Abans de començar, unes preguntes senzilles:
Què fèiem el dia abans del confinament? Amb qui està vem? Quina feina vam portar a terme? Amb qui la vam compartir?
Segur que la gran majoria vivÃem amb molta normalitat la jornada fins que, gradualment, vam començar a rebre notÃcies de que probablement els nostres llocs de treball es tancarien per, poc després informar-nos, des d’altres instà ncies, que inicià vem un perÃode de confinament amb una data d’acabament incerta.
Tots nosaltres retenim aquesta data com un moment important on tot va canviar de cop i volta, alguns van haver de repensar una idea de negoci, o un projecte, o van haver de donar resposta a una situació familiar… en termes del que coneixem com a innovació també es va encetar una nova perspectiva: innovar passava de ser una possibilitat desitjada en la cerca d’implementacions noves, per ser una resposta que ens implicava de forma forçosa a tothom, no només en l’à mbit laboral, sinó a molts altres nivells del nostre quotidià .
En una era que es caracteritza per l’acumulació de dades, la predictibilitat i la traçabilitat en els processos, a la gran majoria d’organitzacions la capacitat d’incertesa ha estat, cada cop més, delimitada, identificada i reduïda. Tanmateix els esdeveniments han tornat a congeniar amb la nostra perplexitat, i hem hagut d’assumir que hi ha variables externes que s’escapen del control de la millor de les organitzacions.
Quan el terreny que trepitgem esdevé cada cop més movedÃs és el moment dels reptes, potser no per convicció sinó per necessitat. Quan se’ns planteja una qüestió totalment nova, el més probable és que encara no existeix-hi una solució. Arriba aquest momentum i el primer que emergeix en nosaltres és una llista inacabable d’impossibles. Només podem innovar si som capaços d’esbotzar aquesta porta que ens confina mentalment, estar disposats a modificar la mirada.
I els esdeveniments han demostrat que tenim la capacitat d’adaptar-nos i de ser capaços en unes circumstà ncies adverses.
Tanmateix, hi ha un fet distintiu que identifica especialment a les persones i organitzacions amb capacitat innovadora. Amb la innovació mai s’arriba, sempre s’hi va. És percebre l’entorn com una possibilitat sempre inacabada en el qual la nostra visió defineix i limita per, seguidament, ser capaços de trencar aquell lÃmit. Aprendre per després desaprendre, i cercar quelcom nou.
La Formació Professional en el seu conjunt ha demostrat, en aquests dies, que en bona part del seu equip humà hi rauen aquests atributs. I no són frases fetes, sinó fets: poder mantenir l’agenda del curs, l’atenció a l’alumne, adaptar activitats, mantenir el contacte a nivell virtual, ingeniar solucions per convertir en temps rècord una formació presencial amb una de telemà tica… i més respostes que estan per arribar davant els nous reptes que haurem de solucionar.
Seria injust que emfatitzéssim només en aquesta resposta de portes endins, sinó que portes enfora hi ha hagut grans iniciatives dels centres de Formació Professional, implicats en donar respostes a la nova situació, moltes impressores 3D han servit per crear de forma rà pida material de protecció, o iniciatives com el CONFID UNLOCKED d’alumnes de l’Institut Provençana que han pensat en solucions per al petit comerç, i molts més que no apareixen en aquestes lÃnies.
No ha estat una tampoc una excepció la dels programes que integrem la Unitat d’Impuls: creant xarxa entre coordinadors, organitzant esdeveniments i seguint el camà traçat que, malgrat les circumstà ncies, hem iniciat en la unitat, camà que portarà a més coordinació i treball conjunt entre els programes de la unitat, objectius comuns i fites compartides.
