Cita
«Ens van tractar com animals i mentre volien despullar-nos de qualsevol rastre d’humanitat, des de la més absoluta ignomínia ens vam revestir de dignitat en la cura d’unes vers les altres, amb un objectiu comú: la lluita per la llibertat i els drets humans».
No hem trobat cap cita d’ella, però per tota la informació que hem recollit, pensem que hauria pogut pronunciar perfectament aquestes paraules.
|
Narració
María Cinta Rodríguez TomásDE LA GALERA FINS A RAVENSBRÜCK El meu nom és Maria Cinta Rodríguez Tomàs, i vaig nàixer el 5 de març de 1895 a la Galera, un poblet del Montsià. Els meus pares, José Rodríguez Verge i Cinta Tomàs Cherta, van tenir quatre fills. Mantenir-los era difícil; per això, el juny del 1907 van decidir emigrar a França amb l’esperança d’una vida millor. Vaig conèixer Laurent Roques, un jove català de Linyola que també havia migrat a França, amb qui em vaig casar el 13 de novembre de 1914. Oficialment, em diuen Marie Roques; a casa, Cinteta. En aquella època, el meu marit, Laurent, canviava sovint de feina, i jo treballava del que podia. L’any 1930 anem a viure a Junac, on obro un menjador per als treballadors de la construcció. El mateix any, Laurent va sol·licitar la nacionalització francesa per a mi i els nostres dos fills: Henriette i Henri. Més tard, naix la meva segona filla, Monique. Va esclatar la Guerra Civil, i molts espanyols es van exiliar a França. La meva família i jo els vam ajudar en tot el que vam poder, donant-los menjar i ajudant-los a trobar una feina. Llavors vivíem a Mines de Pimorent. Però l’any 1938 la mina va tancar i vam marxar a Pàmies. Allà decideixo obrir un restaurant que serà decisiu per a la meva participació en la Resistència francesa. El feixisme avançava per Europa. L’any 1939, el meu fill Henri es va allistar a l’exèrcit. Durant l’ocupació de França pels nazis, jo em vaig integrar a les Forces Françaises Combattants (FFC). No vaig ser l’única: vam ser moltes les dones que vam arriscar la vida participant en la Resistència. Els nazis pensaven que les dones no teníem ni força ni coratge per dur a terme accions perilloses, i per això passàvem desapercebudes.
Amb el restaurant com a tapadora, amagàvem els soldats aliats, els donàvem menjar i roba i documents falsos, els guiàvem cap a llocs segurs. Sabia que posar-me del costat de la llibertat significava posar la meva vida en perill, però no vaig donar-hi importància i ho vaig fer sense dubtar ni un instant. El 18 d’agost de 1943 la Gestapo em va detenir. No tinc rancúnia contra el pobre desgraciat que em va delatar, després d’haver patit cruels tortures. Des que vaig començar la col·laboració amb la Resistència sabia quins eren els perills i els vaig assumir. Em va doldre més que la brutal detenció es fes davant de la meva estimada filla Henriette. Aquest va ser l’inici de la barbàrie que estava per venir… Em van acusar de pertànyer a la Resistència, de refugiar i donar suport logístic als aviadors americans i anglesos en la fugida pels Pirineus. Vaig ser interrogada i torturada amb crueltat a la presó militar de Rue des Fleurs, a Tolosa de Llenguadoc. Pallisses, cops de porra al cos i a la cara… Encara puc sentir el fred de les mans i les mirades plenes de menyspreu. Però també va ser l’inici d’una amistat molt especial amb Aricie Sutra, companya de desgràcies; abans de ser deportades vam compartir estada a tres presons més: Sant Michel, també a Tolosa, i, finalment, a Compiègne, a París, on només vam romandre un dia. D’allí ens van deportar fins al camp de concentració de Ravensbrück. El 28 de gener de 1944 vam començar el viatge, amb el comboi de les 27.000. En vagons de bestiar, dempeus, amuntegades, en condicions insalubres i inhumanes… Durant els quatre dies del trajecte, només ens van donar menjar un cop! I el pitjor encara havia d’arribar. El 3 de febrer de 1944 aterrem a Ravensbrück. Aquell lloc era l’infern fet realitat. Van tatuar-me el número 27973; això formava part del procés de deshumanització i humiliació. Ens van tractar com a animals, i mentre volien despullar-nos de qualsevol rastre d’humanitat, des de la més absoluta ignomínia ens vam revestir de dignitat