Kommando Poschacher (Institut Els Alfacs)

“Kommando Poschacher, els ulls de Mauthausen”

Kommando Poschacher

El primer dia que vam sortir del camp per anar a treballar a la fàbrica Poschacher, la sensació que vam tenir, encara que només fos per uns moments, va ser de llibertat, o almenys d’escapar-nos unes hores de l’infern del camp. De fet, en parlàvem molts cops amb els companys del Kommando: el nostre havia estat un destí, si es pot qualificar així, “millor” que el de la resta de companys amb qui vam arribar a Mauthausen. Ser joves, ser útils, conèixer oficis…, això ens havia servit per almenys evitar càstigs cruels, mossegades de gossos, dutxes fredes, pujar les 180 escales de la pedrera amb els blocs a l’esquena fins a caure exhausts i obligats a tornar-nos a aixecar, fins a morir. Morir; per a molts companys, l’única sortida a tant de patiment. La mort ara la vèiem en forma de fum sortint per les xemeneies. Sabem què passa. 

Notem molts cops les mirades, potser amb barreja de ràbia i també de cobdícia cap a nosaltres, dels companys. Molts vam arribar junts, quant temps fa, ja… anys.  Els seus ulls ens miren com un retret permanent, ho entenem, així ho hem comentat algun cop, i més ara que sortim del camp, encara que sigui per treballar. Ens sentim alliberats perquè, per un moment, deixem enrere l’infern. Quina sort tan diferent! 

Durant els trajectes hem començat a idear-ho tot. El somriure amable d’una senyora amb qui ens creuem cada dia en la nostra desfilada fins a Poschacher, de les poques que no tanquen les finestres quan ens veuen passar, ens han fet pensar que la podem tenir per aliada. Anna, hem sentit que la cridaven,  Anna Pointner. Fa dies que ho hem començat a planificar. Hem decidit que podem confiar en ella. Hem de confiar en ella, no tenim cap altra sortida.

“Els ho devem”, els vaig dir als companys, “Ens ho devem”, pensava de veritat. Teníem a l’abast les proves de les atrocitats comeses contra éssers humans de la manera més cruenta possible, de la forma més metòdica, precisa, però això se’ls podia girar ara en contra perquè nosaltres no érem tan beneits ni estúpids com es pensen. “Rotspainer”, ens criden mentre se’n riuen els nazis. Hem arribat a la conclusió que no valen les pors, que no podem tenir dubtes, hem de fer còpies dels negatius, els hem de treure del camp… Els ho devem, ens ho devem… Algú ha d’explicar i demostrar l’infern de Mauthausen. Perquè, qui sabrà què va passar dins d’aquell camp si acabem tots morts? Quines proves hi haurà? Qui ens recordarà com a víctimes de successos immorals i gens ètics? Si no ets eficient en el teu treball, t’afusellen; si intentes fugir, et maten; si comets una errada, t’assassinen, no sense abans haver-te fet sofrir molt. De fet, què estem dient, qualsevol cosa val d’excusa per torturar-te, vexar-te o assassinar-te. 

Quan al matí vegem l’Anna intentarem explicar-li el nostre pla. Sabem que ella també té els seus dubtes, arrisca molt més que nosaltres. És una dona valenta. Ho farem en un moment de descuit i amb la seva complicitat, que ja tenim clara. 

Estem encoratjats, demostrarem què ha estat el terror nazi, en quedarà constància, perquè hi hagi justícia. Les fotografies sortiran a la llum, el món obrirà els ulls i s’adonarà d’aquests monstres disfressats d’humans. El Kommando Poschacher serem els ulls de Mauthausen.