Elisa Garrido García (Institut Manresa Sis)

“Deixava part de l’explosiu a les bombes que, en no haver quedat ben acabades, havien de tornar a passar per la fresadora per ser polides una altra vegada. Aleshores la màquina feia de percussor
i provocava una explosió en cadena”.

www.elsaltodiario.com/ni-cautivos-ni-desarmados/elisa-garrido-la-manica-integrante-de-la-red-ponzan-y-saboteadora-antinazi

“Estic cansada de silencis, ja n’hi ha prou de silencis. Hem de donar la paraula al dolor, perquè, de no fer-ho, el cor s’encongeix.”

Pilar Gimeno, neboda de l’Elisa Garrido

Elisa Garrido García

Va esclatar la guerra, i no vaig dubtar ni un moment a mobilitzar-me contra l’aixecament militar a Barcelona. Convençuda dels meus principis llibertaris, em vaig integrar en la columna que anava cap al front d’Aragó i no vaig deixar de lluitar fins al final de la guerra, a la batalla de l’Ebre.

Però la guerra es perdia i, sota els bombardejos de l’aviació franquista, ens vam haver de retirar. Llavors em vaig veure obligada a exiliar-me a França, on vaig col·laborar amb grups clandestins de la CNT per ajudar els exiliats.

Però no em vaig quedar aquí. Després de la invasió alemanya, juntament amb el meu marit, vam col·laborar amb la Resistència, dins de grups d’evasió organitzats per Francisco Ponzán: la coneguda “xarxa Ponzán”. També vaig dur a terme diverses missions en el departament dels alts Alps. Era coneguda com “la mañica” i amb el nom de guerra “Françoise”.

L’octubre de 1943 vaig ser detinguda a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo i em van sotmetre a cruels interrogatoris, amb l’objectiu de treure’m informació sobre l’organització clandestina de resistència. Com que vaig mantenir el silenci i no em van aconseguir extreure cap informació, em van deixar tres setmanes en una cel·la incomunicada. Llavors em van traslladar a la presó de Saint Michel; d’allà, a la de París, i després, a Compiègne, on em van portar al camp de concentració de Ravensbrück, amb un grup d’unes 900 dones. Entre aquestes deportades hi havia una dotzena d’espanyoles, com ara Neus Català i Soledat Cortés. El setembre d’aquell mateix any, vaig ser traslladada a Kommando Hasag, que depenia del camp de Buchenwald, a Leipzig. Allà vaig ser una esclava de guerra i vaig entrar en una fàbrica en què havia de produir 7.000 diaris al dia, en molt males condicions.

Més endavant vaig tornar a Ravensbrück i em van ingressar al pavelló 28 (on acostumaven a traslladar les persones que volien matar). Vaig fer tasques variades, com ara descarregar vagons de carbó i de patates, fins que, després d’una pallissa que em van fer uns vigilants, vaig ser ingressada amb el braç trencat.

Vaig entrar en un intercanvi de presoners organitzat per la creu vermella. Vaig ser traslladada a Frankfurt i des d’allà a Dinamarca i Suècia, on finalment vaig ser alliberada, a Estocolm. Després em van traslladar a Paris, on vaig estar fins als anys 50 del segle XX. Vaig tornar a Espanya juntament amb la meva parella i ens hi vam estar durant un temps, a Cortes de Navarra”. Allà vaig obrir una peixateria i la meva parella va treballar de taxista. Després d’uns anys, vam triar retornar a França.

Elisa Garrido va morir el 19 de març de l’any 1990, a Tolosa de Llenguadoc. El govern de França li va concedir el grau de tinent honorífic de la Resistència i la condecoració de la Legió d’Honor.