Antonina Zabinski (Institut Ramon Turró i Darder)

“La nostra tasca era salvar aquells que no tenien ningú a qui recórrer”

Antonina Zabinski

Antonina  Zabinski

El fred podia ser observat per les finestres del nostre zoològic. Ara, els diferents espais i túnels servien per protegir vides humanes. Encara recordo com es va transformar en un refugi, en aquell moment no hi havia temps per dubtar o per tenir por, només sabia que era molt necessari salvar aquelles persones. La nostra vida va canviar completament. Mai no oblidaré el dia en què vaig veure les persones que el meu marit, en Jan, havia portat del gueto de Varsòvia. “Necessiten ajuda,” em va dir. No vaig dubtar. Les seves cares reflectien fam, por, desesperació…

Quan la guerra va començar, érem només una família que cuidava un zoològic, a Varsòvia. Però l’arribada dels nazis va transformar-ho tot. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar del que realment havia de fer: ajudar-los i fer que se sentissin segurs. No podia permetre que la por que tenien guanyés i que continuessin patint així. Sense pensar-hi dues vegades, vaig començar a preparar llocs segurs: a les instal·lacions, els túnels sota el zoològic, les gàbies, i fins i tot al soterrani de casa nostra.

No era un favor, era una obligació. Qualsevol espai era bo per salvar vides. Els dies passaven i vaig establir uns codis amb ells per evitar sospites i alertar del perill. Una melodia al piano significava que tot estava bé i que no hi havia perill. Però, si canviava de to, s’havien d’amagar immediatament per la presència dels nazis.

Recordo que una nit havien detingut un veí que havia amagat jueus. El pànic era cada vegada més gran, i estàvem molt preocupats. Nosaltres també ho posàvem tot en perill per aquestes persones i per aconseguir el bé comú. Cada dia la mort semblava que era més a prop. Els soldats nazis venien sovint al zoològic, amb qualsevol excusa per poder inspeccionar. Quan venien a casa nostra jo somreia i els intentava distreure amb històries dels animals que havíem cuidat en el zoològic abans de la guerra, els quals havien desaparegut: alguns van ser traslladats, d’altres van morir sota els bombardejos.

Feia això perquè no s’adonessin que darrere dels llibres de la biblioteca o sota la taula del menjador s’amagaven aquelles vides. Quan els soldats marxaven, sentíem un gran alleujament, però sabia que aquest risc es repetiria una vegada i una altra. Hi va haver moments difícils, però cada cop que veia les persones que ajudàvem sabia que valia la pena. Eren mares, nens, pares… persones innocents que només volien viure.

Una vegada, una nena petita va plorar just quan un soldat era a prop. No sabia què fer i la vaig agafar ràpidament fingint que era la meva filla. Per sort, no van sospitar. Fèiem sempre tot el que podíem i el que crèiem que era correcte. Encara puc sentir el silenci dels túnels quan tot acabava bé. Van ser més de 300 vides, però per a nosaltres era un món sencer. Moltes vegades teníem por per si ens descobrien, però no hi havia cap altra opció. Cada vida que salvàvem era una acció de solidaritat, resistència i esperança contra aquell món d’odi.

Al final de la guerra vam saber que havíem salvat més de 300 vides, gràcies a la valentia i per mantenir l’esperança. No ho vam fer per ser reconeguts, sinó perquè no podíem quedar-nos sense fer res davant de tanta injustícia. Per a mi, no hi havia una altra opció, salvar vides era salvar la humanitat. Si no haguéssim fet res, aquelles persones haurien mort. Avui sé que, fins i tot en els moments més foscos i complicats, la solidaritat pot fer possible un futur millor.