En un context educatiu en constant evolució, les demandes actuals de competències, tant tècniques com transversals, i la ràpida transformació de les indústries requereixen un enfocament educatiu flexible. Les ciències cognitives ofereixen una comprensió única de com aprenem i com millorar aquest procés. Entendre els processos mentals de l’aprenentatge ens permet dissenyar estratègies pedagògiques més efectives.

Integrar aquest coneixement a la innovació educativa en la formació professional ens permet crear entorns d’aprenentatge més efectius, adaptats i rellevants per als reptes laborals actuals.

Ens fa especial il·lusió presentar-vos la col·laboració d’activaFP amb Juan Fernàndez.

En aquesta col·laboració, explorarem la importància de les ciències cognitives en la innovació educativa per a la formació professional. Descobrirem com aquestes disciplines poden enfortir el procés d’aprenentatge, millorar la retenció del coneixement i preparar els professionals del futur per als canvis constants de la societat actual.

Juan és un docent que fa uns anys va començar a resumir i traduir els llibres més rellevants sobre educació, aquells que són referents al món anglosaxó. Poc a poc, la llista de llibres va anar creixent, afegint-hi articles científics i altres blogs rellevants. El seu web incorpora tot el que ha llegit, compartit i après.

Ara, ActivaFP tradueix els seus textos al català per compartir-los amb la comunitat docent

Donant sentit a les ciències cognitives en educació

Entrada adaptada i traduïda del blog de Juan Fernández, a partir de l’article “Making sense of cognitive sciences in education” d’Efrat Furst, publicat al seu blog Teaching with learning in mind.

Al seu blog, Efrat Furst porta prop de cinc anys bastint ponts entre les ciències cognitives i la docència. Els mètodes de recerca cognitiva estan força allunyats de la pràctica a l’aula i, no obstant això, el debat és viu i fructífer. Hi ha implicacions directes per a l’ensenyament i l’aprenentatge a les aules, i també per a la recerca. De fet, Efrat Furst està convençuda que l’enèrgic debat no és degut a aquesta distància, sinó malgrat la mateixa. Sembla que ha arribat el moment de donar sentit al que sabem, d’organitzar el coneixement en noves formes sistemàtiques que ens permetin avançar.

Així doncs, tractarem d’establir vincles entre el procés d’aprendre (qualsevol cosa) i el procés d’utilitzar les troballes de la ciència de l’aprenentatge per a millorar l’ensenyament i l’aprenentatge de manera sistemàtica: organitzar el coneixement i fer-lo funcional.

El procés d’aprenentatge

Fa anys, l’autora va crear aquest diagrama per ajudar-nos a pensar i ensenyar les etapes essencials del procés d’aprenentatge. I ara podem utilitzar-ho aquí com a suport per a la reflexió sobre les relacions actuals entre les ciències de l’aprenentatge i l’educació.

El diagrama mostra quatre etapes conceptuals de l’aprenentatge, utilitzant un «model de xarxa» simplificat que il·lustra com es configura el coneixement en la memòria a llarg termini i com s’utilitzen els recursos de la memòria de treball. Sota, hi figura una llista de principis suggerits per a l’elecció d’estratègies i mètodes.

El procés d’aprenentatge de les «ciències cognitives en l’educació»

Si la «ciència cognitiva per a docents» és un camp de coneixement, on ens situem en la seqüència del seu aprenentatge? Observant el següent gràfic, si ens fixem en la «gran idea» de cada etapa (etiquetada sota en color), que representa l’objectiu principal o fins i tot l’essència de l’etapa, aleshores, on som? 

1. Fonaments: sabem quines són les peces més rellevants?
2. Organització: sabem quin és el lloc de cada element? Com ha d’aplicar-se en la pràctica? Quins són alguns bons exemples d’aplicació?
3. Funció: podem utilitzar-la sistemàticament? (deixem de banda la solidesa, ara per ara). 

Utilitzar amb sentit = Organització + Funció

Furst creu que parlem molt dels fonaments (les idees principals, o blocs de construcció, com els anomena ella), i que la majoria de docents ens esforcem per explicar i demostrar com funcionen a la pràctica, i com organitzar-los en seqüències.

En l’àmbit de l’aprenentatge, «crear significat», tal com defensa Efrat Furst, es compon de dues etapes essencials: organitzar els nous conceptes i connectar-los amb els ja existents, i després invertir esforços a fer-los útils aplicant-los a diferents contextos. Un punt important és que, en general, com a humans, i com a docents més concretament, ens encanta fer la primera part, i a vegades passem per alt la segona.

Per això no és extraordinari que ens trobem exactament en aquesta fase de transició quan es tracta de donar sentit a la ciència de l’aprenentatge. Podem comprendre moltes coses de la ciència de l’aprenentatge, però… sabem utilitzar-les? 

De l’organització a la funció

Així doncs, l’objectiu és ampliar el model d’aprenentatge, que pot tenir sentit (=organitzar), cap a un marc que serveixi de base per a l’avaluació i la planificació (=funció). Per fer-ho, és important adonar-se que el procés cognitiu no pot deslligar-se dels processos addicionals relacionats amb l’aprenentatge en els quals està immers, com ara la motivació, la metacognició i, encara més important, la creació d’hàbits. 

De les ciències cognitives aprenem, una vegada i una altra, que les estratègies eficaces, les que beneficien l’alumnat a llarg termini, també són intrínsecament més desafiadores i menys gratificants (també conegudes com a dificultats desitjables, podeu trobar una entrada al blog de Juan Fernández sobre aquest tema). D’aquí ve que, en planificar els objectius cognitius finals (com l’aprenentatge autodirigit, el pensament crític i la creativitat), haguem de consolidar tant el procés cognitiu com els factors que el sostenen íntimament i que hi interactuen.

