Del 20 al 24 d’abril, dues tècniques docents de la Direcció General d’Educació Inclusiva i Benestar de l’Alumnat van participar en una mobilitat Erasmus+ a l’Agrupamento de Escolas de Cister, a Alcobaça, Portugal. L’estada va permetre conèixer de prop l’organització de la resposta educativa inclusiva del sistema portuguès i compartir experiències amb equips directius, docents i professionals de suport.
Un dels elements de context més rellevants és que el sistema portuguès, no preveu centres d’educació especial com a modalitat d’escolarització diferenciada de la xarxa ordinària, sinó que organitza la resposta educativa inclusiva dins dels centres ordinaris.
A partir d’aquesta visita, s’ha dut a terme una lectura comparada entre el Decreto-Lei n.º 54/2018 de Portugal i el Decret 150/2017 de Catalunya, dos marcs normatius que comparteixen una mateixa voluntat: garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tot l’alumnat.
Un mateix horitzó
Tant el model portuguès com el català parteixen d’una idea comuna: l’educació inclusiva no és una resposta específica per a determinats alumnes, sinó una manera d’entendre el sistema educatiu en el seu conjunt. Els dos decrets situen la inclusió en el marc dels drets, de l’equitat, de la participació i de la necessitat d’oferir respostes educatives ajustades a la diversitat de tothom.
El Decret 150/2017 estableix que l’atenció educativa comprèn el conjunt de mesures i suports destinats a tot l’alumnat, amb la finalitat d’afavorir el desenvolupament personal i social, l’assoliment de les competències de cada etapa i la transició a la vida adulta. En paral·lel, el Decreto-Lei n.º 54/2018 portuguès planteja la inclusió com un procés que ha de respondre a la diversitat de necessitats i potencialitats de tots i cadascun dels alumnes, augmentant-ne la participació en l’aprenentatge i en la vida de la comunitat educativa.
Així, tots dos sistemes persegueixen garantir la presència, la participació i el progrés de l’alumnat en contextos educatius ordinaris.
De les necessitats de l’alumnat a les barreres del context
Un dels elements més rellevants del marc normatiu portuguès és la identificació de les barreres a l’aprenentatge i a la participació, una mirada també present en el Decret 150/2017, que orienta les mesures educatives a facilitar l’accés, la participació i l’ajust del context a les necessitats de l’alumnat.
Tanmateix, la mobilitat va permetre observar una certa distància entre aquest plantejament normatiu i algunes pràctiques d’aula. Tot i que el DUA apareix com a marc de referència, en el dia a dia es va identificar un ús encara molt centrat en el llibre de text i de propostes força homogènies, amb menys presència d’estratègies de personalització, organització flexible o altres mesures més universals.
Aquesta constatació reforça una idea compartida: disposar d’un marc normatiu inclusiu és imprescindible, però no suficient. El repte és garantir que aquesta mirada arribi a les pràctiques quotidianes d’aula, fet que posa de manifest la importància de continuar impulsant la formació docent, l’acompanyament als centres i la transferència real del DUA a la pràctica educativa.
Una resposta multinivell
Els dos models organitzen la resposta educativa en tres nivells de mesures. A Catalunya, mesures i suports universals, addicionals i intensius; a Portugal, estableix mesures universals, selectives i addicionals. Tot i que la terminologia no és exactament equivalent, la lògica és compartida: partir d’una resposta universal de qualitat per a tot l’alumnat i intensificar progressivament les mesures quan les necessitats educatives ho requereixen.
Aquesta estructura reforça la idea que la inclusió no depèn només dels recursos extraordinaris, sinó sobretot de la qualitat del primer nivell de resposta. Quan el context ordinari és flexible, accessible i capaç de respondre a la diversitat, es redueix la necessitat d’activar mesures de més intensitat.
Suports intensius i inclusió: una tensió compartida
Un altre element destacat del model portuguès és el Centro de Apoio a Aprendizagem (CAA), concebut com una estructura per agrupar recursos, sabers i competències del centre al servei de la inclusió. Tot i aquest plantejament, l’observació durant la mobilitat va evidenciar que, en la pràctica, aquests espais poden acabar funcionant com a aules específiques dins dels centres ordinaris.
Aquesta tensió també és present en el sistema català amb algun SIEI i SIEI Plus. Malgrat que aquests recursos neixen per afavorir la participació de l’alumnat en contextos ordinaris, poden acabar generant dinàmiques segregadores si concentren l’atenció en un espai diferenciat i no transformen prou les pràctiques de l’aula ordinària.
El repte és assegurar que aquests suports no separin l’alumnat, sinó que contribueixin a fer més accessibles, flexibles i participatius els contextos comuns.
Recursos especialitzats al servei dels centres ordinaris
Els dos decrets coincideixen en una idea de fons: el coneixement especialitzat no ha de quedar situat al marge del sistema ordinari, sinó que s’ha de posar al servei dels centres i de la millora de la resposta educativa.
En el cas portuguès, aquesta funció s’articula a través dels Centros de Recursos para a Inclusão (CRI), formats per perfils com terapeutes ocupacionals, logopedes, psicòlegs i mediadors socials. Aquests professionals col·laboren amb les escoles per donar suport als processos d’inclusió, especialment quan l’alumnat requereix mesures de més intensitat. A Catalunya, aquesta mirada connecta amb el procés de transformació dels centres d’educació especial en CEEPSIR. El Decret 150/2017 obre la porta a diversificar el paper dels centres d’educació especial perquè esdevinguin proveïdors de serveis i recursos per als centres ordinaris. En aquest cas, la majoria de professionals són docents d’educació especial, fet que aporta una expertesa molt valuosa per acompanyar els centres ordinaris des de dins de la pràctica educativa. Aquesta diferència és significativa: els CEEPSIR no només ofereix assessorament, sinó també modelatge a l’aula.
Conclusió
La mobilitat Erasmus+ a Portugal ha permès constatar que els sistemes educatius poden aprendre els uns dels altres quan es miren des del reconeixement i la voluntat de millora compartida. En aquest cas, el diàleg entre el Decret 150/2017 i el Decreto-Lei núm. 54/2018 ens ajuda a reafirmar una idea essencial: la inclusió no és només una resposta a la diversitat, sinó una manera d’organitzar el centre educatiu perquè tot l’alumnat hi pugui ser, participar, aprendre i progressar.
