Jan Zabinski (Institut Ramon turró i Darder)

“No fou un acte d’heroisme, sinó una simple obligació humana.”

Jan Zabinski

Jan  Zabinski

Era el 13 de març de 1965, a la sagrada Terra Santa. Tenia a les meves mans un diploma, elegant i solemne, que deia: “Per a Jan Żabiński, per la seva valentia i sacrifici per salvar vides jueves”. En una cantonada lluïa la signatura de Yad Vashem, juntament amb la resta de membres del Comitè de Justos entre les Nacions. La meva mirada es perdia entre les lletres, que semblaven retorçar-se, saltar i barrejar-se en la meva ment fins a viatjar entre els meus records. Els meus ulls ja no llegien un diploma; ara llegien una frase coneguda en un rètol calcinat: “Ogród Zoologiczny w Warszawie”.

Revivia la memòria del paisatge devastador que van presenciar els meus ulls aquell fatídic 1 de setembre de 1939. La situació de Polònia s’agreujava cada cop més sota el terror de la invasió nazi. Aquell dia les nostres pitjors pors es van fer realitat: els alemanys van bombardejar tot el país, incloent-hi el zoològic de Varsòvia, el zoològic del qual la meva esposa i jo érem responsables. Tot va esclatar en trossos: les infraestructures, els animals i els somnis que havíem construït amb tant d’amor. L’harmonia de les nostres vides i la del zoològic, es va trencar per una escletxa de caos. Els animals que no van morir van escapar, i els pocs que van quedar van ser traslladats a Alemanya. Diria que vam quedar sols, l’Antonina i jo, a casa nostra. Però des de llavors la impotència i la tristesa ens acompanyarien per sempre.

Un any després, el setembre de 1940, els nazis van establir el gueto de Varsòvia, i la fam i la pobresa van crear una situació insostenible. Vaig fer el cor fort i vaig aprofitar la meva participació en la resistència polonesa per obtenir accés a la zona, amb l’excusa de supervisar qüestions relacionades amb els animals que encara s’hi mantenien. Recordo caminar amb el camió per aquells carrers de misèria jueva. L’olor de brutícia, pols i putrefacció embriagava els meus sentits. Milers de rostres demacrats, amb mirades esquinçadores i desesperades que es creuaven amb la meva.

Nens orfes plorant a les cantonades; edificis atapeïts i a punt d’ensorrar-se; cossos malalts que jeien a terra, sense aixecar-se… Els meus ulls volien plorar, però jo desitjava arrencar-me’ls per no haver de veure aquella realitat. Vaig mirar al meu costat, buscant el rostre de la meva dona. La seva expressió era igual que la meva: una barreja d’horror i determinació. Sabíem que havíem de fer tot el possible per salvar el màxim nombre de vides jueves, encara que això suposés arriscar les nostres.

Vam començar a freqüentar el gueto. Amagàvem grups de persones al camió i les traslladàvem al zoològic. Alguns dormien a les gàbies buides; d’altres, al terra fred del soterrani. Alguns refugiats només es quedaven uns dies abans de trobar un lloc més segur, però d’altres van quedar-s’hi amagats fins al final.

L’1 d’agost de 1944, vaig prendre part en la revolta del gueto Varsòvia de tots els jueus i polonesos víctimes de l’opressió nazi. Em van ferir i capturar. I encara que tant de bo no hagués hagut de lluitar — perquè significaria que aquest horror mai no hauria succeït—, mai me’n penediré. Si fos necessari, ho tornaria a fer.

I ara, després de tot, soc aquí: viu i amb un diploma a les mans que reconeix el meu heroisme. Però, encara que hagués mort, preferiria perdre només la meva vida que permetre la pèrdua de centenars d’altres.