En els orígens de la navegació, els navegants s’orientaven per les estrelles, i en prenien del Sol, en el seu pas pel màxim la latitud del punt on es trobaven, amb instruments com l’astrolabi, l’octant o el sextant. No va ser però fins al cap de molt segles (segle XVIII) que a partir dels cronòmetres embarcats en vaixells com el famós Beagle, es va poder determinar amb exactitud suficient la longitud i així amb longitud i latitud tenir les dues coordinades necessàries sobre el pla.
Quadrant, astrolabi, octant i sextant
Cronòmetre H1 de J.Harrison del 1735 i H4 del 1759, que prenen com a referència el meridià de Greenwich permetia derivar-ne amb exactitud la coordinada longitud
A finals del segle XIX principis del segle XX, amb les radiocomunicacions terrestres, i per diferents mètodes de triangulació, es va poder determinar la posició conegudes les coordinades de punts des dels que s’emetien senyals de radiocomunicacions. Aquesta tecnologia va fer avançar molt la navegació i sobre tot en termes de seguretat, ja que a més de la posició teníem un canal per comunicar informació i emergències. No obstant, les radiocomunicacions terrestres tenien un problema fonamental i és que quan el receptor es perdia per l’horitzó (model terra el·lipsoïdal), es deixava de rebre el senyal de radiocomunicacions i per tant la possibilitat de posicionar-se des de estacions terrestres.
A la dècada dels 70’ del segle passat, es va pensar en que passaria si aquestes estacions emissores en lloc d’estar instal·lades a terra (majoritàriament a la costa) s’embarcaven en satèl·lits que orbitaven al voltant de la Terra i així sempre hi havia cobertura. Va néixer així el concepte dels sistemes de radionavegació satèl·lit, que des del sistema americà GPS (Global Positioning System) fins l’actual sistema europeu GALILEO, han sociabilitzat el concepte de posicionament i navegació.
Satèl.lit i constel.lació GPS
