“Mirèlha” i Mistral (1r BTX)

Mirèlha i Mistral

El text: cant I de “Mirèlha”

El text llegit

[PER FER]

Comentari sobre el text

El fragment del poema Mirèio (en grafia mistralenca) o Mirèlha (en grafia clàssica) que he triat pertany al primer Cant i té per objecte la presentació de la protagonista, un prototipus de bellesa provençal i mediterrània, jove i fresca, però també espavilada i capaç de desafiar la seva família per amor. La primera descripció de Mireia ocupa només tres estrofes, compostes de set versos cadascuna, amb el tercer i setè versos d’art major i la resta d’art menor.

En la primera estrofa el poeta ens diu la seva edat, els quinze anys, és a dir, l’edat en què la noia es prepara ja per abraçar la vida adulta, just en el primer vers. En el segon ens diu que és de la Costa Blava, en concret de Font-vièio. En el tercer invoca el paisatge de planes i turons per donar-nos fe de la seva bellesa i bondat sens parell. En el cinquè ens diu que el sol va fer esclatar un dia la seva bellesa (recordem que la divisa de l’autor és “Lou soulèu me fai canta”, és a dir, “el sol em fa cantar”). També ens diu que era senzilla (mitjançant una metonímia del sisè vers) i que tenia dos clotets a les galtes (símbol mediterrani de bellesa).

La segona estrofa continua lloant la bellesa excelsa de Mireia: una mirada que tot ho cura (recordem el poder màgic de l’amor), que compara als estels i ens diu que ells són menys brillants i purs. També ens diu que tenia el cabell negre trenat, i, amb una nota eròtica, que tenia uns pits rodonets com préssecs encara no prou madurs (Pelai i Briz prefereix traduir “albercocs”).

Si la segona estrofa ens l’ha descrit sobretot físicament, en la tercera ens parla de la seva personalitat: eixerida, enjogassada, una mica entremaliada… Encara trets de nena, però que ja serveixen per enamorar: així ho manifesta el poeta convidant-nos a imaginar-nos-la com una aigua que no podríem defugir beure. Dona i aigua sovint són equiparades en la nostra cultura mediterrània (totes dues com a font de vida). En els tres últims versos, se’ns diu que en aquell moment tothom parla del dia i en l’últim, Mistral aprofita per incloure un plany molt en la línia del tempus fugit o les neiges d’antan, tot recordant que ell mateix havia viscut moments aitals en el mas on va néixer). Lamartine, en la secció VII de l’obra que hem citat més amunt, ens diu que « Le portrait de Mireille, tracé en courant par le poète, en cinq ou six traits empruntés à la nature rurale, rappelle la Sulamite, dans le cantique amoureux de Salomon ». I després de la cita del fragment, encara : « Quelle expression neuve, naïve et passionnée, qu’aucune langue n’avait encore ou trouvée ou osée ! »

La simplicitat i lirisme que traspuen aquestes tres estrofes ens donen un clar exemple del que representa gran part d’aquest gran poema èpic, que va valdre un Premi Nobel. La història d’amor impossible i la peregrinació de Mireia és l’excusa per Mistral per descriure’ns la Provença (com el vol de Flordeneu i Gentil pel Pirineu en el poema Canigó, de Jacint Verdaguer). També hi trobem sentiment religiós i tràgic en els darrers cants, amb evocacions màgiques i folklòriques que acoloreixen l’obra. La figura de Mireia, en fi, és una mena de Ben Plantada provençal, un prototipus de bellesa que fins i tot podríem veure com una prosopopeia del país occità mateix, que mor sota la insolació (la francesització).

