Mildred Harnack (Institut Ramon Turró i Darder)

“Alemanya passa hores molt fosques. Tots senten l’amenaça, però molts amaguen el cap sota el coixí”.

(Carta a la seva mare)

Mildred Harnack

El meu nom és Mildred Harnack, i aquesta és la meva història:

Vaig néixer als Estats Units d’Amèrica, el 16 de setembre de 1902, a Milwaukee, Wisconsin. Soc la filla menor de William C. Fish i Georgina Hesketh Fish. Als 17 anys em vaig graduar a Georgetown, Washington, el 1919.

Justament, quan estudiava literatura alemanya a Milwaukee, a la State Normal School, el 1926, vaig conèixer l’home alemany que es va convertir en el meu marit i el meu company d’ideals, Arvid Harnack. Ell era un físic i economista brillant del Ministeri d’Economia alemany. Gràcies al fet que li van donar una beca per anar a estudiar als Estats Units ens vam poder conèixer. Els dos compartíem l’amor per la llibertat i la veritat. Estàvem tan enamorats que vam decidir casar-nos. Més tard vam presentar la tesi “A Comparison of Chapman’s and Pope’s translations of the Iliad with the Original” i ens vam mudar a Alemanya.

El 1930 vam prendre la decisió de traslladar-nos a Berlín. La nostra vida va canviar dràsticament amb l’arribada del règim nazi. No vam poder, simplement quedar-nos al marge. En el silenci de les nostres converses vam decidir que, si callàvem, seríem còmplices. Entre els dos, vam decidir formar part de “l’Orquestra Roja”, una xarxa de resistència que buscava descobrir les bases del règim des de dins. Vam començar a actuar quan el partit nazi va sortir guanyador i es van eliminar als partits opositors. La nostra tasca principal consistia a recopilar i transmetre informació estratègica als qui podien utilitzar-la per aturar els nazis. Aquesta informació l’aconseguíem gràcies a la feina de l’Arvid, ja que ens proporcionava accés a informació clau sobre les polítiques del règim nazi, inclosos plans econòmics i militars.

El que fèiem era organitzar reunions al nostre apartament de Berlín. En aquestes reunions també participaven companys nostres, amics i estudiants per parlar sobre textos prohibits i analitzar la política del règim nazi.

Va ser justament quan Hitler va aconseguir el poder absolut i va prohibir l’avortament quan em vaig quedar embarassada. Al nostre dia a dia teníem sous molt escassos, en un moment en què la societat estava sotmesa a una profunda crisi econòmica. Vam aconseguir reunir diners que la meva mare ens va enviar per ajudar-nos. Gràcies a aquests diners, vam viatjar a Londres per posar fi a l’embaràs. Aquell va ser el nostre acte de sabotatge contra el règim nazi.

Però no és fàcil sostenir un acte de resistència sense que et tremolin les mans o et corri fred per l’esquena. Sabíem que no érem invisibles. El 1942, el castell de cartes va caure. Vam ser arrestats, interrogats i finalment sotmesos a judici. Al meu marit el van executar aquell mateix any, i a mi em van condemnar a sis anys de presó. Però Hitler mateix hi va intervenir, volien donar exemple. Vaig ser sentenciada a mort.

Era el gener del 1943. Estava malalta de tuberculosi, feia gairebé un any que era en una presó alemanya i l’únic que sabia la meva família als Estats Units és que m’havien detingut. Un tribunal militar nazi va ordenar l’execució, la condemna, ni més ni menys que la de la guillotina. Ni la meva mare ni els meus germans eren conscients de les meves accions i fins on vaig arribar. Finalment, el 16 de febrer, em van executar. Les meves últimes paraules van ser “Und ich hatte Deutschland so geliebt” (I jo havia estimat tant a Alemanya).