Víctor Saura és periodista i professor de secundària. Ha treballat per diversos mitjans escrits i en els últims anys ha dirigit El Diari de l’Educació. Actualment, treballa com a interí en un institut públic de Barcelona. També és membre, des de l’any 2003, de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva, a la qual es va incorporar com a pare d’un infant amb síndrome de Down que aleshores començava P3.
Sobre educació, i més si es vol inclusiva, cada dia se n’aprèn. Ho apunto d’entrada abans que algú es pregunti qui soc jo per donar lliçons. No és el que pretenc, ni com a pare de qui va ser un alumne amb NESE i ara és un jove en procés d’incorporació al mercat laboral ordinari, ni com a periodista que ha seguit a fons el debat educatiu, ni ara —molt recentment— com a docent de secundària. Però sí que vull aprofitar aquesta invitació per compartir algunes idees més o menys encertades que, tal vegada, podrien servir per avançar algunes passes en el llarg camí cap a l’escola inclusiva.
Primera. Diria que el més urgent és que el sistema educatiu perdi d’una vegada la por a cedir capacitat de decisió a les famílies. Fins i tot entenent que una etiqueta (diagnòstic) pot tenir alguna utilitat —estadística si més no—, cal partir de la base que no explica pràcticament res sobre les necessitats educatives de l’infant al qual li és adjudicada. I cal acceptar que qui millor el coneix no seran mai els experts (que l’hauran vist tres o quatre cops a tot estirar), sinó la seva mare o el seu pare, els quals, tret de casos excepcionals, el veuen cada dia d’ençà que va néixer. Als tècnics (que no experts) se’ls ha d’escoltar, però han de decidir les famílies, i encara avui sovint això no passa. Aquest és el punt que més frustra i irrita les famílies. Habitualment amb raó.
Segueix llegint a social.cat
