JENNY KEHR
Em dic Jenny Kehr i tinc 47 anys. Vaig néixer a Alemanya, en una petita localitat del Palatinat, però en casar-me vaig anar a viure a la ciutat fronterera de Kaiserslauten, on el meu marit tenia un negoci. Vam tenir dues filles, l’Úrsula i la Marianne. Quan van començar les hostilitats amb França vam traslladar-nos a Mannheim, ciutat més allunyada de la frontera i suposadament més segura que Kaiserslauten. Però un intent d’atemptat contra Hitler va provocar una onada de detencions de jueus (poc importava que no hi tinguéssim res a veure, ja que l’autor de l’intent no era jueu…). El meu home va ser arrestat i mai no en vaig tornar a saber res. Mesos més tard, a finals d’octubre de 1940, es va produir una brutal onada de deportacions. En una nit, prop de set mil jueus de les regions de Baden i el Palatinat vam ser detinguts i traslladats al sud de França, al camp de concentració de Gurs. La meva mare i jo formàvem part d’aquest comboi excepcional, ja que va ser l’única vegada que els nazis s’enduien els jueus cap a l’oest en lloc de cap a l’est. Només dues hores per fer una petita maleta, dues hores per dir adéu a tota una vida, perquè el governador pogués anunciar orgullosament que el seu territori havia quedat “lliure de jueus”. La majoria dels reclosos a Gurs eren vells, dones i nens, ja que els homes havien emigrat o havien anat a parar als camps de concentració alemanys. Les condicions de vida eren deplorables: quan plovia tot s’enfangava; no hi havia ni flassades, ni llenya per fer foc; només hi havia polls, fred i gana, i tifus i disenteria… La meva mare no va sobreviure ni un mes, com tants d’altres. Jo vaig resistir-hi gairebé dosanys. Però l’agost de 1942 van començar nous trasllats, ara sí cap a l’est, als camps d’extermini. L’única esperança era fugir i travessar la frontera. No hi anava sola, en Max, amor sorgit enmig del sofriment, m’hi va acompanyar. Tot semblava anar bé, havíem aconseguit trepitjar terra espanyola, però a Coll de Nargó ens van detenir els guàrdies civils. Tantes nits caminant per muntanyes desconegudes, a punt d’estimbar-nos pels barrancs invisibles, i quan la salvació era a tocar, ens van fer de nou presoners! Ens van dur a tots dos al “dipòsit de concentració” de Miranda de Ebro, però a mi no m’hi van acceptar, perquè només hi admetien homes. Estava sola, totalment sola. Com un cap de bestiar, em van portar de presó en presó: Logroño, Lleida i, finalment, Barcelona. Cada vegada despullada, desinfectada, humiliada… L’ordre del governador és ben clara: “…ordeno la conducción a Figueras de la extranjera hebrea Jenny Sara Kehr (…) rogando a V.E. tenga a bien ordenar que sea obligada a repasar la frontera, ya que penetró en nuestro territorio clandestinamente y se ha dispuesto su expulsión por ser judía…” Em retornen a França. Però allà hi ha els nazis. Ells controlen la frontera amb els seus gossos ferotges. No puc més. No em queden forces… ni esperances.
MARIANNE KEHR
Em dic Marianne Kehr. Juntament amb la meva germana Úrsula vam poder escapar en un transport que evacuava nens amb destinació a Anglaterra. Després vam aconseguir embarcar rumb als Estats Units, gràcies a la mediació d’uns familiars. Jo només tenia setze anys quan el juny de 1940 vaig partir de Liverpool direcció Quebec. La meva germana Úrsula en tenia dinou quan també va poder sortir de Liverpool destí Boston. Després de mesos d’incertesa, vam poder reunir-nos totes dues a Nova York. És allí on, a mitjans de 1943, vam saber la trista mort de la nostra mare. Va aparèixer penjada del seu cinturó a l’antiga presó de dones de Barcelona, on ara es troba El Corte Inglés. Diuen que es va suïcidar perquè “estava cansada de la vida”, però jo dic que va morir perquè la hi van empènyer, ja que tornar-la a França era lliurar-la a les mans dels botxins i abocar-la a una mort segura. Nosaltres hi vam perdre la mare, Espanya va perdre el dret a dir que no havia col·laborat amb l’Holocaust.
