Cita
“En temps de foscor, un gest d’humanitat pot salvar moltes vides.”Max Arbez (1901-1992)
|
Narració
Max ArbezÉs l’any 1942. França està ocupada pels nazis, i cada dia arriben notícies més esfereïdores sobre deportacions i morts. Jo no puc mirar cap a una altra banda. No, no puc. El meu hotel, l’Hotel Arbez, té una característica especial: està construït just a la frontera entre França i Suïssa. Aquesta peculiaritat, que abans era només una curiositat, ara és una oportunitat per salvar vides.
Aquesta nit ha estat especialment freda. Una família jueva ha arribat després de caminar hores per la muntanya. Són cinc: els pares i tres fills petits. Estan esgotats, amb la roba glaçada i les cares marcades per la por. Els faig passar al menjador, encenc una llar de foc i els serveixo una mica de sopa calenta. No dic gaire cosa. No cal. La mirada que em dediquen, plena de gratitud i desesperació alhora, ho diu tot. Els porto a una habitació a la part suïssa de l’hotel. “Aquí estareu segurs”, els dic, encara que dins meu sé que la seguretat mai no és completa. Els recordo que no han de sortir de l’habitació per cap motiu i que vindré tan aviat com pugui amb menjar i notícies. La mare comença a plorar en silenci, i el pare em dona la mà amb força. “Gràcies, gràcies per tot.” El meu hotel també serveix de refugi per a membres de la resistència. A vegades venen amb documents o persones que necessiten travessar la frontera. Quan això passa, tot ha d’estar perfectament calculat: quan les patrulles són lluny, quan la neu permet esborrar les petjades… Tot són riscos. Però penso que, si no faig això, si ningú s’atreveix a actuar, qui ajudarà aquestes persones? Cada nit és un nou repte. Hi ha dies en què gairebé no dormo, pensant en què passaria si ens descobrissin. Podria perdre-ho tot, fins i tot la vida. Però què importa la meva vida comparada amb la d’aquests nens, aquestes famílies? Mentre pugui, faré el que calgui. En moments així, m’aferro a una única certesa: fer el correcte. Potser només soc un hoteler, però sé que cada persona que surt d’aquí amb vida és una petita victòria contra la foscor.
Més informació, |
Fitxa
Quina acció?
Max Arbez era el propietari d’un hotel que era just a la frontera entre França i Suïssa. Durant la Segona Guerra Mundial, va amagar famílies jueves i membres de la resistència al seu hotel, utilitzant la part de l’edifici que era part de Suïssa, que era territori neutral i els nazis no hi podien entrar.
On va passar?
Va passar a La Cure, un poble que és literalment entre França i Suïssa. L’acció va tenir lloc dins de l’Hotel Arbez, que té espais en territori francès i d’altres, com les habitacions de la primera planta, en territori suís.
Qui la va protagonitzar?
El protagonista principal va ser Max Arbez, acompanyat per la seva dona, Angèle Arbez, però també va comptar amb l’ajuda de la gent del poble i, segurament, de persones de la resistència.
A qui va afectar?
Va salvar la vida de jueus que fugien dels nazis, com Alexander Lande, un jueu neerlandès, i també va ajudar membres de la resistència que necessitaven un lloc segur per amagar-se o planejar les seves accions.
Quan va passar? En quin context polític i social?
Va passar durant la Segona Guerra Mundial, entre el 1939 i el 1945. França estava, en part, ocupada pels nazis, i els jueus eren perseguits i deportats als camps de concentració. Tot era molt complicat i perillós, però Max Arbez va decidir actuar igualment.
Per què?
Max Arbez va fer tot això perquè creia que era el correcte. Podia haver-se quedat de braços plegats, però va preferir ajudar la gent en perill, fins i tot arriscant la vida. Era una qüestió d’humanitat.
Què en pensem d’aquesta acció?
Ens sembla una història brutal i molt inspiradora. Imagineu-vos el risc que suposava amagar gent en un moment com aquell! Si no ho hagués fet, moltes persones haurien estat capturades pels nazis i, segurament, no haurien sobreviscut. Aquesta història ens ensenya que, fins i tot en els pitjors moments, una sola persona pot fer coses increïbles per salvar-ne d’altres. Hem escollit aquesta acció perquè creiem que tothom hauria de conèixer exemples com el de Max Arbez.
