RENÉE MOLHO
El meu nom és Renée Molho, però el meu nom de soltera era Renée Saltiel. Vaig néixer a Tessalònica el 1918. Sóc la mitjana de les tres filles que van tenir els meus pares; la gran es deia Matilde i la petita, Eda. A Tessalònica, a principis del segle XX, vivien prop de 90.000 jueus, gairebé la meitat de la població, i molts d’ells eren d’origen sefardí, per això la majoria dels diaris jueus que es publicaven a la ciutat (uns 40) eren en castellà antic (ladí). La nostra família també provenia d’Espanya, d’on van ser expulsats fa uns cinc-cents anys, però encara en conservem la llengua, el ladí, que parlem habitualment entre nosaltres i amb els nostres amics. El meu pare es dedicava al comerç amb la fusta. Em va inscriure a l’escola francesa i després al col·legi americà. Recordo com els dissabtes passejàvem pel port o anàvem als clubs juvenils. Allí vaig conèixer Solom, de qui em vaig enamorar. Però va començar el malson. Van obligar tots els jueus a deixar les seves cases i traslladar-se a un dels cinc guetos que van crear a la ciutat. També nosaltres hi vam haver d’anar, no ens va servir de res acreditar que érem súbdits espanyols. Les meves germanes i jo estàvem desesperades. La mare havia mort d’apendicitis, per manca d’atenció i medicaments, i el meu pare tenia càncer. Després de moltes gestions, com que teníem passaports espanyols, amb l’ajuda d’un treballador del consolat italià, vam aconseguir fugir de Tessalònica abans de les deportacions. Vam arribar a Atenes l’agost de 1943. Durant uns mesos vam viure a diferents llocs per no ser descoberts. Molta gent ens va ajudar i una veïna, la senyora Lembezi, ens va protegir. Però algú ens va delatar i la Gestapo va entrar a l’apartament l’abril de 1944 i se’n va endur les meves germanes. Van deixar-me amb el meu pare, que ja estava molt malalt, amb l’advertiment que tornarien. El meu pare va morir pocs dies després i la senyora Lembezi em va acollir a casa seva. Sort, perquè van venir a buscar me aquella mateixa nit… Aquella bona dona va ser la meva salvació. Ella va contractar un diplomàtic espanyol, perquè gestionés l’enterrament del meu pare al cementiri jueu d’Atenes i m’ajudés a escapar. Gràcies a la documentació que ell em va proporcionar i amb l’ajuda de la resistència, vaig poder arribar a Turquia i, finalment, a Palestina, el juny de 1944. Mentrestant, Eda i Matilde seguien al camp, però la senyora Lembezi les visitava quan podia i els portava menjar. Fins que l’octubre de 1944, la guerra perduda, els alemanys van fugir cap al nord. Les meves germanes estaven sanes i estalvies, a Atenes. Els pares morts, tants familiars i amics empresonats, deportats, desapareguts, salvada per una dona que no coneixia, he hagut de fugir a peu, en tren, en vaixell… i ara, a Tel Aviv, espero el final de la guerra.
SOLON MOLHO
Em dic Solon Molho, nascut a Tessalònica el 1918. Sóc jueu i sóc grec. Estimo la meva terra, estimo aquesta ciutat i, com els meus pares, estimo els llibres. Ells van obrir una llibreria fa molts anys i les meves germanes i jo hi hem crescut. Quan va esclatar la guerra, vaig lluitar per defensar el meu país dels feixistes italians, al costat d’altres dotze mil jueus com jo; però després de mig any lluitant, no vam poder impedir l’ocupació nazi, l’abril de 1941. Ens van obligar a malvendre la llibreria a un col·laboracionista. A mesura que passaven els mesos, les
noves autoritats ens feien la vida cada cop més difícil. Van ordenar destruir el nostre cementiri, el cementiri jueu més gran del món, amb més de 350 mil tombes. Després van anar pels vius… El juliol de 1942 van ordenar que tots els homes es reunissin a la plaça. Ens hi van tenir tot el dia, sota un sol de plom, maltractant-nos i humiliant-nos. Ens van obligar a anar a treballs forçats. Jo vaig poder escapolir-me i fugir en un vaixell, molts d’altres no van tenir tanta sort. Els qui quedaven a Tessalònica van ser obligats a dur l’estrella groga i van ser confinats en guetos. Prèviament, els ho havien pres tot. Però no en van tenir prou; el març de 1943 van començar els transports, diuen que cap a Auschwitz. Dels meu pares i la meva germana Yvonne, i la seva família, mai més no en vaig saber res…
VICTORIA LEON
Em dic Victoria Leon, de soltera Molho. Sóc germana de Solon. Estic casada amb en Youda Leon, fabricant de sabó, i vivíem a Tessalònica. Quan va començar l’ocupació, Giorgos Mitziliotis, cosí del meu marit, ens va animar a fugir de la ciutat, ja que la situació era cada cop més perillosa, i anar a viure amb la seva família a la casa pairal, en una petita illa anomenada Skopelos. Després de moltes aventures, vam aconseguir arribar a Atenes, on ens vam retrobar amb Solon. Giorgos va aconseguir reunir-hi tota la família Leon, catorze persones, al casal de Skopelos, on vam estar-nos fins al final de la guerra. Per la seva acció, ell i els seus van rebre la distinció de justos entre les nacions de Yad Vashem, igual que
la senyora Lembessi, que va ajudar a salvar la meva cunyada Renée i les seves germanes, Matilde, que es va quedar a viure a Atenes i, Eda, que va refer la seva vida a París.
NINA MOLHO
Em dic Nina Molho i sóc la filla de Renée i Solon Molho. Acabada la guerra, Solon va reclamar la llibreria, que l’espionatge britànic havia utilitzat com a centre d’intel·ligència. Va contactar amb la meva mare, que estava a Palestina, i li va demanar de casar-se amb ell. El març de 1946 contreien matrimoni a Tessalònica. Fruit de la seva unió hem nascut els meus germans Mair, Joseph i jo.Van posar en marxa la llibreria, que va esdevenir un referent no només a la ciutat sinó gairebé al país, ja que s’hi podien trobar publicacions d’arreu del món. Umberto Eco, Harold Pinter (Nobel de literatura) i tants d’altres van passar per ella i hi van fer tertúlies. Fins i tot van rebre la distinció de “Cavallers de l’art i les lletres” que atorga l’estat francès a aquells que destaquen especialment per la promoció de la cultura. Els meus pares estaven enamorats de la llibreria, de la literatura i l’un de l’altre. El 1997 va morir el meu pare. La llibreria va seguir els seus passos: el 2004 va haver de tancar, sota la pressió de les grans i modernes llibreries que s’han anat implantant arreu. Tessalònica és ara una ciutat de fantasmes. A penes un miler de jueus fem memòria de la rica presència sefardí d’altres temps. Sobre l’antic cementiri jueu, s’hi ha edificat la universitat, cap senyal que ho indiqui, res no recorda tot allò que va ser destruït.
