Espais del camp

ESPAIS DEL CAMP

Arquitectura del camp

190 hectàrees, dividides en 3 sectors:

Instal·lacions de les SS: casernes i centres d’instrucció dels nois (17/18 anys) que es formaven per a dirigir altres camps (d’aquí que l’espai sigui tan gran).
Instal·lacions pels presoners. Incloent el “camp petit”, creat al 1942, primer com a espai de quarentena (per evitar epidèmies), i a partir de 1944 (que arriben els jueus d’Auschwitz i de tots els camps de l’est) esdevé només per als presoners jueus: barracots tancats i inhumans on moren en massa.
Instal·lacions de treball: fàbriques de producció d’armament (DAB) de les SS per a la guerra. A més, del camp de Buchenwald depenien administrativament 300 subcamps que també en produïen i que estaven distribuïts per tot el centre d’Alemanya.

Instal·lacions del camp

Un enorme complex amb moltes instal·lacions, com per exemple: granges de porcs, conills i gallines per als SS, l’anomenat “Camino del carajo”, una biblioteca (?!), dotada de 100 llibres del Mein Kampf, vil·les i zones d’esbarjo (zoo i camins als afores del camp) per als SS i les seves famílies, una planta de En el 43, reciclatge d’aigua (1943) per regar la plantació d’arbres fruiters. Era una ciutat que es proveïa a si mateixa… Per això l’entrada a Buchenwald es fa molt abans que s’hagi arribat a la porta de la torre del rellotge (aturat a un quart de quatre de l’11 d’abril de 1945). Perquè el camp no és només tot l’espai envoltat de filat electrificat, als afores hi ha la pedrera, les naus per a fabricar armament, els tallers mecànics i l’estació per a repostar combustible, les barraques dels soldats SS, les dependències dels oficials, la falconeria, el zoo i el pavelló d’hípica, l’estació de bombers (presoners), el camp d’ensinistrament de gossos per al maltractament dels presoners, les fàbriques d’armament (destruïdes en el bombardeig de l’agost del 44)…

Camino del Carajo: camí d’arribada al camp des de l’estació a partir del 1943, i és on es trobaven els edificis administratius i l’oficina de Comandament.
Oficina del Comandament: Koch, nacionalsocialista, fidel a la seva ideologia, violent i corrupte. Tenia la vil·la més gran i luxosa, feia equitació. Va fer ús dels diners del Camp pel seu propi luxe personal. El va descobrir i l’envien a Polònia. El seu fill es va suïcidar amb 26 anys. La viuda amb cadena perpetua acaba amb trastorns mentals. Hi ha una fotografia representativa de la família del Comandant esmorzant, mentre ordena un tractament especial als jueus: amb alimentació mínima i sense atenció mèdica (“els jueus no tenen dret a l’atenció mèdica”). Al novembre del 39 es declara un brot de disenteria. Obliguen als SS a construir el crematori, al costat mateix del zoo. Els SS no s’involucren en la direcció quotidiana del camp sinó que el vigilen des de fora i deleguen la “gestió” a presoners de confiança. El lema de les SS és: “Meine Ehre heisst Treue” (“El meu honor és la meva lleialtat”).
Casernes de les SS: edifici on actualment ens allotgem. D’altres casernes s’usen avui com a habitatges de manera permanent.
La falconeria: per a oficials d’alt rang i com a hobby.
Zoo: temps lliure pels SS i les seves famílies (també fills).
Pedrera: visitada des del punt de vista dels perpetradors fou també un centre d’entrenament dels joves SS (així com nevat un espai de lleure: baixades en trineus!). Molts tenien una edat entre 17 i 18 anys (i fins i tot més joves…15 anys). Se’ls donava una recompensa per a qui matava a un presoner que fugia de la pedrera; però sobretot ho feien per convicció, per defensar la pàtria i l’orgull de formar part d’una tropa d’elit. Hi va haver fins a 4000 SS, i entre 1937 i 1945, van passar-hi uns 280000 presoners dels quals 56000 (aproximadament) van morir. Fou un extermini pel treball, per les condicions de vida i per la violència dels SS. A aquesta Pedrera actualment i durant l’estiu es reuneixen a fer-hi fogueres grups de neonazis.
Ruïnes del comando de la Banda de música: eren presoners que tocaven música clàssica; per exemple el quartet jueu. Van compondre fins i tot una opereta “Els polls”. Escapar de la barbàrie a través de la música (!?).
La porta d’entrada al camp: “Jedem das seine” (“A cadascú el seu”; “A cadascú el que es mereix”). La porta d’entrada fou dissenyada per un estudiant de la Bauhaus presoner al camp, d’aquí el disseny de les lletres Jugenstill (com un intent de resistència intel·lectual). Però el lema el va escollir el comandant del camp (Koch), que en un acte de cinisme recupera l’esperit de la Constitució de la República de Weimar que havia recollit la norma del Corpus iuris civilis (529 d.C., “Suum quisque”), segons la qual: 1) S’ha de viure de forma digna; 2) No s’ha de fer dany al proïsme; 3) Cadascú té dret al que és seu. A la façana exterior del camp, hi havia també un lema (actualment desaparegut, es suposa que el van treure els soviètics) que deia: “Rech oder unrech, mein Fatherland” (“Legal o il·legal, tot per la pàtria”).
Bunker. Presó del camp, sadisme, tortures.

