Himne d’Occitània
Aquest és un viatge per a descobrir l’indòmit espai dels Pirineus Occitans, que abraça extensos territoris que van des de l’històric vescomtat del Bearn, així com la Bigorra, Comenge i País de Sarlat fins arribar a l’Arièja. Aquestes contrades, amb una clara unitat idiomàtica occitana, reflectida en les variants del gascó i el llenguadocià, van mantenir un estret lligam amb els territoris del nord ibèric peninsular, ja fos per les diverses rutes xacobees que els travessaven com per l’episodi de la croada albigesa contra el catarisme. Fou l’històric i llegendari noble Gaston Fèbus, qui al segle XIV reuní sota el seu poder aquests extensos territoris, de tal forma que fou considerat “Príncep dels Pirineus”, en ser un brillant personatge en el camp de la política, les lletres i la ciència.
El text: “Aqueres montanhes”
Aqueres montanhes
que tan nautes son
m’ampèishen de véder
mèns amors a on sonSe cantes, perque cantes
cantes pas per jo
cantes per ma hilha
que no ei près de joNautes, se son nautes
ja s’abasisharàn
es mies amoretes
que s’aproparànDessús dera mia hièstra
i a un auderon
tota era net cante
cante sa cançonMontanhes coronades
tot er an de nhèu;
tan nautes e bères
que vos pune eth cèu.Aqueres montanhes
que tan nautes son
m’ampèishen de véder
mèns amors a on son.
El text llegit
Peça interpretada per Lídia Pujol amb Xavi Lloses i l’Escolania de la Quadratura del Cercle
Comentari sobre el text
Se canta (Se chanta, Se chanti), també coneguda com a Aquelas montanhas (Aqueras montanhas, Aqueres montanhes, Aquelei montanhas, Aqueli montanhas) o La font de Nimes (La fònt de Nimes, La hont de Nimes), és una cançó occitana molt antiga atribuïda a Gaston Fèbus.
Des de començaments del segle XX és considerada l’himne d’Occitània (també es considera un himne occità la cançó Copa Santa, però sol ser considerat l’himne sols de Provença). Originalment fou una cançó d’amor que amb el temps ha esdevingut una metàfora del sentiment del poble occità.
Segons aquesta llegenda, Gaston Fèbus, comte de Foix-Bearn i poeta es va enamorar d’una princesa navarresa, que va ser obligada a tornar a Navarra. Els Pirineus, per tant, eren una barrera per al seu amor i per això ell desitjava que s’esfondressin. La realitat és que se li va imposar un matrimoni amb una princesa navarresa molt jove, que ell repudià després d’haver rebut la seva herència
La versió aranesa d’aquesta cançó es diu Montanhes araneses, himne oficial de la Vall d’Aran segons l’article 4 de la Llei 16/1990 de 13 de juliol. A les Valls Occitanes el seu ús protocol·lari s’ha començat a implantar en virtut de l’aplicació de la Llei 482-99 relativa a les minories lingüístiques. Fora d’aquest territori el seu ús no és oficial, tot i que s’ha utilitzat en alguns actes de rellevància mediàtica a França.
L’han versionada grups de música representatius de la llengua occitana com els Nadau o els Lou Dalfin, entre d’altres.
Gaston Fèbus: l’autor
Gaston III de Foix i X de Bearn conegut amb el sobrenom de Gaston Fèbus (1331 – Orthez, França 1391), comte de Foix i vescomte de Bearn i Marsan (1343-1391).
Fill de Gaston II de Foix i Elionor de Comenge, a qui succeí amb 12 anys, tingué també altres títols com ara el de vescomte de Lautrec, Marsan i Gabardà i senyor d’Andorra i Donasà. El sobrenom de Febus sembla que li ve pels seus cabells rossos.
Inicialment va donar suport a França contra Anglaterra i va participar en l’expedició a Calais l’estiu del 1347, però el 1350 amb Joan II de França al tron de França, que era partidari dels Armanyac, enemics tradicionals dels Foix, va optar per la neutralitat. Gaston III es va negar a prestar homenatge al rei per Bearn, que era plenament independent, però Joan II el va fer encarcerar el juliol de 1356, si bé fou alliberat dos mesos després quan els francesos foren derrotats a Poitiers, el 19 de setembre de 1356. Llavors Gaston III marxà als dominis de l’Orde Teutònic a lluitar amb aquests cavallers. Va tornar als seus dominis el 1358 i va participar en els combats contra la revolta dels camperols a Meaux.
El 1360 el comte d’Armanyac i el seu gendre Carles duc de Berri van envair el comtat de Foix. El conflicte intermitent va durar fins a la decisiva batalla de Launac el 5 de desembre de 1362, en què Gaston III, amb l’ajuda de mercenaris, va derrotar les forces dels Armanyac, i va fer presoner al comte Joan I d’Armanyac que va haver de pagar un fort rescat i renunciar a qualsevol dret sobre Bearn i Marsan per a ser alliberat el 1365.
El 1373 el rei Carles V de França va nomenar el duc de Berri lloctinent general del Llenguadoc. Carles V no va tardar a desobeir al rei i fou destituït el maig de 1380 i nomenat Gaston al seu lloc. Però a la mort de Carles V, el seu successor Carles VI de Franca, restituí el duc de Berri al seu càrrec.
Es casà el 5 de juliol de 1349 a París amb Agnès de Navarra, filla de Felip III Evreux i Joana II de Navarra. D’aquesta unió nasqué:
- l’infant Gastó de Foix-Béarn (?-1382)
Tingué diversos fills il·legítims, entre ells:
- Bernat de Bearn, primer comte de Medinaceli
- Garcia de Bearn, primer vescomte d’Ossau
- Perarnaudet de Bearn
- Joan de Bearn
El 4 de gener de 1382, com que sospitava que el seu cunyat, el rei Carles II de Navarra, el volia enverinar per mitjà del seu propi fill Gaston, en un acte impulsiu, va matar el seu hereu i va pactar la successió amb el rei Carles VI de França el 1390.
Fou també escriptor en llengua occitana i francesa. En occità escrigué poesies i en francès dos llibres, un sobre caça i un de pregària. Com a mecenes fou protector dels més grans compositors de música del seu temps. La tradició li atribueix el poema Se canta convertit en himne occità.
Va morir a la seva residència a Orthez l’1 d’agost de 1391. El va succeir el seu cosí Mateu I de Foix, vescomte de Castellbò, que va pagar una suma considerable al rei francès perquè renunciés a la successió.
