Mirèlha, de Frederic Mistral
El text: fragments de “Mirèlha”
1. Noun, noun! respoundè la Cravenco; Lis escandihado maienco N’es pa ‘i chato de Crau que podon faire pòu!… Mai en que sièr de te deçaupre? Dins moun sen acò pòu plus caupre! Vincèn, Vincèn, vos-ti lou saupre? De tu siéu amourouso! – Au bord dóu rajeiròu,
1. No – ella digué, tota confusa: – el sol de maig els caps no abrusa de les nines de Crau : an elles no’ls fa por! Però per què dec enganyar-te? .- Mon cor ja res sab amagar-tel Si ho vols saber, pots acostar-te.- I a cau d’orella dix-li: – Per tu em moro d’amorl […]
2. Coume! de iéu vous amourouso? De ma vidasso encaro urouso Anés pas vous jouga, Mirèio, au noum de Diéu! Me fagués pas crèire de causo Qu’aqui dedins uno fe ‘nclauso, De ma mort sarien pièi l’encauso! Mirèio, d’aquéu biais vous trufés plus de iéu!
2. Vós de mi esteu enamorada? Ai! amb ma vida sossegada no us volgueu divertir, Mireia, en nom de Déu! No’m faceu ara creure coses que, una vegada aquí dins closes, de ma mort causes poderoses foren! Mireia! així de mi no vos burleu!
3. Que Diéu jamai m’emparadise, Se i’a messorgo en ço que dise! Vai, de crèire que t’ame acò fai pas mouri, Vincèn!… Mai se, pèr marridesso, Noun vos de iéu pèr ta mestresso, Sara iéu, de malo tristesso, Sara iéu qu’à ti pèd me veiras coumbouri!
3. Que’m prengui Déu ma eterna vida si és que en això jo dic mentida! Ba!! el creure que t’estimo no’t farà pas morir, Vicenç!… Mes, si per pena mia ta aimada no vols que jo sia, jo, doncs, de mala malaltía seré la que a tos peus veuràs tu consumir. […]
4. T’ame, o chatouno encantarello, Que se disiés: – Vole uno estello! I’a ni travès de mar, ni bos, ni gaudre fòu, I’a ni bourrèi, ni fiò, ni ferre Que m’aplantèsse! Au bout di serre, Toucant lou cèu, l’anariéu querre, E dimenche l’auriés, pendoulado à toun còu.
4. T’estimo tant, nineta bella, que si deies «- Vull una estrella», a través de la mar, de boscos i barrancs, de ferro i foc, jo hi aniria, al cim dels monts me’n pujaría, i des d’allí al cella prendría i en el teu coll diumenge duríes-la penjant.
5. Mai, o bellasso! au mai t’aluque, Au mai, pecaire! m’emberluque!… Veguère uno figuiero, un cop, dins moun camin, Arrapado à la roco nuso Contro la baumo de Vau-Cluso: Maigro, pecaire! i lagramuso Ié dounarié mai d’oumbro un clot de jaussemin!
5. Oh noia! Quant jo més te miro, més mort d’amor per tu deliro! Una figuera un cop vaig veure en un camí, a un rocam nu tota agafada, prop de la cova nomenada de Valldosa; i tant desfullada estava, que més ombra faría un gessamí!
Fragments originals extrets de l’obra de Frédéric Mistral, Mirèio CIEL d’Oc [Centre Internacional de l’Écrit en Langue d’Oc] i traducció de Francesc Pelagi Briz i Fernández.
El text llegit
Comentari sobre el text
El tema principal de l’obra tracta sobre els amors impossibles de Mireia, una jove de bona posició i el jove cisteller Vicent. L’obra es desenvolupa a la Provença francesa durant l’estiu i els personatges més importants són: Ramon i Joana Maria, els pares de Mireia, Ambrosi, el pare de Vicent, Elzear, Hilari i Vern, pretendents rebutjats per Mireia i la bruixa Tavern.
Els fragments escollits pertanyen al cant II i recullen el precís moment en què Mireia i Vicent es declaren el seu amor. Curiosament, és la noia qui primer es declara i just abans d’acabar el cant és el jove qui també expressa els seus sentiments.
L’autor, prenent com a model històries d’amor com les de Píram i Tisbe, Dafnis i Cloe o Romeo i Julieta, recrea una situació on els dos joves, asseguts sobre la branca d’un arbre, i després d’un petit accident, confessen els seus sentiments. La primera en declarar-se és la jove Mireia i el pobre Vicent creu que és víctima d’una burla; ella se sent ofesa, però de seguida, el jove també reconeix que sent el mateix.
Mistral utilitza belles metàfores i paraules delicades per transmetre al lector el sentiment amorós nascut entre els dos jovenets. Dels fragments seleccionats, es desprèn innocència, castedat, nerviosisme per l’amor primer i tendresa.
Frederic Mistral: l’autor
Aquest literat francès, que escrivia en llengua occitana, va néixer el 8 de setembre de 1830 en la ciutat de Malhana, que pertany a la regió de Provença. Era fill d’una família modesta i no va trepitjar una escola fins els nou anys. L’any 1847 va acabar els seus estudis de batxillerat en el col·legi real d’Avinhon i quatre anys després, es convertia en llicenciat en Dret per la facultat d’Ais en Provença.
En aquest ambient universitari, entra en contacte amb Joseph Roumanille, que es va convertir en el seu amic i mentor, i amb qui va fundar, juntament amb altres poetes com Aubanel, Matieu, Gièra, Tavan i Brunet, el moviment de la félibrige que pretenia revitalitzar la llengua provençal (1854).
Paral·lelament, Mistral inicia la composició de la seva obra més famosa i coneguda: Mirèlha -iniciada l’any 1851 i publicada nou anys més tard, 1859-, alhora que s’implicava en la recopilació lingüística i lexicogràfica que conclourà amb la publicació d’un completíssim diccionari provençal-francès.
L’any 1867 va publicar la seva obra Calendal i caldrà esperar fins l’any 1876 quan veurà la llum Leis isclas d’aur, una recopilació de totes les poesies composades des de la seva joventut. Aquest va ser un any especialment important en la vida de l’autor ja que també es va casar amb la filla d’un mercader de Dijon.
L’any 1884 rep el premi Vilet -compartit amb Gustave Droz- per la seva obra Nero. Amb els diners del premi Jean Reynaud, funda un diari provença, el Aioli, en actiu durant gairebé set anys. Però no serà fins l’any 1906 quan arribarà el màxim reconeixement que va obtenir Mistral: el premi Nobel de Literatura, compartit amb el també poeta José Echegaray. Amb els diners del premi, va poder fundar el Museu Arlaten a Arlès.
Altres obres de Mistral són La reina Joana, Lo poèma dau Ròse o Discorses e dichas.
Va morir el dia 25 de març de l’any 1914.
Mirèlha, l’obra més reconeguda de l’autor
L’any 1851, Mistral va començar la composició de la seva obra Mirèlha – o Mirèio en grafia mistralenca occitana original- i vuit anys més tard la va publicar. L’obra s’emmarca dins del gènere pastorívol o bucòlic i va rebre el premi de poesia de l’Académie Française.
El poema èpic està estructurat en 12 cants d’estrofes de set versos o estrofa mistraliana:
1. El mas dels Lladons
2. La collita
3. El desembotjament
4. Els pretendents
5. La lluita
6. La bruixa
7. Els vells
8. La Crau
9. La convocació dels treballadors
10. La sentada
11. Les santes
12. La mort
