Coloma Seró Costa (Institut Ramon Turró i Darder)

“Quan tornem a la llibertat, no oblidarem mai.”

Coloma Seró Costa

Jo, Coloma Seró Costa, vaig néixer a l’Albagés, un municipi de la comarca de les Garrigues, el dia 12 de juny de l’any 1912. Dos anys després del meu naixement, va començar la Primera Guerra Mundial, que va ser disputada per dos bàndols, el central i l’aliat. Afortunadament, el conflicte no em va afectar, ja que Espanya es va mantenir neutra durant el conflicte, que no acabaria arribant, però que sí que va afectar l’economia, la política, la cultura o la premsa diària.

Quan ja em vaig fer una dona, vaig ser una mestra i militar republicana. L’abril de 1938, en plena Guerra Civil, quan Francisco Franco va ocupar Lleida, vaig haver de marxar a Vilafranca del Penedès, on vaig continuar fent de mestra i també militant. Al juny vaig entrar al consistori fent de regidora de Cultura per al PSUC. Vaig ser la primera dona regidora de Vilafranca.

A finals de gener de 1939 i també finals de la Guerra Civil espanyola, vaig exiliar-me amb una seixantena de nens i nenes a causa de les conseqüències que hauria tingut, per a mi, quedar-me vivint dins d’una Espanya sota el bàndol nacional del general Francisco Franco.

Vaig estar al camp d’Argelers, un dels camps de concentració de França, que hi va ser entre el 1939 i el 1941, a mitjans de la Segona Guerra Mundial, a la platja de la comuna nord-catalana d’Argelers de la Marenda, al Rosselló, amb molts més catalans que també fugien de Franco. Vaig lluitar amb la Resistència a la França ocupada. Vaig acabar sent deportada i vaig sobreviure a Ravensbrück i Bergen-Belsen, d’on afortunadament vaig ser alliberada l’abril de 1945 per les tropes britàniques.

El 31 de gener de 1944 va sortir un comboi amb centenars de dones jueves i presoneres de diverses nacionalitats, entre les quals jo i moltes més catalanes, que ens amuntegàvem en vagons de bestiar, quasi sense menjar ni beure, en un viatge de més de 72 hores.

El 3 de febrer ens van ingressar al Bloc 22, desposseïdes de la nostra personalitat, rapades, vestides amb l’uniforme de ratlles, marcat amb un triangle roig i una “S” que ens identificava com a “Spanierin” (preses polítiques espanyoles). Finalment, com deia abans, vaig ser alliberada i vaig anar a França, a Talença, on vaig intentar refer la meva vida. Vaig viure també a Tolosa i a Mende, al Llenguadoc, com a persona lliure després de tot pel que havia passat.

El 1950 em vaig casar amb Víctor Grobocopatel, un antic guerriller de la Resistència, d’origen romanès, i tots dos ens vam implicar activament en l’Amical d’Antics Guerrillers Espanyols a França, amb l’objectiu de salvar i difondre la memòria dels combatents. El 1987 vaig rebre la Medalla d’Honor francesa “per deportació i internament per actes de resistència” a títol militar. 

Víctor Grobocopatel va morir el 1991 a Montpeller, i el 1996, amb 84 anys, moria Coloma Seró, en una residència de Lunèl.

*Aquesta és una narració de la vida de Coloma Seró Costa, la qual acabà morint el 20 de desembre de 1996.