Frederic Mistral: l’autor

Frederic Mistral va néixer el 8 de setembre de 1830 al Mas dóu Juge, entre Malhana i Sant Romieg, propietat familiar paterna. Era fill del segon matrimoni del seu pare. El jove Mistral es crià al camp envoltat de camperols que només parlaven occità i no va anar a escola fins als 9 anys. Va ser aleshores quan va començar a aprendre el francès. Al Liceu Dupuy d’Avinyó, on cursa la secundària, és on entra en contacte amb Josèp Romanilha, que el duu a la literatura en occità i el relaciona amb el provençalisme emergent. El 1847 obté el batxillerat a Nimes i el 1851 es llicencia en dret a la Universitat d’Ais de Provença, però després torna al Mas per lliurar-se a la carrera literària.

El 1854 es reuní a Fòntsegunha amb els poetes Aubanèl, Romanilha, Matièu, Gièra, Tavan i Brunet, amb els quals va fundar el Felibritge, moviment que volia promoure la llengua occitana.

A partir del 1855 col·labora en l’aventura de l’Armana Prouvençau. Comença a treballar en el projecte del gran poema narratiu que serà Mirèio, rep el reconeixement d’autoritats literàries del moment (Saint-René Taillandier, Adolphe Dumas) i és identificat com la gran esperança de la nova escola provençal.

El 1855, amb la mort del pare, Frederic i la seva mare es van haver d’instal·lar en una petita casa, dita del Lézard, al sud del poble, ja que la casa pairal havia estat llegada al seu germà gran Louis. En aquella casa acaba Mirèio i hi escriu Calendau. Hi habitarà fins al 1875, any en què estrena la residència que havia fet construir just al davant d’aquesta. El 1876 es casa i, en morir la seva dona el 1943, la tercera casa de Mistral esdevé el Museon Frederi Mistral per voluntat testamentària del poeta.

El 1861, gràcies a Damas Calvet de Budalles, els provençals descobriren la Renaixença catalana i els lligams entre la Renaixença i el Felibritge s’intensificaren: el 1870 Víctor Balaguer anà a Occitània i oferí la copa santa als Felibres i Mistral anà a Catalunya i reconegué públicament el talent poètic de Jacint Verdaguer. Durant aquest període Mistral manifestava un patriotisme provençal exaltat i una convicció federalista, però amb la guerra francoprussiana i la Comuna de París, esdevingué el poeta de la tradició catòlica.

Del 1876 al 1888, Mistral fou el capolièr (cap visible) del Felibritge; es preocupà de donar-li una estructura panoccitana i una ressonància en l’àmbit de la llatinitat però no l’alliberà de la divisió entre la dreta i l’esquerra. No aconseguí que les seves reivindicacions fossin preses en consideració per la classe política occitana i la seva obra no pogué conjurar la desoccitanització del país, que ja era activa durant la seva vida.

El 1891, Mistral va fundar un diari d’inspiració federalista, L’Aiòli, però fracassà en la seva temptativa de fer ensenyar la llengua occitana a l’escola primària.

El prestigi de Mistral va créixer tant que el 1913 el president Poincaré el va anar a visitar i van dinar junts. L’any següent, el 25 de març de 1914, moriria a la seva vila de Malhana.

La seva obra

El 1847 va començar un poema geòrgic de quatre cants, Lei Meissons, que no es va publicar però que va ser reprès més tard en Lis Isclo d’Or. Les seves primeres poesies publicades van aparèixer el 1852 amb el nom de Li Prouvençalo, editat per Roumanilha.

Les expectatives sobre Mistral quedaven confirmades amb la publicació de Mirèio, el 1859, obra cabdal del poeta, que li requerí vuit anys d’esforç. Per influència de Romanilha, adoptà una grafia occitana basada en el francès (que es coneixerà amb el nom de mistraliana) en oposició amb la grafia clàssica dels trobadors.

Mirèio ens conta l’amor de Vincent i Mirèlha . Aquesta n’és la primera baula, amb la recreació de tot un món popular, patriarcal i geòrgic, que no exclou l’eco de dolorosos episodis personals i el drama de la “chata”, que mor en accedir al desvetllament del desig. La història és comparable a la de Romeu i Julieta. El 1864 es faria la primera representació a París de l’òpera Mireille, de Charles Gounod, adaptació de l’obra de Mistral per part de J. Barbier i M. Carré.