Cognició, motivació, metacognició i creació d’hàbits.

No podem oblidar que aquests elements de l’aprenentatge també són objecte de grans estudis, i hi ha evidències que suggereixen factors que són essencials en l’aprenentatge. Alguns d’aquests factors es destaquen en la imatge següent (els recursos s’enumeren just a sota).

Una cosa que crida l’atenció és la línia de temps: la seqüència cognitiva representa una seqüència que va de principiant a avançat, i els principis suggerits avancen en conseqüència. El mateix passa amb els altres processos: la motivació requereix una major atenció en les fases inicials, quan l’objectiu i el valor poden no ser clars encara. La metacognició és rellevant quan l’alumnat experimenta reptes, d’una banda, i està preparat per reflexionar sobre el seu propi pensament, de l’altra (és a dir, no massa aviat). Finalment, els hàbits adquireixen major importància quan l’alumnat està preparat per a entrar en algun tipus de rutina pràctica, substituint gradualment la supervisió conscient per accions implícites més automàtiques. 

Convertint el mapa en una taula

Ara, si volem que aquestes idees siguin funcionals, podem convertir aquest mapa en una taula, com mostra la imatge. Té les quatre etapes d’aprenentatge com a fileres, que dicten la seqüència, i quatre columnes per a les estratègies que es basen en proves de les ciències conductuals, cognitives i socials. A partir de la taula completa, podem escollir i ajustar els principis rectors a contextos i objectius específics d’ensenyament i aprenentatge. És important assegurar-se que no ens estem saltant cap etapa cognitiva i que donem suport a l’aprenentatge amb els principis més rellevants. Això pot ajudar-nos a prendre decisions informades sobre quan i com invertir els nostres limitats recursos. 

Un exemple: guanyar vocabulari en una llengua no nativa

Heus aquí un exemple de seqüència didàctica, que pot repetir-se i desenvolupar-se en una classe d’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès tècnic). A la filera buida de la part superior s’indica clarament un objectiu: crear petits diàlegs amb paraules noves. Una altra cosa que cal observar és com els principis de les diferents columnes es combinen en la mateixa tècnica d’ensenyament/aprenentatge (per exemple, utilitzem històries per organitzar i donar sentit, escollim històries quotidianes rellevants perquè serveixin de suport a la motivació, etc.). És probable que totes les tècniques d’ensenyament incloguin més d’un propòsit, i pot ser que aquesta taula ens ajudi a avaluar i planificar amb determinació. 

Portant el model a la formació docent

Hi ha hagut diverses temptatives en el camp de la «ciència cognitiva i l’educació» d’organitzar les idees en marcs funcionals i útils, i de fet, Efrat Furst creu que això és un signe de la maduresa a la que ha arribat el camp (i de cap a on ha d’anar encara). L’autora esmenta dues publicacions recents: la primera és la impressionant metaanàlisi de Sims et al. (2021) que podeu descarregar punxant aquí sobre programes eficaços de desenvolupament professional. Presenta un enfoc pioner i revolucionari de l’avaluació dels programes de formació docent. Es basa en proves de les ciències cognitives i del comportament, en comptes de fer-ho en factors més amplis de la recerca educativa (que no han demostrat ser prou útils). Suggereix vint-i-dos mecanismes i els classifica en quatre categories seqüencials que representen el procés d’aprenentatge. És important destacar que s’hi assumeix i suggereix que una formació docent equilibrada, que inclogui almenys un mecanisme de cada categoria, té més possibilitats de ser eficaç (i reflectir-se en els assoliments de l’alumnat). Furst posa especial atenció en les categories que s’hi suggereixen (vegeu la imatge) i en el fet que abasten tot el procés d’aprenentatge, des de l’adquisició de coneixements fins a la integració d’una habilitat professional a l’entorn de l’aula.

La pràctica autoregulada 

L’altra publicació, de McDaniel (coautor de Make it Stick) i Einstein (2020) se centra en la capacitat dels i les estudiants universitàries per aplicar estratègies de pràctica eficaces. Podeu llegir-ne el resum aquí. Després de la seva experiència d’ensenyar a la universitat estratègies eficaces (com l’evocació i la pràctica distribuïda) i adonar-se que l’alumnat no les aplica de manera independent, els autors han suggerit un marc de quatre etapes per guiar en el camí des de l’aprenentatge de les estratègies fins a l’aplicació de les mateixes en el propi aprenentatge. També en aquest cas, donen suport a la seva proposta amb proves procedents de les ciències de l’aprenentatge i el comportament. 

Què tenen en comú?

Els dos enfocs, tot i que diferents en alguns aspectes, tenen algunes coses importants en comú:

1. No suggereixen noves estratègies, sinó que se centren en organitzar les proves en un marc coherent, funcional i comprovable.
2. S’organitzen en etapes seqüencials d’aprenentatge, començant pel coneixement i arribant fins a la planificació i/o la incorporació de rutines de pràctica.
3. Inclouen elements de cognició, motivació, metacognició i formació d’hàbits, basats en els resultats de recerques rellevants en aquests camps. 
4. Suggereixen un marc que pot posar-se a prova.

Conclusions

Aquests dos exemples són inspiradors perquè assenyalen el desenvolupament de tot el camp (ciència cognitiva i educació) des del «saber» i el «comprendre» cap a un àmbit d’ús i aprofitament sistemàtics. I el que és més important: en fer-ho posen de relleu la importància de les proves procedents de camps de recerca veïns. 

La capacitat d’incloure tota una seqüència d’aprenentatge en un marc comprovable és el més destacat d’aquesta transició. Estableix les bases d’un enfocament diferent per investigar els programes d’aprenentatge i desenvolupament professional, així com per dissenyar-los i avaluar-los.