Les administracions catalanes treballen per evitar la pràctica de la mutilació genital femenina (MGF) però es té el convenciment que alguns casos no es detecten. Concretament, es creu que algunes nenes o noies van als països d’origen de la família, pateixen la mutilació genital femenina i no retornen més a Catalunya, on la família seria perseguida per aquest motiu. Aquesta pràctica es manté al voltant d’uns 30 països d’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia meridional així com alguns països asiàtics (Índia, Indonèsia, Iraq i Pakistan) i algunes petites comunitats d’Amèrica Llatina.
Per això, cal que siguem proactives i proactius des del sistema educatiu com a motor d’empoderament de les nenes, reforçant els seus drets, acollint i acompanyant les famílies i detectant situacions de risc.
La via judicial és el darrer esglaó del procés. És a dir, es tracta que la família abandoni la pràctica per convenciment no per imposició legal. Ara bé, quan arribi el moment en què una menor es trobi en risc real, els seus drets i la seva integritat física han de prevaldre i protegir-se.
Des dels centres educatius, cal determinar el risc en què es troba la nena seguint el Protocol d’actuacions per prevenir la mutilació genital femenina, de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania i actuar segons el Protocol de prevenció, detecció, notificació, derivació i coordinació de les situacions de maltractament infantil i adolescent en l’àmbit educatiu. El serveis de salut tenen un pes important en l’abordatge de la mutilació genital femenina així com la coordinació local i territorial de tots els agents.
