Roser Fluvià (Institut Pius Font i Quer)

Roser Fluvià no va voler ser entrevistada mai. I va explicar una sola vegada, als seus fills, el que havia fet durant la guerra. No va voler relatar els detalls del seu pas per Ravensbrück. Tanmateix, el mateix 1945, un periodista francès, que recollia les accions dels passadors de frontera, hi va contactar i va escriure d’ella el fragment que reproduïm i que ens han facilitat Anna Gorchs i Roser Reixach, descobridores de la seva figura i autores del llibre Roser Fluvià. Una pradenca a Ravensbrück (2023):

“Madame Fluvià, 44 anys, dos nens, va passar vuitanta vegades la frontera amb 150 persones que va allotjar a casa seva a Sant Llorenç de Cerdans, cap de les quals va tenir problemes. Els alemanys la van fer presonera el 1943 i la van tancar onze mesos a les seves presons de França abans de portar-la a Ravensbrück. És tot el que em va dir, amb un fil de veu. Tenia pressa per anar a sargir els mitjons de la família.” (Jean Perrigault, Les Passeurs de Frontière. 1945)

Roser Fluvià

El meu nom és Roser Fluvià. Vaig néixer a Prats de Lluçanès l’any 1900, però, quan em vaig casar, vaig adoptar un nou nom, Roser Fàbregas Vilà, i vaig anar a viure a Sant Llorenç de Cerdans, d’on era el meu marit. I fou precisament aquí on va passar la història que ara us explicaré.

Aquest relat comença el 1939, amb la derrota de l’exèrcit republicà a mans de les tropes franquistes. Davant la desfeta i el patiment, vaig decidir acollir el primer refugiat espanyol a casa. Un any més tard, amb l’ocupació alemanya de França, vaig entrar a formar part d’una xarxa d’evasió cap a Espanya de persones que fugien perseguides pels nazis alemanys i el règim titella de Pétain.
Tot passava en el secretisme més absolut, per protegir tant les seves identitats com la meva. De nit, els acollia a casa, on s’amagaven un parell de dies fins que marxaven cap a un altre amagatall. Tots eren cares desconegudes, espantades, i mai vaig saber qui eren fins més tard. La meva identitat també va romandre en secret durant el temps que estaven amb mi. Mai vaig rebre cap recompensa per aquesta tasca; només hi havia en joc el risc d’acabar, ells i jo, a mans dels nazis i morir. Però jo no podia quedar-me de braços creuats davant de tanta injustícia. Algú havia de fer alguna cosa contra aquests feixistes, encara que fos un gest petit: massa gent patia a les seves mans, tal com li havia passat al meu pare, i això era inhumà.

El 1943, però, la Gestapo em va detenir després d’una delació i em van sentenciar a la presó, des d’on em van deportar fins al camp de concentració nazi de Ravensbrück. Mai m’ha agradat parlar sobre aquest lloc; hi ha coses tan horribles que no mereixen ni que se’n parli, així que només recalcaré l’important: vaig sobreviure-hi.