Joaquim Amat-Piniella (Institut Gerbert d’Aurillac)

“Hem passat quatre anys entre bandits, en un clima d’egoisme desenfrenat, amb l’amenaça constant de la mort, i ens hem sabut conservar homes”

K. L. Reich (Joaquim Amat-Piniella)

Joaquim Amat-Piniella

Recordo perfectament el dia que vaig entrar al camp de concentració de Mauthausen. Érem un gran grup de republicans espanyols que havíem fugit després de perdre la Guerra Civil. Al principi, ens van capturar els alemanys a França, i més tard ens van enviar cap aquí. No sabíem què ens esperava, però l’escena en arribar va ser impactant: soldats cridant, presoners amb mirades buides i fets molt forts que no oblidaré mai.

Ens van fer passar per un procés humiliant. Ens van rapar el cap, ens van treure la roba i ens van donar uns uniformes de ratlles de presoners. Allà dins no érem persones; érem mà d’obra esclava, útil només per treballar fins a l’esgotament.

Ens feien carregar pedres enormes a les pedreres i construir estructures sota la mirada dels vigilants, que no dubtaven a pegar-nos si no obeíem o si un company desistia a causa del cansament. La fam i el fred eren constants, i molts no van aguantar gaire temps.

Durant els anys al camp, vaig presenciar i viure horrors que mai oblidaré. Però també vaig ser testimoni de moments de solidaritat. Hi havia companys que compartien el poc que tenien i que s’arriscaven per ajudar els altres. En aquells gestos hi trobàvem una mica d’esperança, una prova que encara conservàvem la nostra humanitat. Aquesta humanitat va ser la que em va mantenir viu, la que em va fer prometre a mi mateix que, si aconseguia escapar-me d’aquell infern, explicaria al món el que havia passat.

Quan el camp va ser alliberat pels aliats, el maig del 1945, no vaig poder tornar immediatament a casa. Espanya continuava sota el règim de Franco, i per a algú com jo, republicà i exiliat, era impensable tornar. Em vaig quedar a França, on vaig intentar recuperar-me tant físicament com mentalment de tot el que havia viscut. Vaig començar a escriure K. L. Reich, una novel·la que reflecteix aquells anys de patiment. Escriure em permetia complir la promesa que m’havia fet: donar veu als meus companys morts i explicar al món tot el que havia passat en aquell infern.

Anys més tard vaig poder tornar a Espanya, conscient que la meva lluita no havia acabat. K. L. Reich no només era el meu testimoni, sinó també el dels que no van sobreviure. Per això mai vaig deixar d’explicar-ho. Escriure no va ser fàcil. Cada paraula em feia reviure aquell dolor, però sabia que era la meva responsabilitat. La literatura era la meva arma per combatre l’oblit, perquè el que vam viure mai més es repetís. Avui, encara crec que recordar i explicar és el millor homenatge que puc fer a aquells que no ho poden fer per si mateixos.