Crec que el problema és el “nos”. La Humanitat no existeix i no ho ho farà fins que no prengui amb força en 8 mil milions d’individus (o al menys en una massa crítica) l’imaginari d’un “nos”. Som nosaltres, humans, no un agregat d’individus, de francesos, de colombians o japonesos. I l’educació és el millor que tenim per formar aquest “nosaltres” real.
Exacte! Les escoles han de ser centres de cultura plens de llibres i de metàfores del món. Els nens han de constituir-se en aprenents constructors del seu currículum. I els mestres els mediadors experimentats que aconsegueixin que els currículums individuals, mantenint-se diversos, s’assemblin el més possible al món real.
Això demana una “desamortització escolar” (llibres de text) i una “nova edició escolar”.
Exacte! La feina del mestre no és la “matèria” sino els nens, en el sentit de no voler “formar-los” (donar-los forma) sino evitant que perdin contacte amb el món teal i multiforme.
El mestre no ha de preveure com el nen aprendrá fraccions sino vigilar com tracta amb els trossos de coses i descobreix com anomenar-los i desitja anar més enllà i operar amb trossos i coses.
Em pregunto quina será la recepció d’aquesta xerrada. A quantes persones farà pensar realment. Quantes actituds modificarà realment.
Ben destil·lada és una xerrada honesta i molt innovadora:
– Com volem (els aprenents) ser ensenyats?
– El mestre no ha de formar com forma un ceramista (replantejar el concepte de didàctica)
– El coneixement no està per dominar-lo sino per perseguir-lo, per estimar-lo
– Preparar per al segle XXI… Qui és el segle XXI, tan dictador que ens exigeix coses? El protagonista és “ell” o nosaltres?
Ben pensats, crec que aquests pensaments posen en qüestió tota la nostra escola actual
El mestre no és el conductor sinó un element més que utilitza el procés d’ensenyament-aprenentatge, encara que segueixo pensant que n’ és, després de l’alumne, el més important.
Crec que el problema és el “nos”. La Humanitat no existeix i no ho ho farà fins que no prengui amb força en 8 mil milions d’individus (o al menys en una massa crítica) l’imaginari d’un “nos”. Som nosaltres, humans, no un agregat d’individus, de francesos, de colombians o japonesos. I l’educació és el millor que tenim per formar aquest “nosaltres” real.
Exacte! Les escoles han de ser centres de cultura plens de llibres i de metàfores del món. Els nens han de constituir-se en aprenents constructors del seu currículum. I els mestres els mediadors experimentats que aconsegueixin que els currículums individuals, mantenint-se diversos, s’assemblin el més possible al món real.
Això demana una “desamortització escolar” (llibres de text) i una “nova edició escolar”.
Exacte! La feina del mestre no és la “matèria” sino els nens, en el sentit de no voler “formar-los” (donar-los forma) sino evitant que perdin contacte amb el món teal i multiforme.
El mestre no ha de preveure com el nen aprendrá fraccions sino vigilar com tracta amb els trossos de coses i descobreix com anomenar-los i desitja anar més enllà i operar amb trossos i coses.
Em pregunto quina será la recepció d’aquesta xerrada. A quantes persones farà pensar realment. Quantes actituds modificarà realment.
Ben destil·lada és una xerrada honesta i molt innovadora:
– Com volem (els aprenents) ser ensenyats?
– El mestre no ha de formar com forma un ceramista (replantejar el concepte de didàctica)
– El coneixement no està per dominar-lo sino per perseguir-lo, per estimar-lo
– Preparar per al segle XXI… Qui és el segle XXI, tan dictador que ens exigeix coses? El protagonista és “ell” o nosaltres?
Ben pensats, crec que aquests pensaments posen en qüestió tota la nostra escola actual
El mestre no és el conductor sinó un element més que utilitza el procés d’ensenyament-aprenentatge, encara que segueixo pensant que n’ és, després de l’alumne, el més important.