DORA POCH
Em dic Dora Poch i tinc 20 anys. Sóc d’origen polonès, però he viscut gairebé tota la meva vida a França amb els meus pares. Sóc artista, cantant de cabaret. Encara que sóc jove, he fet gires no només pel país, sinó també a Holanda i Itàlia. Fins fa no res, la meva carrera em prometia un bonic futur. No podia imaginar que m’internarien en un camp de concentració per ser jueva, juntament amb la meva mare. Vam aconseguir escapar-nos i travessar la frontera clandestinament. Malauradament, els guàrdies espanyols ens van detenir i ens van tancar a la presó de Figueres. Allí, el comissari em va prendre tots els nostres documents, sense els quals no puc tramitar el nostre trasllat a Buenos Aires, on viu un oncle meu que ens ha reclamat. He escrit cartes a les autoritats espanyoles explicant el meu cas, però no he rebut cap resposta.
TAUBA POCH (MARE)
Em dic Tauba Poch i sóc la mare de Dora. Des que la tardor de 1942 vam ser arrestades a Espanya, se’ns han anat passant com una pilota d’un lloc a l’altre: primer vam estar a la presó de Figueres; després, a un balneari de Caldes de Malavella. Allí hi havia moltes altres dones, amb els seus fills, que –com nosaltres- esperaven retingudes l’alliberament dels seus homes tancats a Miranda de Ebro. Ara ens han dut a la presó de Girona. No sé si ens en sortirem…
SR. POCH (PARE)
Sóc el pare de la Dora i marit de la Tauba. És gener de 1943. Acabo de ser alliberat del camp de Miranda de Ebro. La vaga de fam que vam fer tots els presoners polonesos ha servit d’alguna cosa. Estàvem farts de veure com altres detinguts eren alliberats en pocs mesos, mentre nosaltres ja portàvem anys, en alguns casos, sense obtenir res. Volíem cridar l’atenció de la premsa internacional sobre els condicions deplorables del camp. Finalment, les autoritats franquistes em van deixar anar. Ara estic a Madrid, esperant que concedeixin un salconduit a la meva dona i la meva filla perquè ens puguem retrobar.
LEON POCH (TIET)
Em dic Leon Poch i sóc l’oncle de Dora. Encara que vaig néixer a Polònia, vaig marxar a Buenos Aires l’any 1928. Treballo de caricaturista i em guanyo bé la vida. Després de moltes gestions i esforços, gràcies a la intermediació de la Creu Roja polonesa, el meu germà, la seva dona i la meva neboda tenen els visats necessaris per poder viatjar a l’Argentina. Després del malson que han viscut el darrer any, espero que aquí podran refer la seva vida.
