Francesc Boix i Campo (Institut Mercè Rodoreda)

Cita

“Les imatges són proves que no es poden negar”

“Aquest home, presoner de guerra rus, ha rebut una bala al cap. L’han aixecat per fer creure que era un suïcidi i que es volia llençar damunt la xarxa metàl·lica. Aquesta altra foto representa jueus holandesos. És a la barraca 5, anomenada de quarantena. Als jueus, se’ls obligava, el mateix dia de la seva arribada, a llançar-se damunt els reixats, perquè s’adonaven que no hi havia per a ells cap esperança de salvar-se.”
Aquest va ser el testimoni de Francesc Boix al judici de Nuremberg on, a través de les fotografies de les SS i les que ell mateix va fer, va inculpar els responsables d’aquesta barbàrie. També va fer justícia a les víctimes que van ser abusades i maltractades per la seva ètnia. Les fotografies van ser proves primordials, ja que, com va dir Francesc Boix, “Les imatges són proves que no es poden negar”. Si no s’haguessin presentat, qui sap si encara veuríem amb bons ulls les atrocitats produïdes per una mentalitat racista…

Narració

Francesc Boix i Campo

Les canonades procedents del front es percebien cada vegada amb més claredat des de Mauthausen. En realitat eren dos fronts i tots dos ben propers. Amb la proximitat dels soviètics avançant des de l’est i de les tropes americanes, des de l’oest, les SS de Mauthausen van començar a abandonar el camp cap a principi de maig de 1945, l’any en què el meu cos sense color va sentir pau per primer cop des de feia molt de temps.

Tot i que la retirada dels SS suposava un cert alleugeriment, l’excitació era elevada i ningú no podia assegurar que les forces SS que havien abandonat el camp no volguessin respondre. Jo mateix no podia assegurar res. Però, arribats en aquest punt, qualsevol possibilitat de salvació era una bona excusa per lluitar. Per aquest motiu, vam fer una pancarta amb un elevat valor simbòlic, per donar la benvinguda als alliberadors de Mauthausen. Mentrestant, vaig treure la meva arma: la càmera. Vaig començar a fer fotografies de tot el que succeïa: l’Appellplatz, plena de presos expectants, l’entrada de la primera patrulla americana al pati dels garatges, el conjunt d’antics presos apoderats de les armes, l’alegria dels presos…

He de dir que no totes les cares eren somrients; continuava sent l’infern de milers de persones. Algunes fotografies van ser difícils de fer, però molt reveladores i acusadores. 180 morts al camp rus és un exemple d’imatge desoladora, però molt útil; va ser mostrada al procés de Dachau i utilitzada com a prova.

A mesura que avançava pel camp de concentració, experimentava tot d’emocions que em colpejaven com una ona colpeja les roques; alegria per l’anhelat alliberament, tristesa per les vides que no van ser salvades, ràbia per la injustícia comesa, ànsia per ingerir un bon plat de qualsevol menjar i per tornar a veure la meva família…

Des d’aquell moment va tancar-se un capítol, el més dur, i se’n va obrir un altre de diferent: gràcies a les fotografies, que parlen per si soles, es van detenir els responsables del meu sofriment i del de milions de persones innocents, que llastimosament van ser perjudicades per una mentalitat racista i incoherent,.

Fitxa (petita investigació històrica)

Entre 1939 i 1945 es va viure a Europa l’enfrontament de dues grans aliances: les potències de l’Eix, amb Alemanya i Japó com a principals protagonistes, i els aliats, amb els Estats Units, Regne Unit, França i Rússia, entre altres. Durant aquest període es van produir batalles com la de Dunkerque, Stalingrad, Iwo Jima o Berlín, així com assassinats massius com l’Holocaust o el bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki. La pèrdua de vides humanes es xifra entre 50 i 70 milions de persones; entre el 12 % i el 8 % de les víctimes van ser jueus europeus assassinats pels nazis. El poble jueu no va ser l’únic afectat per l’Holocaust, que és la persecució i l’aniquilació sistemàtica, patrocinada per l’estat, dels jueus, sintes (gitanos), persones amb discapacitats físiques i mentals, polonesos, homosexuals, testimonis de Jehovà, presoners de guerra soviètics i dissidents polítics.

