NARRADOR
Un dels projectes secrets creats pels Nazis amb la idea d’incrementar la població germanico-nòrdica es va anomenar Lebensborn (font de vida). Oferia a les noies considerades “de raça pura” la possibilitat de tenir un fill en secret. Aquest nadó era donat a l’organització, la qual l’educava i adoptava. Per això van condicionar unes cases on les dones es trobaven per engendrar i, més tard, tenir el nadó. La primera fou creada el 1936 a Steinhoering, més endavant n’hi va haver 10 a Alemanya, 9 a Noruega i 1 a Bèlgica, Holanda, França, Luxemburg i Dinamarca. El 1939, Himmler veient que el programa no aconseguia les expectatives, va donar l’ordre a tots els soldats de la SS i la policia que tinguessin el major nombre de fills. Ell mateix en va tenir dos d’il·legítims. Un cop iniciada la guerra, el programa va acceptar mares no alemanyes, però sí considerades àries, encoratjant als soldats a tenir-hi relacions. Finalment, una de les parts més terribles de la política del Lebensborn fou el segrest de nens considerats bons racialment en els territoris ocupats de l’Est. Més de 100.000 ho foren de Polònia. Un centenar d’aquests, l’any 1946, gràcies a un acord entre les autoritats poloneses a l’exili i el Govern de Madrid, van arribar a Barcelona. En un inici es preveia una estada d’uns quants mesos però s’hi van quedar 10 anys. Aquí van tornar a estudiar polonès i van ser educats en contacte amb la cultura polonesa. Els infants que van trobar les seves famílies van ser repatriats a Polònia, els altres van emigrar a EUA. Aquesta és la història de dues d’elles i d’una de les seves professores:
TERESA LINDNER
Em dic Teresa Lindner i tinc 12 anys, acabo d’arribar a Barcelona des de Gènova amb el vaixell JJ Sisters, avui és 24 d’abril de 1946. El meu drama és que mai he conegut els meus cognoms. Els alemanys em van treure de casa quan devia tenir quatre o cinc anys, i en aquesta edat els pares no tenen més noms que papa i mama. Em van posar el cognom Lindner, i sé que en el primer orfenat vaig estar amb la meva germana, que després ens van separar i que ja no la he tornada a veure. Crec que érem bessones, perquè teníem dos vestits iguals amb un llaç blau que la meva mare ens posava per anar a missa i que mai no sabíem gaire bé quin era de qui fins que jo vaig tacar el meu amb una poma. Sé també que tenia un germà petit, perquè un dia, poc abans que arribessin els alemanys, vaig estar a punt de tallar un dit i la meva mare es va enfadar moltíssim. Em va pegar i em va dir que com podia fer entremaliadures mentre el meu pare s’estava morint. “Resa perquè el teu pare no es mori”, van ser les seves paraules. També recordo que una vegada la mare va venir a veure’ns a l’orfenat i que es va acomiadar dient que tornaria “molt aviat”. Vaig acabar a Àustria, a mans d’una família que parlava alemany. Un dia , aquella dona, que pretenia ser la meva mare adoptiva, va venir un matí a buscar-me a l’escola. Em vaig espantar i vaig pensar que em castigarien, però pel camí em va explicar que havien arribat a casa uns militars i que havia de respondre’ls a tot “no ho sé, no ho sé” en alemany. No podia fer altra cosa, perquè ja no sabia parlar polonès, però com que em van semblar simpàtics i em van oferir una xocolatina me’n vaig anar amb ells.Vaig acabar en el camp de refugiats de Salzburg, on hi havia molts nens de tot arreu. Va ser molt dur. Al final, ens van dur a Itàlia i d’allà vam embarcar cap a Barcelona. Vallcarca és la residència més bonica que he vist mai.
