HISTÒRIA DEL CAMP
Buchenwald està únicament a 8 km de la ciutat de Weimar. El camp mai no va ser cap secret per als seus ciutadans, perquè a més de la proximitat, al principi els presoners arribaven a l’estació i d’allà els traslladaven en camions cap al camp. El 15 juliol de 1937 hi entren el primer grup de presoners: jueus provinents de la ciutat de Weimar. En funcionament des del 1937 fins a l’11 d’abril de 1945 (dia de l’alliberament) sota comandament nazi. No va ser un autoalliberament, sinó un conjunt de situacions: el 6 d’abril de 1945 Himmler decreta l’evacuació del camp i del 6 a l’11 d’abril es produeixen les “marxes de la mort”. Al camp s’hi van quedar 21000 presoners, dels quals alguns arriben a atacar als SS de les torres de vigilància i d’altres s’entreguen. El General Patton arriba a Buchenwald i es troba amb aquests 21000 supervivents.
Des del juliol del 1945 fins al 1950 estarà en funcionament com a camp de concentració soviètic (“Camp d’internament soviètic, n.2”). Els soviètics destrueixen el “Camp petit” (recinte reservat als jueus durant l’època nazi) perquè en principi ja no els interessa l’extermini dels jueus (!). Només usaran el camp de presoners i els barracots de les SS (com a centres administratius): hi haurà uns 28 mil presoners, la majoria funcionaris de rang mitjà i petit del partit nazi (els alts funcionaris nazis es posaran a disposició dels nordamericans). El tracte inhumà que rebran els presoners és similar a l’època nazi, però no treballaran i la inactivitat els deprimirà tant que acaben emmalaltint; en moriran uns 7 mil. Els soviètics no fan servir el crematori perquè no tenen carbó i obren 2 fosses comunes per enterrar els cadàvers, fosses que es van descobrir després de la caiguda del mur de Berlin. El funcionament del camp va ser un tema “tabú” durant tota la RDA, i els que hi van treballar van acabar als “gulags” perquè no ho expliquessin.
- Després que els soviètics deixen d’usar-lo també com a camp de concentració, la RDA desmantella els barracots de fusta i pedra perquè necessiten materials per a la construcció. Només deixaran en peu, per una banda, el crematori i, per l’altra, el magatzem (economat dels objectes dels presoners) i la cantina: espais que tenien un lligam “mític” (polític) amb els comunistes que ara dirigien el país. De fet, la RDA practicarà la memòria selectiva i farà una instrumentalització política de la resistència comunista dins del camp (que seran tractats d’”herois”).
Fins al 1968 ningú no parlarà dels camps (el tema s’obvia del tot). Amb el Judici d’Auschwitz dut a terme pel fiscal de Frankfurt (Fritz Bauer) s’obre un parèntesi de memòria però que no cuallarà perquè els mateixos jutges de l’època són ex-nazis. Quan a partir d’aquesta època es parli del tema dels “perpetradors” es farà des d’un abordatge psicologitzant: considerant els nazis i els SS com una excepció patològica i/o una anomalia moral.
A partir del 1986 (27 de gener) es comencen a dur a terme els memorials per tota la RFA, amb el discurs del president de la República (Weizacker) que demana al poble alemany que assumeixi la seva responsabilitat històrica en el sentit que no només no va fer res (“bystanders”), sinó que també va col·laborar activament al genocidi.
Memorial RDA
A partir dels anys 52/53 es comencen a construir memorials.
El de Buchenwald es construeix al 1958 a l’Ettersberg.
El 1958, la RDA va erigir un monument commemoratiu al camp de concentració a prop de les fosses comunes del camp de concentració al vessant sud de l’Ettersberg. Se suposa que la seva monumentalitat reflecteix l’abast dels crims de Buchenwald, però la RDA l’utilitza principalment com a monument nacional. El focus es centra en els resistents comunistes alemanys. La seva història pretén legitimar la pretensió del SED al lideratge a la RDA. El “Memorial i Memorial Nacional de Buchenwald” s’està ampliant per convertir-se en el monument al camp de concentració alemany més gran amb exposicions, arxiu i biblioteca.