Mirèio és un poema en dotze cants. El tema de l’obra és un matrimoni refusat i una mort per amor. Mirèio, pubilla rica, i Vincent, un jove modest fill de cistellaire, s’enamoren. Els pares d’ella refusen la unió i Mireia fuig a implorar l’ajut de les Saintes Marias de la Mar. Tot travessant la Camarga per arribar-hi, mor d’una insolació, però havent estat reconfortada per l’aparició i la revelació de les Santes.

Segons sembla, pel que explica en les seves Memòries, la història tindria un rerefons autèntic, a partir d’una vivència de la mare de Mistral (altres fonts parlen que seria d’ell mateix).

Lamartine, a qui Mistral dedicà Mirèio, li consagra el fascicle 40 del seu Cours familiar de littérature. Hi explica la “bonne nouvelle” que “Un grand poète épique est né”: “Un vrai poète homérique en ce temps-ci (…) le perfum de ton livre ne s’évaporera pas en mille ans”. Val la pena de llegir-ne el paràgraf sencer, que pertany a la secció I, on compara Mistral no només a Homer sinó també a Longus (més tard també el parangonarà a Virgili i ens diu que el seu poema és un miracle, una “epopeia agresta”:

Un vrai poète homérique en ce temps-ci ; un poète né, comme les hommes de Deucalion, d’un caillou de la Crau ; un poète primitif dans notre âge de décadence ; un poète grec à Avignon ; un poète qui crée une langue d’un idiome comme Pétrarque a créé l’italien ; un poète qui d’un patois vulgaire fait un langage classique d’images et d’harmonie ravissant l’imagination et l’oreille ; un poète qui joue sur la guimbarde de son village des symphonies de Mozart et de Beethoven ; un poète de vingt-cinq ans qui, du premier jet, laisse couler de sa veine, à flots purs et mélodieux, une épopée agreste où les scènes descriptives de l’Odyssée d’Homère et les scènes innocemment passionnées du Daphnis et Chloé de Longus, mêlées aux saintetés et aux tristesses du christianisme, sont chantées avec la grâce de Longus et avec la majestueuse simplicité de l’aveugle de Chio, est-ce là un miracle ? Eh bien ! Ce miracle est dans ma main ; que dis-je ? Il est déjà dans ma mémoire, il sera bientôt sur les lèvres de toute la Provence. J’ai reçu le volume il y a deux jours, et les pages en sont aussi froissées par mes doigts, avides de fermer et de rouvrir le volume, que les blonds cheveux d’un enfant sont froissés par la main d’une mère, qui ne se lasse pas de passer et de repasser ses doigts dans les boucles pour en palper le soyeux duvet et pour les voir dorés au rayon du soleil.

Alphonse Daudet, amb qui el va lligar una amistat de quasi quaranta anys, publicà L’Arlésienne, inspirada en el suïcidi d’un nebot de Mistral, i li va dedicar una de les seves Lettres de mon moulin: “Le poète Mistral”. Heu-ne aquí un fragment:

Tandis que Mistral me disait ses vers dans cette belle langue provençale, plus qu’aux trois quarts latine, que les reines ont parlée autrefois et que maintenant nos pâtres seuls comprennent, j’admirais cet homme au dedans de moi, et, songeant à l’état de ruine où il a trouvé sa langue maternelle et ce qu’il en a fait, je me figurais un de ces vieux palais des princes des Baux comme on en voit dans les Alpilles : plus de toits, plus de balustres aux perrons, plus de vitraux aux fenêtres (…).

Puis, voilà qu’un beau jour le fils d’un de ces paysans s’éprend de ces grandes ruines et s’indigne de les voir ainsi profanées ; vite, vite, il chasse le bétail hors de la cour d’honneur ; et, les fées lui venant en aide, à lui tout seul il reconstruit le grand escalier, remet des boiseries aux murs, des vitraux aux fenêtres, relève les tours, redore la salle du trône, et met sur pied le vaste palais d’autre temps, où logèrent des papes et des impératrices.

