MUSEU I EXPOSICIÓ
Concepte PEDAGÒGIC DE L’EXPOSICIÓ al Museu (Michael)
L’edifici és de 1939 i es conserva com l’original amb algunes modificacions, per exemple: hi ha un mur asimètric (de color cafè) que trenca les línies de l’edifici original amb l’objectiu d’incomodar al visitant (en la línia del pensament d’Adorno!). La majoria dels visitants avui són joves.
Què es pretén amb l’actual proposta de museïtzació?
- Pels visitants d’avui, que són sobretot joves, es tracta “d’història morta” i el que es pretén és fer-la propera presentant sobretot HISTÒRIES DE VIDA dels presoners.
L’exposició comença amb un plafó i video introductori que mostra la societat alemanya dels anys 33 al 37 (en què es crea el camp), i mostra com es destrueix la democràcia alemanya de la República de Weimar i advé la dictadura nazi. El video (i el procés culmina amb la inscripció de la porta del camp: “Jedem das seine”). Totes les Imatges del vídeo de la sala d’entrada: societat alemanya, abans del camp, també persecució presoners polítics. “Societat en ordre” al 1937, filmat per una americana, societat moderna que es transforma.
A continuació, l’exposició està dividida en 17 temàtiques i una vitrina que exemplifica cada tema: peces de roba, fotografies, documents… Hi ha poca informació textual per donar més rellevància als objectes que formen part de la vida quotidiana de les víctimes al camp l’objecte (humanització de la víctima i intent de fer-la propera). A les vitrines (així com a tota la informació) sempre es compagina la perspectiva de les víctimes, que deixen testimoni de l’horror, el caos i el desordre, la inhumanitat arreu, amb la perspectiva dels perpetradors (imatges dels SS que donen una sensació d’ordre i control “asèptic”). Alguns dels temes són: “Arribada del nazisme a Weimar”, “Alliberament del camp”… Hi ha 86 Lebensgeschichte (“històries de vida”) gravades dels supervivents del camp. Permet la personalització dels presoners i la identificació empàtica amb el visitant. Existeix un arxiu amb informació de més de 200.000 presoners, entrada digital, amb número, nom, documents d’arribada.
- No centrar-se només en les “morts” del camp, sinó ampliar la mirada cap a la societat on va néixer: com era per permetre’l i saber-ne de la seva existència? Aquesta ampliació de la perspectiva significa posar en relació Buchenwald amb la ciutat de Weimar (repensar la relació entre societat-camp de concentració). Com és possible que es veiés amb normalitat que hi hagués un camp de presoners?
Al museu hi ha la reproducció de la taula de Schiller (tal com van fer els fusters presoners del camp) i el contenidor de cadàvers del crematori del camp, significant la convivència de la CULTURA i la BARBÀRIE. Tanmateix, avui la relació entre Buchenwald i Weimar ha canviat, perquè la ciutat ha assumit que el camp forma part de la seva pròpia història, que no va sorgir al marge de la societat sinó que en fou un element constitutiu i una conseqüència dels processos socials i històrics de l’època. Per tant, avui Weimar assumeix que la barbàrie forma part de la seva cultura (que Buchenwald està en Schiller, i no pas a l’inrevés!).
Al final del recorregut museístic, es pregunta: “Qui té l’última paraula?”. I s’acaba donant la paraula als testimonis dels supervivents. I es conclou el recorregut amb dues preguntes adreçades al visitant:
Què significa Buchenwald?
Què es pot aprendre del camp?
