| Cita
Conxita Grangé (6 d’agost del 1925 – 27 d’agost del 2019) “És gràcies a les joves generacions ben informades que podem esperar que les monstruositats del feixisme i el nazisme no reapareguin mai.”
|
Narració
Conxita GrangéEm dic Conxita Grangé. Vaig néixer el 6 d’agost del 1925 a Espui —integrat al municipi de la Torre de Cabdella, Pallars Jussà—, a Catalunya. Vaig ser una activista antifeixista i l’última catalana supervivent del camp de concentració de Ravensbrück. Finalment, vaig morir el 27 d’agost del 2019 a Tolosa de Llenguadoc. Vaig néixer en una família de vuit germans. Abans de fer els dos anys, a causa de la malaltia de la meva mare, vaig anar a viure a casa dels meus oncles, Jaume Beleta i Elvira Ibarz, i la meva cosina, Maria Castelló, a Tolosa de Llenguadoc. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el meu oncle es va traslladar a Catalunya per lluitar al costat de la Segona República. Nosaltres, l’Elvira, la Maria i jo, ens van enviar al Pas de Calais (França) fins que ens van autoritzar a tornar al sud de França. Durant la Segona Guerra Mundial, el meu oncle, Jaume Beleta, va integrar-se en els moviments de resistència als nazis fins que fou descobert i hagué de refugiar-se a Andorra. És en aquest moment que la meva tia, la Maria i jo ens vam incorporar a la resistència actuant com a correu per als maquis i donant cobertura als resistents. Ens dedicàvem, doncs, a transportar paquets com propaganda, cartes i, a vegades, ordres de missions importants. També establíem contactes entre els diversos grups de guerrillers, especialment de la zona sud de França, i passàvem a través de la frontera. La meva família i jo vam estar fent això des de l’abril del 1943 fins al maig del 1944, quan vam ser descobertes per la milícia francesa i torturades per la Gestapo a Foix. A principis de juliol del 1944 vam ser enviades en l’anomenat “tren fantasma” al camp de concentració de Ravensbrück, junt amb la meva tia i la meva cosina. Ens van conduir a un comando de treball que construïa material de guerra, on vaig ser castigada per boicotejar el procés de producció. Després de ser obligada pels nazis a caminar en una “marxa de la mort” per fugir dels aliats, vaig participar en una fuga per aconseguir trobar les tropes aliades i, posteriorment, vaig ser repatriada a França. En acabar, vaig poder retrobar-me amb la meva família i amb el meu oncle. El 1946 em vaig casar amb Josep Ramos (per això també em coneixen com a Conxita Ramos). Vaig rebre nombroses distincions per part de la República Francesa, com ara la Legió d’Honor amb grau d’oficial; la Medalla de la Resistència, creada pel general Charles de Gaulle; el títol de Comandant de l’Orde Nacional del Mèrit, i la Creu de Guerra 1939-1945. Vaig dedicar bona part de la vida a explicar als escolars el que vaig viure i a mantenir viva la memòria de les dones deportades. El 26 de juliol del 2019, el Memorial Democràtic de la Generalitat i l’Ajuntament de la Torre de Cabdella em van retre el primer homenatge a Catalunya, al qual no vaig poder assistir per motius de salut. Vaig morir un mes després, el 27 d’agost, a l’edat de 94 anys.
Per a més informació, https://webs.uab.cat/wire/wp-content/uploads/sites/319/2024/03/Dossier_WIRE_CAT_web.pdf |