en la cura d’unes vers les altres, amb un objectiu comú: la lluita per la llibertat i els drets humans. Fred, gana, malalties i treballs forçats fins que et mataven. Cada dia veia companyes caure, però també aprenia el significat de força. Les dones que hi érem ens ajudàvem les unes a les altres, compartint el poc que teníem, una mica de pa, paraules per consolar-nos… Em vaig prometre a mi mateixa que, si sortia viva d’allà, explicaria la nostra història. El 10 d’agost de 1944 em van traslladar a Neuengamme i d’allí al subcamp de Helmstedt Beendorf. El 10 d’abril de 1945 un grup d’homes i dones vam ser evacuats del Kommando de Beendorf en tren fins al camp de Wöbbelin, era un “comboi de la mort”, la nostra destinació, les cambres de gas de Neuengamme, però quan el tren estava aturat, l’aviació aliada va iniciar un bombardeig que va causar caos, i el tren va canviar de destí i va dirigir-se cap a Hamburg. Allò ens va salvar la vida. Ens van portar a Dinamarca i, des d’allí, a Suècia. La Creu Roja sueca, amb els autobusos blancs, rescatava tots els presoners que podia. Les infermeres i tot el personal de la Creu Roja ens van cuidar. Estava esgotada, tant físicament com psicològicament. Però també tenia les coses clares. Sabia que el que havia viscut no podia quedar en l’oblit. Quan penso en aquells dies foscos també recordo la llum que vam saber aportar. La solidaritat, la resistència, la valentia: tot allò és la prova que, fins i tot en els pitjors moments, el poble unit pot amb tot. I aquest triomf és el record que us deixo. Cada vida que vaig salvar va ser un gest contra la barbàrie. Per haver participat en la Resistència i pels meus actes heroics, el Govern francès m’ha condecorat amb sis medalles, com la de la Legió d’Honor en l’ordre de Chevalier de la Légion d’Honneur; el general Eisenhower em va enviar una carta d’agraïment, i el Govern dels EUA m’ha concedit la Medalla de la Llibertat. L’Estat espanyol no m’ha fet mai cap reconeixement. Avui escric perquè no oblidem el que va passar en aquells camps de la mort. La llibertat té un preu, i la memòria és del que m’he d’encarregar jo. Si no recordem i si no aprenem, els errors es repetiran. Demano que sempre recordeu aquesta història. No per mi, sinó per tots aquells que no van tornar i per tots aquells que van lluitar perquè nosaltres visquéssim en un món millor.
|
Fitxa
Quina acció?
Maria Cinta Rodríguez va ser una dona molt valenta i compromesa que, durant la Segona Guerra Mundial, va ser membre de la Resistència francesa, agent P1, i va arriscar la vida per lluitar contra la injustícia i el nazisme. Per això, va ser capturada i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on va resistir com a presonera política, mantenint la seva dignitat i els seus ideals malgrat les condicions inhumanes.
Ella va fer accions com:
– Amagar els aviadors britànics i nord-americans en llocs segurs per evitar que els nazis els capturessin.
– Donar-los menjar, roba o documents falsos per ajudar-los a passar desapercebuts.
– Posar-los en contacte amb xarxes d’evasió que els guiaven cap a llocs segurs, com Espanya, Suïssa o el Regne Unit.
On va passar?
Espanya: la Galera (Tarragona, Catalunya), el seu poble natal.
França:
– Pirineus orientals: Portè, Saint Paul i Portvendres.
– Alts Pirineus: Salles i Saint Lary.
– Departament d’Arieja: Nalzenh, Aliat, Siguer Junac, Mines de Pimorent i Pàmies.
Alemanya, camps de concentració i extermini nazis: Ravensbrück, Neuengamme i subcamp de Helmstedt Beendorf.
Dinamarca: Padborg.
Suècia: Malmö.
Qui la va protagonitzar?
Els soldats britànics i nord-americans abatuts.
Altres membres de la Resistència que participaven en la xarxa de resistència i d’evasió Françoise.
A qui va afectar?
Durant la Segona Guerra Mundial, molts aviadors nord-americans eren abatuts en territori ocupat pels nazis. Per sobreviure i tornar a casa, sovint depenien de l’ajuda de persones locals com Maria Cinta. L’impacte de la seva acció va afectar en:
– Salvar vides: Cada aviador o soldat al qual ajudava no només li salvava la vida, sinó que sovint podia continuar lluitant contra els nazis o retornar al seu país amb seguretat.
