Braulia Cánovas Mulero (Institut Ramon Turró i Darder)

“Tot i ser perseguida i empresonada, vaig seguir lluitant contra els que volien prohibir la meva llibertat.”

Braulia Cánovas Mulero

Ens trobem el juny de 1945, quan ja fa dos mesos que vaig ser alliberada de l’infern dels camps de Concentració. Si no fos per les tropes aliades, no sé si hauria aguantat amb vida fins al dia d’avui.

Tot va començar quan vaig decidir reivindicar-me en contra del nazisme juntament amb la rebel·lió francesa. Mai he suportat la idea d’un estat liderat pels feixistes, i encara menys sabent que el meu pare va morir injustament a mans de les tropes franquistes a la Guerra Civil. Va ser per aquest motiu que des de ben petita vaig haver de buscar refugi en un altre lloc, exactament a Catalunya. Però aquesta relativa pau ens va durar poc, així que vam haver de fugir del país per poder tornar a començar. Així doncs, vam pensar que seria bona idea dirigir-nos a França. Desgraciadament, la vida tampoc va ser fàcil, ja que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, França va caure a mans de les tropes nazis de Hitler. Aquesta repressió del nazisme era una cosa que no podia acceptar, així que em vaig unir a la resistència francesa per lluitar-hi en contra. Desgraciadament, a partir d’un tràgic dia del maig de 1943, la Gestapo em va detenir i em va anar portant de presó en presó per tot França. Va ser una etapa molt dura, on vaig arribar fins i tot a la presó de Compiègne, a la regió dels Alts de França. Després de tot un any en presons franceses, vaig acabar sent deportada a Alemanya, concretament al camp de concentració de Ravensbrück. L’entrada va ser molt dura. Encara portava a sobre objectes personals, com un rellotge o un anell valuós, que em van prendre. El que vaig arribar a veure en aquell camp va ser horrible. Les condicions en les quals els nazis ens tenien empresonades eren, sens dubte, inhumanes. Ens obligaven a dur a terme treballs forçats, ens pegaven, ens feien passar gana i agafàvem malalties molt sovint. A mi em van acabar movent a Hannover per treballar a la infermeria del camp de Bergen-Belsen, fabricant màscares de gas per a les indústries japoneses.

Aquests horrors van continuar fins que, finalment, fa dos mesos les tropes aliades van alliberar tothom d’aquell horrible camp de concentració. Quan finalment en vaig sortir, estava en un fort estat de desnutrició: pesava tan sols 35 quilos. No tenia on anar, però el Govern francès em va portar al balneari de Font-Romeu per poder recuperar-me del que havia passat… Només espero que ningú hagi de passar per aquest horror mai més.

*Aquest relat és fictici, basat en els fets de la vida de Braulia Cánovas, que va viure des del 1920 fins al 1993.