Em dic Edmon Gimeno. Vaig néixer l’any 1923 a Caseres, un poblet de de la Terra Alta, on vaig viure fins als deu anys, que vaig anar a Móra a estudiar. Quan va esclatar la guerra, jo estava de vacances al poble. Vaig seguir estudiant, però quan les tropes feixistes van anar acostant-se a la comarca, tota la família vam marxar cap a Barcelona. A principis de febrer de 1939 el meu pare i jo –que encara no havia fet els setze anys- vam creuar la frontera. Ens van internar al camp de Sant Cebrià, entre la filferrada i el mar, però vam aconseguir evadir-nos-en. Vam retrobar-nos amb la resta de la família a Auch, al departament francès de Gers, casa nostra es convertí en un lloc de trobada d’exiliats i un refugi de resistents. A finals de 1943, la policia de Vichy em va detenir i em va lliurar als nazis. Em van traslladar al nord de França, per treballar al Mur de l’Atlàntic. Vaig intentar fugir en un tren, però oficials de la Gestapo em van detenir i empresonar. Després de passar per diverses presons, em van introduir en un comboi en direcció al camp de Buchenwald. Després de Buchenwald, em van destinar al camp de Dora, on vaig treballar en els túnels i en diversos comandos. Però els bombardejos aliats van fer que els nazis ens traslladessin abans que hi entressin els americans. Vaig iniciar un viatge espantós, en ple hivern, en vagons de ferrocarril descobert, cap a Bergen-Belsen. Allí vaig sobreviure, tot i les condicions inhumanes, fins que hi van entrar els britànics, l’abril de 1945. Evacuat en camions militars a través d’Alemanya i Holanda, i en tren per Bèlgica i França, finalment vaig poder retrobar-me amb la meva família a Perpinyà, on vaig haver d’estar ingressat tot un any a l’hospital, per recuperar-me de les seqüeles de la deportació. Però les imatges dels cossos desfets i l’olor de la carn cremada m’acompanyarà tota la vida…
PARE DE L’EDMON
Sóc el pare de l’Edmon. Quan començà la guerra civil jo era secretari de l’ajuntament del nostre petit poble. Hi vam viure les convulsions de la reraguarda amb una certa tranquil·litat, però quan els militars rebels van ocupar Alcanyís i Casp, vaig veure que havíem de marxar. Vaig sortir de Caseres amb la dona i els fills petits, vam recollir Edmon, que estudiava a Móra, i vam anar cap a Barcelona. Però l’avanç franquista no ens va donar treva; la ciutat i el país van caure aviat i ens vam veure, com tants d’altres, abocats a l’exili. Vam poder escapar-nos del camp on ens havien ficat, però res no era segur… L’Edmon va ser endut pels nazis, pobre fill meu, que només amb vint anys es va veure abocat a l’infern!! Any i mig després el vam poder recuperar viu, però pesava a penes 40 kg i el seu rostre prematurament envellit feia entreveure tots els sofriments que els seus llavis callaven. Gairebé no el vaig reconèixer quan me’l van portar, un sac d’ossos que carregava en un farcell el seu vestit de ratlles, els esclops i la cullera que l’havien acompanyat durant tot aquell temps…
GLÒRIA GIMENO
Em dic Glòria i sóc la germana petita de l’Edmon. La guerra em va prendre la infantesa i la família. Vam marxar del poble, vam deixar la terra, i vam viure com a refugiats a França fins que el meu germà petit i jo vam poder tornar a casa, als anys quaranta. Però els meus pares i el meu germà van estar-s’hi molt més temps. L’Edmon, recuperat de les seqüeles del seu internament als terribles camps nazis, va estudiar Geografia a la Universitat de Montpellier i, un cop llicenciat, va retornar, va revalidar els estudis a Saragossa i va començar a treballar com a redactor editorial a Barcelona.
El meu pare tenia por que el detinguessin i no va tornar fins als anys 60, quan semblava que la dictadura ja no represaliava tant. Però les autoritats franquistes el van condemnar a presó i, un cop alliberat, el van tornar a expulsar d’Espanya. No hi va poder tornar fins poc abans de la mort de Franco.
NARRADOR
Fins a la seva jubilació, Edmon Gimeno va seguir treballant a la mateixa editorial, i al cap d’uns anys s’instal·là definitivament a Caseres, el seu poble natal. Des de la seva fundació, va vincular-se a l’Amical de Mauthausen i altres camps, va participar en encontres clandestins i va col·laborar, amb el seu testimoni, en obres tan emblemàtiques com Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. L’any 2007 van sortir publicades les seves memòries, amb
el títol Buchenwald, Dora, Bergen-Belsen. Vivències d’un deportat. L’Edmon ha mantingut el seu compromís de memòria vers la deportació republicana, amb viatges als camps, conferències i entrevistes amb els mitjans de comunicació, fins al final. Edmon Gimeno Font va morir el passat dia 3 de gener a Caseres, el seu poble.
