|
Cita “Resistir és un deure, fins i tot en la foscor més profunda. Només així podem mantenir viva l’esperança de llibertat.”
|
Narració
Mercè Núñez Targa1945, juliol, Carcassona Tu pots, tu pots, va… —em deia a mi mateixa per sentir-me millor—, ha arribat el moment que es faci justícia.
Declaració: Com bé ha introduït el jutge, avui som aquí per parlar d’en René Bach; aquí començo el meu relat com a víctima — només recordar la meva estança, si se’n pot dir així, una tela vidriosa ocupava ara els meus ulls, uns ulls que no eren capaços de validar en una ment incerta allò que havien vist allà. El dia que vaig arribar al camp se’m va posar amb brutalitat un llaç de color vermell a la mà, un vermell viu, ple de vida —no com jo, és clar—; seguidament, se’m va proporcionar la indumentària que totes les dones hauríem de dur a partir d’aquell moment. Recordo que al cap de dos dies d’haver arribat i ja amb el cos forçament deshidratat, vam rebre la visita d’un home, René Bach. Només dir el seu nom em produïa calfreds al cos. Aquest home, si se’l pot anomenar així, ha agredit 27 dones del camp de concentració, sense comptar-m’hi. El que ens feia és… —No vaig evitar pensar en allò, se’m va tallar la veu, era incapaç de parlar— és inhumà. Quan Bach veia que teníem un mínim de descans, ens reunia cada divendres a les cinc dones que havia seleccionat durant la setmana, i ens tancava en una mena d’habitació sense llum, l’única cosa que il·luminava era una finestra trencada i una espelma que feia estona que era encesa. —Vaig prendre una alenada d’aire i vaig prosseguir.— Crec que no és necessari enumerar totes les coses que ens feia, però les diré generalment perquè se’n facin una idea: durant el transcurs de mitja hora, aquest miserable tenia la mala fe de fer de nosaltres el que ell volgués, cridava les noies per ordre de presonera, jo era de les primeres, la 43255. Allò és poc en comparació el que vam haver de patir nombrosos cops, se’ns deia que érem inútils, que érem inferiors, que ens moriríem de fam, que els nostres crits de lluita es veurien callats, ens pegava fins que perdíem la consciència, i abusava de la nostra innocència fins que en tenia prou. Això, aix… —De sobte em van venir nàusees, però vaig continuar.— Això, senyor, jurat… és el que es vivia diàriament al camp de concentració a Ravensbrück. —Vaig xiuxiuejar “Déu, ajuda’m”. Tot seguit, amb els ulls vermells i la meva incomoditat, vaig donar l’esquena al jutge per fer front a Bach i, amb una falsa serenitat i amb molta ràbia, vaig continuar.— Cregui’m, si us plau, cregui’m, que la vida, si Déu m’escolta, serà molt justa amb vostè, i li dic amb tota la seguretat i la de les meves companyes, que serà culpat. —Per acabar, li vaig demanar perdó.— I perdoni’m, perdoni’m per ser dona i tenir més valor que vostè, perquè, les meves companyes i jo, senyor Bach, avui hem guanyat.
Més informació: https://www.barceloninsdeportats.org/es/699/nunez-targa-merce/biografia.html |