Ens situem a la porta de la torre de guaita del rellotge i els búnquers que la custodien a banda i banda. Si passem a l’interior dels búnquers podem observar la disposició d’un passadís llarg i fosquíssim. Al seu inici hi ha una habitació petita amb unes quantes piques per a poder-se rentar. A mà dreta i alineats estan disposats els espais individuals de càstig i tortura, el primer està reservat a l’oficina del terror dels SS que consta d’una taula i una cadira, unes manilles tosques de ferro al damunt, una cartutxera de pell gruixuda i dura per a transportar els fuets, penjada a la cadira del despatx. Tot presidit pel lema “El meu honor és la meva lleialtat”, a partir d’aquesta sala primera estaven disposats els calabossos on els presoners malvivien i patien fins a morir (amb calefacció a l’estiu, com a mesura de càstig). Ara hi trobem alguns memorials a cada un dels calabossos: fotografies, espelmes i recordatoris dels que van ser torturats fins a la mort allà mateix.

Edifici de la desinfecció: hi passen moltes persones en un dia, rapades i tot el cos submergit en una solució de desinfecció. No hi havia encara el decret de la Solució Final (Conferència de Wannsee).
L’edifici de l’Exposició (actual) era el dipòsit dels objectes personals, a prop de l’edifici de la desinfecció.
Cantina: maqueta del camp instal·lada a l’edifici de la cantina, enorme i amb una cronologia per colors: del 37 al 39, del 40-41, del 42-44. En el 40, fabricació d’armament per a les SS. En el 42, armament per a la guerra. Hi destaquen les viles dels SS.
Crematori: durant els 3 primers anys de funcionament del camp no hi ha crematori perquè porten els cadàvers al crematori del cementiri de Weimar. Quan la ciutat -a més de cobrar pel “servei”- vol que les SS paguin la reparació per l’ús exhaustiu que se n’ha fet, aleshores el comandant Koch decideix construir el seu propi crematori al camp (1939). Se n’encarrega l’empresa “Topf i fills” de Weimar que es va enriquir construint també el d’Auschwitz. Els cossos per incinerar els SS els anomenen: Entsorgung (del verb entsorgen), terme que s’usa per indicar que cal desfer-se de les escombraries. Molts certificats de defunció falsificats durant l’autòpsia. S’extreien dents d’or, els cossos eren usats com a “material pedagògic” pels estudiants de medicina. “Doctor Wagner SS”, dels presoners morts amb tatuatges feia cobertes de llibres. Hi ha un soterrani que s’usava de morgue i el que hi treballava era com una condemna a mort: estrangulacions als soterranis (uns 1100 morts).
Latrines: era un lloc més o menys lliure perquè els SS i kapos per por a les malalties no s’hi acostaven. Els presoners hi feien bescanvi, per exemple, cigarretes per sucre. Organització Internacional de Resistència.
Cinema i bordell: hi havia sistemes de recompensa per determinats presoners: cigarretes, menjar extra, bordell i cinema. Funcionava el Lagergeld: diner del camp que molts rebien pel treball i que podien intercanviar (sobretot els kapos). Pel que fa al bordell, s’hi exercia la prostitució forçada en un barracot: 16 dones d’origen alemany, presoneres a Ravensbruck per antisocials (de les quals en van sobreviure 9) que pateixen violacions múltiples diàries (no accessibles ni a jueus ni a gitanos). Casos d’avortament. No van ser reconegudes com a víctimes a la RDA. Tema tabú: a qui podia arribar a afectar? També són usats molts nens com a “joguines sexuals”.
Instal·lació de tir a la nuca: un edifici on assassinaven a presoners de guerra soviètics jueus. Al principi els semblava un examen mèdic però darrere la paret els disparava el tret un SS; hi van morir unes 8000 persones.
En el sector dels presoners, hi ha un sector reservat als ostatges polítics, com per exemple la princesa Mafalda de Savoia (que mor 24 agost en un bombardeig). Era la zona del camp per a personalitats polítiques.
El Camp Petit: durant el novembre/desembre del 44, els jueus arriben d’Auschwitz i se’ls instal·la de quarentena en les antigues cavallerisses (per a 50 cavalls on hi encabeixen fins a 2000 persones, sense finestres). S’hi mort en massa, però sembla que ningú no volia ajudar als presoners d’aquest camp, eren vistos com una càrrega! No hi ha cap mena de solidaritat cap a ells. De fet hi havia una clara jerarquia entre els presoners: al principi hi ha molts presoners polítics, asocials i criminals, i cap al final més jueus i gitanos. Els SS dividien els presoners per poder dominar-los millor: presoners polítics, asocials, homosexuals, jueus, gitanos, comunistes… D’aquí que les xarxes de solidaritat que hi havia eren només entre els membres de cada grup (però mai entre grups diferents!).
Camp soviètic número II: ocupació soviètica, camp d’internament número 2. Aprofiten la infraestructura, el camp i la part administrativa. Destrueixen el camp petit, no utilitzen el crematori per falta de carbó. S’hi troben dues fosses comunes (1991?). Hi havia traductors (rus/alemany), tot tancat, 5 anys, 28000 persones, molts són funcionaris, joventuts hitlerianes, noies (no SS). Moren de fam, fred i monotonia (depressió col·lectiva) perquè no treballen ni duen a terme cap activitat. Hi haurà 1000 dones, separades dels homes.

20. Fosses comunes: situades al bosc, a prop de l’estació del tren (avui un memorial). Hi ha unes 5000 persones enterrades, totes darrere de l’edifici construït pels soviètics. La RDA va fer treure els barracots per usar la fusta per calefacció i l’Stasi va imposar el silenci (que va continuar després de la caiguda del mur de Berlin).