L’art de parlar: L’art d’aprendre llengües

REFERÈNCIES, EVIDÈNCIES I ALTRES RECURSOS

En les darreres dècades els Museus i els centres culturals han desplegat activitats en col·laboració directa amb els centres educatius. Més enllà de l’oferta de visites guiades o de tallers que les escoles poden aprofitar en una visita puntual, els Museus estan oberts a projectes educatius que tinguin continuïtat al llarg del curs i que els vinculin directament amb els centres. Aquestes propostes requereixen un disseny i una coordinació conjunta entre tècnics i docents i possibiliten una aproximació més oberta de l’art adaptada a necessitats educatives diverses. 

L’art de parlar, és un exemple de col·laboració entre l’administració educativa i una institució cultural, articulat a través d’un programa d’innovació, en el qual un grup de centres posen a prova les dinàmiques ofertes pel museu i les integren per desenvolupar aprenentatges adequats al seu context. El programa contempla la formació dels docents i l’intercanvi d’experiències per compartir i millorar metodologies. L’art de parlar mostra, també, com aproximar-se al patrimoni artístic des de l’educació i com generar aprenentatges específics a través de l’art, com la millora de la competència oral en llengua estrangera en el context dels centres de Formació d’Adults.

Els discursos de la postmodernitat van permetre replantejar l’acostament i les interpretacions que fem de les manifestacions artístiques. La interpretació de l’obra d’art ja no es concep només des d’un coneixement expert, capaç d’oferir lectures historicistes i centrades en les intencions i la biografia de l’autor, sinó que s’entén que el significat de l’obra d’art és obert i interacciona també amb la contemporaneïtat. Permet, doncs, lectures centrades en l’espectador, que aporta noves visions de l’obra basades en les seves experiències i bagatge cultural. Educativament, aquest enfocament possibilita no només un aprenentatge sobre l’art, sinó un aprenentatge a través de l’art, el qual serà més significatiu si l’obra d’art connecta amb els records, emocions i pensaments del mateix aprenent.

Una de les aproximacions metodològiques en aquesta línia és el que s’anomena Estratègies de Pensament Visual (VTS), nascuda als anys 80 en el servei educatiu del MOMA de Nova York, de la mà de Philip Yenawine i de la recerca desenvolupada per la psicòloga Abigail Housen. És un mètode fonamentat en l’aprenentatge constructivista piagetià que no es concentra en l’aprenentatge de continguts, sinó en el desenvolupament de processos cognitius. Introduïda puntualment a Catalunya a finals dels 90³, actualment ha estat adoptada per alguns museus en el nostre context, en el marc de desenvolupar una educació no transmissiva, sinó mediadora i facilitadora de l’art a través del diàleg i l’estímul de la capacitat d’observació.

Metodologia

La metodologia d’Estratègies de pensament visual (VTS) aplicada a les manifestacions artístiques consisteix a visualitzar obres d’art i, a través de preguntes senzilles sobre el que s’hi pot observar, fer que l’alumnat iniciï un diàleg amb les seves apreciacions. Així es produeix una interacció recíproca entre observació, pensament i comunicació. En el cas específic de l’aprenentatge de llengües estrangeres, el suport visual ajuda a utilitzar paraules i construccions descriptives, i incentiva la participació activa i l’escolta entre els aprenents del grup. L’experiència compartida davant l’obra d’art i la connexió amb el bagatge de l’alumnat fan d’ancoratge per al record significatiu de vocabulari i d’expressions. L’educador o educadora no exerceix de font d’informació o d’opinió, sinó que fa de conductor, seguint unes regles preestablertes: formula les preguntes, escolta les aportacions i les parafraseja per millorar-ne l’expressió. En l’aplicació de les VTS a les llengües estrangeres es pot propiciar, amb el diàleg, un intercanvi cultural múltiple gràcies al bagatge dels parlants, generalment procedents de diferents contextos culturals.

Per conèixer el programa d’innovació: Descripció del programa L’art de parlar¹

Per saber més coses dels Centres de Formació d’Adults: Educació d’Adults

Per informar-vos sobre L’art de parlar: L’art de parlar (MNAC)

Per saber d’on venen les VTS i com s’implanten a Catalunya: Les VTS, una metodologia educativa necessària³

Per aprendre més sobre les VTS: Plataforma de les VTS²

Per saber com s’ha fet recerca en VTS: Eye of the Beholder: Research, Theory and Practice

Per conèixer un dels estudis de cas internacionals: Aesthetic Development and Creative and Critical Thinking Skills Study

Per una visió crítica sobre els pros i contres de la implantació de les VTS: VTS Método educativo innovador o efecto placebo para nuestros museos.

Pros i contres

La recerca assenyala que les VTS aconsegueixen una progressió ràpida en determinats processos cognitius, sobretot els vinculats amb l’observació, l’atenció, l’elaboració de significats propis i l’habilitat verbal. S’assenyala, però, que l’aproximació que es fa de l’art és generalment restringida, perquè se sol centrar en el marc de referència estètica de l’art figuratiu de caràcter narratiu, i perquè les lectures se solen fer des del raonament i no solen contemplar altres vies de connexió més atzaroses, intuïtives o irracionals que amplifiquen els múltiples sentits de l’art. Altrament, la connexió amb l’obra i entre els membres del grup és molt positiva emocionalment i, en el cas d’un alumnat divers, afavoreix la inclusió, la cohesió, el respecte i l’escolta de l’experiència de l’altre. Això s’obté, en part, per l’acceptació de totes les visions, per no confrontar-les amb un coneixement expert i per no atribuir-los valors de correcte o incorrecte. Aquesta valoració uniforme, que és molt positiva per als aprenentatges d’habilitats, és considerada restrictiva per algunes visions de l’educació artística més contemporànies, pel fet, entre d’altres, de no incloure el judici divergent, les connexions alternatives o tot tipus de posicionaments estètics.