Cita
“No és el que fem per nosaltres mateixos, sinó el que fem pels altres el que donarà sentit a la nostra vida”
|
Narració
Nicholas WintonEm dic Nicholas Winton i vaig néixer el 19 de maig del 1909 a Londres, Anglaterra. La meva família és jueva, d’origen alemany. Els meus pares eren en Rudolf i la Barbara Wertheimer. Van emigrar a Anglaterra abans que jo nasqués i van haver de canviar el cognom a Winton per integrar-se millor a la societat britànica. També es van convertir al cristianisme. De petit, vaig tenir una educació privilegiada i vaig estudiar en bones escoles, però sempre vaig sentir una gran responsabilitat d’ajudar els altres. Quan era jove, vaig treballar de banquer a Londres. Amb tot, l’any 1938 la meva vida va fer un gran gir. Just abans de la Segona Guerra Mundial, vaig viatjar a Praga, la capital de Txecoslovàquia, on vaig veure la mala situació en què vivien milers de famílies jueves. Els nens i nenes d’aquestes famílies estaven cada dia en més perill. Els nazis estaven començant a ocupar territoris. Allà va ser quan em vaig adonar que havia de fer alguna cosa per salvar-los. Vaig decidir organitzar l’operació per ajudar aquests infants a escapar de l’amenaça del règim del terror. El meu pla d’acció va ser preparar l’emigració de nens cap a Anglaterra, una operació coneguda com a Kindertransport entre el 1938 i el 1939, que va portar milers de nens i nenes des de Txecoslovàquia fins a Anglaterra. No va ser gens fàcil, ja que havia de convèncer les famílies angleses perquè els acollissin. També vaig haver de recollir molts diners per pagar el transport i moltes altres despeses. Gràcies a aquest esforç, però, vaig aconseguir salvar la vida de més de 600 infants jueus. Durant molts anys, ningú s’havia assabentat del que havia aconseguit fer amb l’ajuda de tantes altres persones solidàries. Jo mai vaig parlar-ne, ja que creia que només havia fet el que era correcte; no era una persona superba. Un dia, però, la meva dona Grete va trobar un quadern vell on hi havia anotats els noms dels nens i nenes que havia ajudat a salvar. Finalment, la meva història es va fer pública i molta gent va començar a considerar-me un heroi. Jo em sentia agraït pel reconeixement, però sempre vaig insistir que qualsevol persona amb bon cor hauria fet el mateix que jo si s’hagués trobat en la mateixa situació. Al llarg de la meva vida, vaig continuar ajudant altres persones i promovent causes benèfiques. El 2003 vaig ser nomenat cavaller per la reina Elisabet II. També vaig poder arribar a conèixer algunes de les persones que havia salvat anys enrere, quan ja eren adults i tenien les seves pròpies famílies. Aquest va ser un dels moments més emotius de la meva vida, ja que vaig donar forma a tot l’esforç de tantes persones per salvar unes vides tan joves que mereixien ser viscudes. Vaig viure una vida llarga: vaig arribar fins a 106 anys. Finalment, vaig morir l’1 de juliol del 2015, acompanyat de les persones que havia estimat durant tota la meva vida: la meva família. Encara avui molta gent em recorda pel que vaig fer durant aquells anys tan tristos. La meva història recorda que, en els moments més difícils, fins i tot una sola persona pot marcar la diferència. Més informació, https://www.nicholaswinton.com/the-list |
