Niça la bèla
El text: “Niça la bèla”
Ò la mieu bèla Niça
Regina de li flors
Li tieus vièlhi taulissas
Ieu canterai totjorn,
Canterai li montanhas
Lo tieu tan ric decòr
Li tieus verdi campanhas
Lo tieu grand soleu d‘òr.Totjorn ieu canterari
Sota li tieus tonèlasLa tieu mar d’azur
Lo tieu ciel pur,
E totjorn criderari
En la mieu ritornèla
Viva, viva, Niça la bèla.
Canti la capelina
La ròsa e lo lilà
La Pòrt e la Marina
Palhon, Mascoinat!
Canti la sofieta
Dont naisson li cançons
Lo fus, la colonheta,
La mieu bèla Nanon!Canti li nòstri glòrias
L‘antic e bèu calen Dau Gonjon li victòrias
L‘odor dau tieu printemps!
Canti lo vièlh Sincaire
Lo tieu blanc drapèu
Pi lo breç de ma maire
Dau monde lo plus bèu.
El text llegit
Comentari sobre el text
Aquesta lletra és una oda d’alabances a la ciutat de Niça que l’autor vol transmetre un sentiment d’orgull als habitants de la ciutat. La lletra és un poema per ser cantat i descriu la ciutat de Niça, tot fent comparacions de l’entorn de la ciutat amb elements de la natura i enumerant llocs emblemàtics de la ciutat, com per exemple el Port o la Costa Blava.
François-Dominique Rondelly (dit Menica): l’autor
François-Dominique Rondelly va ser un compositor i periodista occità. Va néixer el 6 de gener de 1854 a Niça (Regne de Sardenya) i va morir el 26 de juny de 1935 a Niça (Occitània). Va ser batejat a la parròquia de Saint-Jacques-le-Majeur l’11 de gener de 1854. Fill de Carolus Rondelly i Anna Maria Antonia Astraudo, tots dos comerciants, on van viure juntament amb el seu fill al nucli antic de la ciutat de Niça.
Convençut republicà i defensor dels treballadors, va prendre partit en les lluites socials. Es va allistar amb setze anys a les tropes de Giuseppe Garibaldi per donar suport a la incipient República Francesa i per defensar la singularitat de la identitat niçarda. Va participar des del 6 al 23 de gener del 1871 a la batalla de Dijon contra els prussians, sota el comandament de Garibaldi. Posteriorment, creà la Unió Garibaldi el 1887. Quan va tornar la pau, va ser empleat de la Cort i després del seu servei militar a Algèria, va treballar de comerciant.
Va adoptar el diminutiu de Menica corresponent a Dominique en el dialecte niçard. Al voltant de 1895 es va iniciar a escriure textos i cançons de Niça, en el dialecte de l’occità niçard, incloent-hi entre altres peces per al Carnaval de Niça. Alguns exemples rellevants foren: Li mieu cansoun correu record l’any 1902, o Li cansoun la soufieta mieu l’any 1904.
Va ser redactor en La Ramassa i va fundar el 1900 el diari La Ratapignata, una burla de l’àguila que apareix en les armes de Niça. El 1908, va entrar a formar part de la Biblioteca Municipal, convertint-se en director i bibliotecari al Museu d’Història Natural de Niça el 1912. El 1911, va fundar el Comité des traditions niçoises (‘Comitè de les tradicions niçardes’), sent una de les seves millors obres el monument en honor a l’heroïna de Niça, Catalina Ségurane.
Fou un símbol de la identitat cultural de la ciutat de Niça, en ser l’autor l’any 1903 de la cançó Nissa La Bella, himne no oficial de Niça escrit en el dialecte niçard, la llengua original de la ciutat. Inicialment aquesta “serenata” s’anomenà A la mieu bella Nissa, tot i que passà a anomenar-se el nom actual el 1906, després d’algunes modificacions.
Menica va ser el que avui anomenaríem un activista i defensor de la llengua occitana i de la identitat niçarda ja que a través dels seus escrits i les seves accions va ser capaç de mantenir orgullosos als habitants de Niça per la seva llengua i la seva identitat. Està enterrat al cementiri del Castell de Niça.
