RUDOLPH FRIEMEL
Em dic Rudolph Friemel. Vaig néixer el 1907 a Viena. Era mecànic de cotxes, molt aficionat a les motos, socialista convençut. Per això, vaig decidir anar a Espanya a combatre amb les Brigades Internacionals.
Quan estàvem a Falset, al front, van venir unes voluntàries a animar els joves d’arreu del món que havíem vingut per lluitar per la llibertat. Hi vaig conèixer una noia preciosa i me’n vaig enamorat perdudament.
Quan tenia permís m’escapava a Barcelona per veure-la. I un dia, vaig presentar-me a casa seva per demanar permís als seus pares per casar-m’hi, però ell, en veure que era estranger i molt més gran (ja que li porto deu anys), em va despatxar sense miraments.
Mentrestant, la guerra estava perduda. El 9 de febrer de 1939 vam travessar la frontera prop de Portbou. Ens van portar al camp de Sant Cebrià, on ens amuntegàvem gairebé cent-mil detinguts en un espai de poc més d’un quilòmetre quadrat. Després ens van traslladar a Gurs.
He aconseguit feina i sortir del camp, busco desesperadament la Margarita.
MARGARITA FERRER
Em dic Margarita Ferrer. Vaig néixer a Madrid el 1916. El meu avi matern era José Rey, conegut militant socialista, el segon després de Pablo Iglesias; però va morir jove, igual que la meva àvia, i la meva mare es va quedar òrfena a l’edat de 5 anys. El meu pare era biòleg i metge, i la Facultat de Ciències del Mar li va oferir una càtedra, per això vam anar a viure a Barcelona.
Quan vaig anar a encoratjar els voluntaris internacionals, vaig conèixer un noi austríac, en Rudi, i em va robar el cor. El meu pare, però, no va voler que ens caséssim, i jo no deixava de plorar.
El gener del 39, pocs dies abans que els exèrcits franquistes desfilessin per la Diagonal, va morir el meu pare. La mare, destrossada, es va suïcidar. Mesos després, a finals d’estiu, enmig de l’ambient repressiu del moment, algú va delatar la Magda, la meva germana. Vam haver de fugir cap a França.
Primer ens van portar a Sant Cebrià i després a Argelers. Gràcies a la Magda, que fa classes, vam aconseguir menjar i poder sortir del camp.
Per fi vaig poder retrobar-me amb en Rudi. Tots dos junts hem anat cap a la Saboia, a treballar. Estic embarassada!
RUDOLPH FRIEMEL
Després de l’armistici entre França i Alemanya, la idea de la repatriació va anar agafant força. L’assumpte era objecte de molts debats entre els nostres: ens hi havíem d’arriscar? Quin futur ens esperava a França?
Jo vaig decidir presentar la meva sol·licitud, l’1 de juny de 1941. Volia seguir lluitant per alliberar el meu país. Havíem de mirar pel nostre fillet Eduard, que havia nascut a finals d’abril. Vam marxar tots tres cap a Viena.
Però quan vam arribar a Vierzon, , al centre de França, la Gestapo em va detenir. Em van interrogar i torturar i, finalment, em van enviar a Viena, a la presó.
Des d’allí, vaig poder escriure al pare perquè m’enviés menjar i una mica de roba, i, sobretot, per demanar-li que fes tot el possible per trobar la Margarita. Quan va venir a veure’m li vaig explicar la meva intenció de casar-me amb la Margarita quan la trobés.
M’han enviat a Auschwitz. El meu número és el 25173. Com que som aris, som privilegiats. Per això, ens han enviat a Auschwitz i no a Birkenau. Nosaltres podem rebre cartes i, fins i tot, paquets, i, a més, entenem perfectament el què diuen els SS. Pel fet de ser mecànic m’han destinat al seu servei d’automoció.
MARGARITA FERRER
La policia militar secreta es va emportar Rudi i a mi em van obligar a continuar el viatge cap a Alemanya.
Em van dur a la Selva Negra, on em feien treballar entre 14 i 16 hores al dia, mentre l’Edi estava en una guarderia. Pel meu cabell negre em prenien per jueva i em tractaven molt malament. Vaig escriure als meus parents de Menorca i em van dir que la meva germana era a la presó de Segòvia. Finalment, vaig saber que el Rudi era a Auschwitz des de 2 de gener del 1942. El maig del 1943 vaig aconseguir anar a Viena. El meu sogre no m’hi va voler rebre, però vaig ser acollida per la mare del Ludwig, presoner com en Rudi a Auschwitz.
Després de molts esforços, he rebut des del Camp la notificació en què m’informen que l’Oficina Central de Seguretat del Reich a Berlin ha autoritzat el nostre casament el dia 18 de març de 1944. També hi assistiran el meu sogre i el germà del Rudi.
RUDOLPH FRIEMEL
No m’ho puc creure, finalment hem pogut casar-nos. Vaig aconseguir fins i tot dos anells d’or.
La nit de noces l’hem passada al bordell. Hi han habilitat dues habitacions, una per al meu pare i el meu germà, i l’altra per a nosaltres tres. He pogut jugar amb el meu fill és preciós. He passat la nit observant-los mentre dormien. No sé quan els podré tornar a veure…
MARGARITA FERRER
Un cop casats vam poder passejar pel camp. El Rudi em va explicar que allà mataven els jueus en cambres de gas. També em va dir que el grup de resistència clandestí planejava una fuga. Em va demanar que ho entengués, que ell hi participaria.
Però algú els va traïr.
Aquestes són les últimes cartes que vaig rebre’n:
NARRADOR
28.10.44: Estimadíssima Marga: els meus temors s’han fet realitat, ens han agafat. Hem passat per un interrogatori espantós. Si segueixen així, m’hauré de treure la vida.
5.11.44: Ara enviaran l’expedient a Berlín. Hem d’esperar el pitjor: o afusellament o forca.
20.11.44: Pobreta dona meva, avui ens han comunicat que Berlín ha tornat l’expedient. Crec que ens executaran. Durant aquest últims dies he reflexionat sobre la meva vida. Vaig conèixer les dones ben aviat, però mai vaig sentir amor veritable per cap fins que hi vas arribar tu. En tu vaig veure la dona a qui podia entregar el meu cor i, per primera vegada, vaig sentir el que és l’amor. Però mai vam poder fer una vida normal. Sempre he tingut l’esperança de tornar-vos a veure algun dia, a tu i el nostre fill. La vida ha de continuar, i també la lluita. No estic trist i tu tampoc hauries d’estar-ho, Marga. He acomplert la meva missió. Moro amb el cap ben alt i pels meus ideals. Fins l’últim instant pensaré en tu i en l’Edi. Us abraço i us faig un petó.
14.12.44: Tenim bones notícies: no ens executaran, sempre i quan no es presentin altres complicacions. Ara puc somniar amb el nostre retrobament. Ai, nena, no saps com ho enyoro! La meva estimada, estimada Marga, t’abraço amb passió i et desitjo tot el millor per a les festes.
En Rudolf fou penjat el dia 30 de desembre del 1944 a Auschwitz, juntament amb els seus amics. Faltava menys d’un mes per a l’alliberament. Les seves últimes paraules van ser: Avui nosaltres, demà vosaltres!
La Margarita, un cop acabada la guerra, va marxar a França. Allí es va ajuntar amb en Paco, un supervivent de Mauthausen. Va morir el 1987, als 71 anys.
