anys abans amb la nova cançó occitana de mans de Marti “Mas perqué, M’an pas dit a l’escòla / La lenga de nòstre païs ?“ (1972), Patric i Los Caminaires al Llenguadoc, Delbeau a la Gascogne i Verdier al Limousin.
L’aventura de Nadau comença el 1975 a Tarascon amb la cançó “Mosur lo regent“, àlbum d’amor cap a la seva terra i reivindicació de les arrels occitanes. Una clara declaració d’intencions del grup plasmada amb una conversa entre un alumne i un professor on l’alumne li pregunta al professor si no se n’ha adonat que els temps del jacobinisme lingüístic s’ha acabat.
D’aleshores ençà la història de Nadau va lligada a la lluita i defensa de la llengua occitana, no només a través de la seva música sinó també amb el suport a iniciatives com l’obertura de la primera Calandreta (escola bilingüe occitana – francesa) el 1979 a Pau on organitzen un concert amb més de quatre-centes persones on canten junts “Qu’em ço qui em!” (‘Som el que som!’) o concerts multitudinaris a l’Olympia de París, que van esdevenir recitals multitudinaris i reivindicatius de la cultura occitana a la capital de l’estat. El 1978 treuen l’àlbum Immortèla, cançó que esdevindrà amb el temps tradicional i tot un himne del bearnès (subdialecte del gascó).
La història de més de quaranta anys de música de Nadau es relaciona encara ara amb la cançó “compromesa” i les reivindicacions occitanistes.
L’espai concret d’Occitània on s’ ubica la meva part de la ruta literària és a la ciutat on es va gestar el grup de música Nadau, a Tarba (occità) o Tarbes (francès), ciutat d’Occitània capital del departament dels Alts Pirineus, a la regió de Migdia-Pirineus i capital de la província històrica de Bigorra.