Francesc Boix i Camps va ser víctima de l’Holocaust. A l’edat de 21 anys va ser capturat pels alemanys al nord de França, on es refugiava en acabar la Guerra Civil espanyola. El van deportar al camp de concentració nazi de Mauthausen, on va arribar el 27 de gener de 1941.

El camp de Mauthausen se situa a la ciutat de Mauthausen, Àustria. Francesc Boix, abans de ser destinat a Mauthausen, va estar internat als camps de Vernet d’Ariège i de Septfonds, a Alemanya.

Allà es va unir al treball d’Antonio García Alonso, destinat al Servei d’Identificació del Departament Polític de Mauthausen, perquè era fotògraf. Va assumir responsabilitats de documentació gràfica, juntament amb José Cerceda, a finals de 1943. El seu ofici li permetia veure a través de les fotografies gran part dels incidents a Mauthausen i els seus subcamps.

L’any 1943, quan l’exèrcit alemany va ser derrotat a Stalingrad, va arribar una ordre del Departament Polític de Berlín perquè totes les pel·lícules es destruïssin. El seu anterior cap de les SS ho va dur a terme fins que es va cansar i llavors va delegar l’ordre a Francesc Boix. Ell, però, no va ser capaç de destruir totes les fotografies. Francesc Boix veia i vivia cada dia les barbaritats que es duien a terme dins del camp i els subcamps de Mauthausen, i volia que tothom en fos conscient. Per tant, quan li era possible, es quedava alguns negatius i evitava que es cremessin. Seleccionava les imatges segons el seu criteri; amagava les que eren les més impactants i rellevants. Filament, d’un total de 60.000 negatius, Francesc Boix en va salvar 20.000. No va poder quedar-se’ls perquè era perillós, així que els va amagar en diversos llocs fins a l’alliberament; és a dir, durant dos anys i mig.

S’ha de reconèixer que Francesc Boix va disposar de l’ajuda d’altres republicans espanyols de Mauthausen per amagar les fotografies arreu del camp. També es van amagar alguns negatius al poble proper al camp, amb col·laboració externa. Qui va ser de vital importància fou l’Anna Pointner (Mauthausen, 1900-1994). Fou una dona que donava mostres de simpatia a un grup de joves que arribaven cada dia del camp de concentració per treballar a la pedrera Poschacher. El que va començar amb un somriure quan passava el grup va donar pas a alguna conversa i finalment a una certa complicitat. Una part del recinte de la pedrera donava a la part del darrere de la casa dels Pointner i ocasionalment era el lloc on es podia establir el contacte.

Jacinto Cortés explica que, a principis de 1945, quan va saber que el destinaven a un altre lloc, va confiar a la senyora Pointner un paquet que contenia fotografies (positius i negatius). Aquesta dona, sense dir-ho a ningú, primer les va amagar en un soterrani; després, en un mur de la part de darrere de la casa.

Mesos després i amb el camp ja alliberat, Boix, a qui li havien dit on era la col·lecció, es va presentar amb uns companys a recollir el paquet. Hi havia fotografies que Boix va fer de la casa de la família i de diferents grups d’espanyols acompanyats d’Anna Pointner i de dues de les seves filles.

Gràcies al robatori d’unes 20.000 fotografies i la producció d’algunes altres (fetes pel mateix Francesc Boix), s’ha pogut donar a conèixer la situació en què vivien els presos dins dels camps, la qual vulnerava la majoria dels drets humans. També es va poder inculpar els responsables d’aquella bestiesa, al tribunal de Nuremberg. Si a Francesc Boix no l’haguessin deportat a Mauthausen, al Servei d’Identificació del Departament Polític, potser avui dia encara viuríem en un món en què la persecució i l’aniquilació de milions de persones per la seva ètnia estaria acceptada. He escollit Francesc Boix perquè, gràcies a la seva valentia, moral i habilitat fotogràfica, el món ara és una miqueta millor.