Elisabeth Eidenbenz (Institut Fontanelles)

“Elisabeth Eidenbenz, la llum d’esperança que va salvar vides en la foscor de la guerra.”

Elisabeth Eidenbenz

Soc l’Elisabeth Eidenbenz i vaig néixer el dia 12 de juny del 1913 a Suïssa; un any abans que comencés la Primera Guerra Mundial. Vaig viure la infància a Suïssa, a Wila. A casa érem el meu pare, que era pastor; jo, que era la tercera filla de sis germans, i la meva mare, que ens cuidava a tots. Aquesta etapa va ser tranquil·la perquè el meu país era un país neutral, tot i que era present en aquell conflicte bèl·lic. Vaig estudiar per ser mestra. M’hi vaig dedicar en diverses escoles del meu país, Suïssa, i també en escoles de Dinamarca. Sempre havia ensenyat gent adulta, fins que em vaig adonar que volia ajudar d’una manera diferent totes les persones. Vaig començar a formar part de moviments socials suïssos que optaven per ajudar la població afectada per la Guerra Civil espanyola. Abans, però, vaig aprendre primers auxilis sanitaris i, com a membre de l’Associació d’Ajuda dels Nens de la Guerra, em van enviar a Madrid. Vaig arribar-hi per auxiliar dones embarassades, i nens i nenes de la zona republicana. Però, quan va arribar el règim franquista, jo i moltes altres persones refugiades vam optar pel sud de França, on van enviar-nos als camps de refugiats al mig de la platja. Vivíem en condicions penoses. Cada dia vèiem morir gent del nostre voltant, ja fos per malnutrició o per altres malalties. Sobretot patia per la gent jove i els infants, que cada vegada n’eren més. També em preocupaven les dones, perquè era freqüent que durant el part els infants morissin; a vegades, elles també. Com a auxiliar que havia estat, no podia ajudar, així que vaig decidir convertir un palauet abandonat de la localitat d’Elna (al Rosselló) en una maternitat per a totes aquelles dones refugiades. 

La Maternitat d’Elna 

Érem a prop d’un camp de concentració d’Argelers, i vaig pensar que podria ajudar aquelles dones recloses i embarassades (republicanes que havien travessat la frontera) a donar a llum. L’associació en la qual participava va aprovar la meva proposta, així que vaig estar molt contenta. Em van donar 30.000 francs d’aquella època, i, juntament amb diverses persones que tenien la mateixa voluntat i les mateixes ganes d’ajudar, jo, coneguda com “la senyoreta Isabel” vaig poder recondicionar un palauet. Me’n recordo com si fos ahir, del primer part de la Maternitat d’Elna. Va ser el 7 de desembre del 1939, i el nen es va dir José Molina. Jo així buscava més dones embarassades del camp d’Argelers i, amb el permís de la direcció del centre, les portava a Elna. Sort, perquè al camp situat a la platja no hi havia les condicions sanitàries i higièniques necessàries per a donar a llum i sobreviure. En un principi, el projecte de la maternitat d’Elna va funcionar a partir de donacions procedents de països europeus, de l’associació i de la Creu Roja, de particulars francesos i dels Estats Units. Me’n recordo que no hi havia metges, només érem llevadores experimentades, sobretot suïsses. Després va començar la Segona Guerra Mundial i els fons per mantenir Elna van disminuir, però no parava d’arribar gent, sobretot dones jueves i gitanes, que marxaven aterrides de l’ocupació nazi. Per això ens vam haver d’associar amb la Creu Roja i ens van fer obeir la seva política. Aquesta norma ens impedia acollir persones refugiades polítiques. No vaig voler cedir en aquest mandat insolidari, així que vam falsificar identitats de gran part de les dones jueves que necessitaven ajuda. Ens controlaven la gestió i en alguna ocasió recordo que vaig ser detinguda i interrogada. La Gestapo que ens controlava va tancar la Maternitat d’Elna a finals del 1944. L’últim nadó que vaig veure néixer allí va ser Danielle Louise. Després d’això estava orgullosa del que havia aconseguit, però no en vaig voler saber gaire més després que les forces secretes dels nazis aconseguissin tancar la Maternitat. Seixanta anys després, uns nens que hi havien nascut van decidir buscar-me per donar-me un reconeixement. Em van donar molts premis, però jo sempre responia que no havia sigut jo sola, sinó que només havia sigut una peça més de l’engranatge perquè totes les ajudes sense interès funcionessin. Així vaig passar la resta dels meus anys a casa meva, a prop de Viena, i vaig morir el 23 de maig del 2011, a 97 anys.