ALEKSANDRA GRUZINSKA
Em dic Aleksandra Gruzinska i tinc 19 anys. Ara visc a Barcelona juntament amb 130 nens també polonesos orfes. El meu pare estava al front quan els Nazis van ocupar Polònia el 1939. La meva mare i jo vàrem entrar a formar part de l’onada de refugiats que fugíem de la guerra. La meva mare es va posar molt malalta i a mi em van internar en un refugi per a nens a Lodz. Jo tenia 7 anys quan va arribar un grup d’alemanys a la residència i ens van fer un examen racial. Anotaven el color dels nostres ulls, de cabell i determinades mesures dels nostre cos per veure si responíem al seu ideal ari. Els nens que (segons ells) teníem aspecte germànic ens van internar – en una operació secreta – en un centre de Buckau. Allí ens van fer un test psicològic per comprovar la nostra capacitat mental i després ens van portar a un altre centre, ja no recordo molt bé on, on van començar la nostra reeducació i nazificació. Van canviar el meu cognom polonès Gruzinska pel germanitzat Gruzinger; ens van prohibir parlar polonès i ens van obligar a parlar alemany tot el dia, a més de donar-nos classes constantment sobre
cultura alemanya. Tot seguit ens van traslladar a Achern Baden, a una escola per a nenes tiroleses, txeques i poloneses que, com jo, eren considerades d’ascendència ària. Vaig ser allí fins el 1943, que em va adoptar una família alemanya. La família sempre em va tractar bé. Eren grangers austríacs: una vídua amb deu fills que n’havia perdut vuit a la guerra. Vaig estar-hi tres anys fins que es va acabar el conflicte. Les autoritats aliades ens van oferir quedar-nos a Àustria o marxar. Afortunadament, la Creu Roja va aconseguir trobar la meva mare i ens vàrem posar en contacte, en alemany, ja que jo ja no sabia el polonès. Però Europa ja estava dividida pel teló d’acer i no ens vam poder retrobar. Vaig anar a un camp de refugiats a alzburg i d’allà a Gènova i Barcelona. Avui, 6 de juliol de 1956, marxem cap a Amèrica. Plorem desconsoladament mentre cantem Rozproszone polskie dzieci…(nens polonesos dispersos…)
WANDA TOZER
Em dic Wanda Morbitzer Tozer. Sóc polonesa i treballo com a cancellera del Consolat polonès a Barcelona. Durant els anys de la guerra vaig ser activista de la resistència antinazi ajudant els pilots polonesos abatuts a França a poder tornar a les bases d’Anglaterra a través de Barcelona, per això vaig ser perseguida per la Gestapo. Ara faig classes de polonès, història i geografia als nens polonesos que han arribat a Barcelona, víctimes del programa Lebensborn. A la seva arribada els nens pateixen malsons, angoixa i depressió. No volen anar amb els polonesos, nosaltres, ja que per a ells som bàrbars. Només la música, les cançons de bressol poloneses o els cants nadalencs aconsegueixen penetrar en els espais clausurats de la memòria i encendre la guspira del record. Molts d’ells tenen el costum de guardar-se trossos de pa sota els matalassos o buscar a les escombraries, així com arrasar els arbres fruiters dels veïns; d’altres només volen destrossar; n’hi ha que s’escapen de la residència en pijama pensant que fugen d’un bombardeig; nens que només calmen els seus nervis fent mitja… Xoca el seu desconeixement de molts aspectes normals de la vida, mentre que dominen a la perfecció la terminologia bèl·lica. Els infants adoren la guerra; de bona gana parlen de temes bèl·lics o militars. A poc a poc, però, el tracte de les cuidadores espanyoles i dels professors i capellans polonesos comença a donar fruits. Barcelona els agrada i gaudeixen de la platja i del sol. La vida s’obre pas. Mai no oblidaran la nit del 24 de desembre esperant que aparegui aquesta primera estrella que, en la tradició polonesa, inaugura el Nadal.
NARRADOR
Avui, la Teresa viu a Manassas, Virginia, als EUA. Es va casar i ara es diu Teresa Gilbert, té tres fills i dos néts. No ha tornat mai a Polònia. Com ella mateixa diu: “Perquè he de tornar, si no sé on buscar? Pel que fa a l’Aleksandra, viu a Arizona, té prop de 80 anys i és professora emèrita de francès de la Universitat de l’Estat.