– Contribuir a l’esforç de la guerra: Ajudar aquests soldats també significava mantenir les forces aliades fortes i actives, i això reforçava la moral i les operacions militars.
– Crear solidaritat: Molts dels soldats ajudats mai oblidaven l’ajuda rebuda, i això creava respecte i solidaritat entre persones de diversos països.
– Exemple d’humanitat: Les accions de Maria Cinta mostren com les persones poden fer grans coses en moments molt complicats. Després de la guerra, molts d’aquests actes van ser reconeguts com a exemples de valentia i solidaritat.
Quan va passar? En quin context polític-social?
Maria Cinta Rodríguez va ser detinguda el 1943 per la Gestapo a Pàmies. El febrer de 1944 va ser deportada al camp de concentració de Ravensbrück, específic per a dones. Posteriorment, l’agost del mateix any, va ser traslladada al subcamp de Neuengamme, prop d’Hamburg, on va ser obligada a treballar en la fabricació de material bèl·lic nazi. Finalment, va ser alliberada l’any 1945 per la Creu Roja sueca, en els darrers mesos de la guerra, gràcies a un acord humanitari.
El període en què Maria Cinta Rodríguez va ser detinguda i deportada està marcat per la Segona Guerra Mundial, en un moment en què el règim nazi havia ocupat bona part d’Europa. França va caure sota el control alemany després de la seva rendició el 1940, i es va establir un règim col·laboracionista a Vichy, mentre que moltes persones, com Cinteta, van participar en moviments de resistència clandestins.
Les xarxes de resistència, com Françoise, lluitaven per sabotejar les operacions nazis i protegir els aliats, però aquestes activitats eren perseguides amb duresa per la Gestapo, que aplicava tortures i deportacions massives. El context polític incloïa també la complicitat del règim de Vichy en la deportació de milers de jueus i altres “enemics” del nazisme.
Des del punt de vista social, aquest període estava marcat pel patiment de la població europea, la por de la repressió nazi i l’organització d’una resistència que incloïa tant homes com dones. Tot i això, el paper de les dones en aquesta lluita ha estat sovint invisibilitzat, com és el cas de Maria Cinta Rodríguez, que només recentment ha començat a ser reconegut gràcies a investigacions recents i a la recuperació de la memòria històrica.
En resum, les accions de Maria Cinta es van dur a terme en un moment d’opressió nazi, en què la resistència era una resposta al terror polític i militar imposat pels ocupants. Aquesta situació també exemplifica com individus comuns, incloent-hi dones, es van jugar la vida per lluitar contra el feixisme i defensar la llibertat.
Per què?
El desig de contribuir a la Resistència i confrontar els valors nazis van conduir-la a guiar aquest projecte d’acollida i protecció de pilots anglesos i nord-americans. La seva mentalitat altruista va ser clau per poder aprofitar el seu negoci que, a primer cop d’ull, no hauria suposat cap perill a la vista del bàndol feixista de Hitler.
L’engranatge motor de la xarxa d’evasió de paracaigudistes fou aquesta simple fonda que després amplià els seus serveis i permeté ajudar-los a travessar la frontera per tal d’entrar a la nació espanyola i traslladar-los de nou a l’Imperi britànic.
Què en penseu d’aquesta acció?
Aquesta acció és molt important perquè va salvar vides i va demostrar que, fins i tot en moments molt difícils, es pot lluitar per la llibertat i ajudar els altres. Si no hagués ajudat els aviadors ni participat en la Resistència, moltes persones haurien mort i potser la lluita contra els nazis hauria estat més difícil.
Si Maria Cinta Rodríguez no hagués resistit, potser la seva història s’hauria perdut i no tindríem el seu model a seguir per entendre millor la duresa dels camps de concentració i la importància de lluitar contra les injustícies que hi havia. Sense accions com la seva, avui en dia seria molt més complicat mantenir viva la memòria històrica i poder evitar que errors com aquests es puguin repetir.
Hem escollit aquesta acció perquè ens ensenya que, fins i tot en moments molt difícils, és possible lluitar per la dignitat i la llibertat. La seva història és un recordatori de la importància de no oblidar el passat i de defensar sempre els valors humans.
Fonts d’inspiració per elaborar aquesta fitxa:
Perolada Martín, Maria. (2024). Cinteta Rodríguez Tomàs, una ebrenca heroica. Garsineu Edicions.
https://banc.memoria.gencat.cat/es/results/deportats/8683
https://www.amicalravensbruck.org/portfolio-items/roques-maria/