Ce palais restauré, c’est la langue provençale.

Ce fils de paysan, c’est Mistral.

Mirèio ha estat traduïda a una quinzena de llengües europees (la francesa és de Mistral mateix; l’edició de l’obra es va fer en bilingüe). Per la vinculació dels poetes provençals i catalans, Mireia va ser introduïda immediatament al Principat després de la seva publicació. La primera traducció catalana, obra de Pelagi Briz, aparegué com a fulletó a La Corona (1861-62) i fou publicada com a llibre el 1864 (i reeditada el 1914). Sembla que hi hauria una altra traducció de Francesc Bartrina (1861). Però la versió més destacada és la de Maria Antònia Salvà (Josep Carner i el mateix Mistral animaren a la poetessa mallorquina a dur-la a terme), publicada el 1917 (per tant, després de la mort del poeta provençal) i reeditada en diverses ocasions.

A París, a Mistral el van rebre amb grans honors i esdevingué un dels personatges més apreciats dins dels cercles literaris.

Calendau (1867) serà una faula sobre la història occitana que culmina amb la utopia de l’alliberament. El poema Nerto (1884), en octosíl·labs com les noves medievals, reprèn la figura de la “noia que fuig”. En Lou pouemo dóu Rose (1897), el tema simbolista del riu que tot s’ho emporta, permet la sublimació del fracàs del felibritge en la seva reivindicació. El 1890 publica la tragèdia de La Rèino Jano (1890).

En paral·lel a l’obra de ficció, Mistral exerceix d’abnegat lexicòleg: compila Lou Tresor dóu Felibrige (1877-1886), un monumental repertori “embrassant les divers dialectes de la langue d’oc moderne”. També exerceix d’esforçat editor: funda i sosté la revista L’Aiòli (1891-1899), que posa al servei de la nova generació felibre. Al capdavall, cap d’aquestes obres i iniciatives desmentirà la identificació de Mistral com a poeta provincial, geòrgic, tradicional, catòlic, representant perfet d’una littérature villageoise de precisa funcionalitat dins el sistema literari francès.

Mistral rebia el 1904 el premi Nobel de Literatura, juntament amb el dramaturg José Echegaray y Eizaguirre “en el reconeixement de l’originalitat fresca i la inspiració veritable de la seva producció poètica, que reflecteix fidelment el paisatge natural i l’esperit nadiu de la seva gent i, a més, el seu treball significatiu com a filòleg occità”. Amb l’import del premi va comprar el palau on establiria el Museon Arlaten (Arle), museu etnològic que havia inaugurat el 1899.

El 1906 publicava Moun espelido. Memòri e raconte, un text fonamental per a la lectura de la seva obra. El 1912 va veure la llum l’última obra publicada en vida de l’autor, Lis Óulivado.

En la celebració del centenari de la mort de Mistral, Pierre Fabre dedica aquestes paraules a la memòria del poeta:

Et le fait est qu’en ce début du XXIe siècle, parlerait-on, écrirait-on encore la langue d’oc, l’enseignerait-on dans nos écoles, jouerait-on ou chanterait-on en provençal, en auvergnat, en gascon, en languedocien ou en limousin dans nos salles de spectacle et sur nos stades ou encore devant les caméras du cinéma ou de la télévision… s’il n’y avait pas eu Mistral ?

I encara :

En sauvant une langue vouée à l’oubli, et avec elle, une culture millénaire, Mistral a fait preuve d’une extrême modernité, celle qui plus tard s’exprimera sous la plume d’un Lévi-Strauss ou sous celles d’un Albert Jacquard et d’un Edgar Morin.

L’homenatge de Fabre acaba amb aquests versos extrets de Lis Isclo d’Or:

Car, de mourre-bourdoun qu’un pople toumbe esclau,
Se tèn sa lengo, tèn la clau
Que di cadeno lou deliéuro.

Proposta didàctica