La pandèmia ha forçat les condicions perquè les tecnologies assoleixin durant la segona part del curs 2019-2020 un paper cabdal en el funcionament de l’ensenyament-aprenentatge en els nivells de l’educació obligatòria i encara més en els de la postobligatòria. Sense aquesta alteració brusca, la transformació experimentada en poc més de tres mesos s’hauria anat ajornant, tal com sembla a hores d’ara, per la simple inèrcia del dia a dia. Es tracta, en tot cas, d’una alteració que ha afectat el conjunt de la vida social i econòmica i és lògic que l’educació s’hi hagi vist afectada. Des d’aquest punt de vista, fins podria dir-se que la resposta readaptativa del sistema educatiu, tot i que desigual, ha estat modestament reeixida si se la compara amb altres sectors. Amb els mitjans disponibles i els de contingència que s’hi han afegit, s’ha intentat donar resposta a la situació. És evident que l’èxit d’aquesta resposta depenia de factors que s’escapaven de les capacitats organitzatives immediates de l’escola, tal com s’ha constatat, i demanava una actitud activa i col·laborativa per part de tots els col·lectius i també individualment.
Vistes les circumstàncies de salut pública en què s’hauran de desenvolupar els processos educatius en els propers temps, cal considerar que l’experiència ha de servir per orientar les polítiques educatives al respecte i desenvolupar les estratègies apropiades per superar les mancances detectades i avançar en solucions noves que sens dubte implicaran una transformació en profunditat de l’ensenyament-aprenentatge que coneixíem fins ara i un alineament de l’educació amb la realitat social actual de les tecnologies. La penetració del fenomen, inimaginable abans de la pandèmia per a bona part de la comunitat educativa, demana fixar idees i dissenyar estratègies per entomar un repte que tot indica que s’ha de materialitzar en molt poc temps si volem que l’educació al nostre país no esdevingui obsoleta i inútil.
El primer problema a solucionar és el de la connectivitat i l’accés a internet. Hi ha col·lectius socials i, en menor mesura, també territorials, que o bé no tenen cobertura adequada o bé no compten amb els dispositius adequats per accedir a les tecnologies. El repartiment de dispositius i de paquets de connectivitat per part de l’Administració pot entendre’s com a mesura de xoc. Una mesura de xoc que té com a continuació lògica la universalització de la connectivitat educativa. En aquest sentit, cal planificar com s’ha de portar a terme aquest procés, començant per la determinació d’objectius. S’entén que es tracta d’una universalització gradual en el sentit que s’ha d’adaptar a les necessitats educatives de l’alumnat a mesura que avança en la seva trajectòria en l’educació obligatòria. Igualment, cal proposar i estudiar les opcions econòmiques possibles per fer-la efectiva. A més, s’ha d’organitzar l’atenció i l’orientació corresponents perquè alumnes i famílies puguin incorpora-s’hi amb l’acompanyament apropiat, fer-ne un ús adequat i arribar a l’aprofitament òptim.
Una qüestió que en realitat és prèvia però que adquireix un caràcter encara més necessari de cara al futur és el de la seguretat. De fet, la incorporació de dispositius mòbils a l’aula ja plantejava la necessitat de posar a punt i treballar en aquest aspecte ineludible de l’ús educatiu de les tecnologies i caldrà continuar treballant-hi en el futur, específicament en allò referent a la protecció de dades. Avui la identitat personal digital i la ciutadania estan més relacionades. Des de l’educació, s’ha de facilitar a infants i joves la construcció d’una identitat personal digital orientada a la ciutadania i amatent als perills que internet pot comportar. La imatge pública de les persones està cada vegada més lligada a la identitat digital i encara ho estarà més en el futur. És necessari que els processos educatius incloguin i tractin a fons els coneixements i habilitats inherents a la construcció de la pròpia identitat digital, i que l’alumnat compti amb el suport i assessorament de la família i de l’escola en aquest sentit. Especialment, cal introduir i desenvolupar el pensament crític no tan sols en l’ús de les tecnologies, sinó de manera global en l’ensenyament-aprenentatge i específicament en allò tocant a la comunicació. La prevenció de les addiccions i el ciberassetjament ha de vincular-se amb aquest desenvolupament.
Es tracta, dit genèricament, d’engegar un veritable procés d’alfabetitzacio en l’ús de les tecnologies pensant en el canvi cultural que s’està produint en aquest sentit. Per això cal preveure, en primer lloc, com fer extensiva aquesta alfabetització a les famílies, com incloure aquelles famílies que ho necessitin per raó de l’educació dels seus fills en aquest canvi cultural de manera que puguin també participar en el procés educatiu i proporcionar suport efectiu. Això mateix cal dir amb relació a la competència digital docent. El col·lectiu docent és divers quant a aquesta competència. Cal conèixer quines són les necessitats reals de cada col·lectiu i proporcionar-los la formació adequada perquè en puguin fer aprofitament i ús en la seva tasca. Cal definir una estratègia plural en aquest sentit, que tingui una delimitació temporal raonable perquè la competència digital docent sigui una realitat com abans millor. Aquesta formació de famílies i docents és condició per poder educar apropiadament els infants i joves en l’ús de les tecnologies, educar-los com a usuaris competents i crítics. Es podrà assegurar, així, l’accés a la ciutadania digital.
És clar que, al capdavall, el component estrictament acadèmic del procés educatiu té unes necessitats i també pot oferir unes possibilitats pel que fa a les tecnologies. La personalització de l’educació, en allò tocant a les tecnologies com a eina d’aprenentatge, ha d’orientar-se a la construcció i readaptació continuada de l’entorn personal d’aprenentatge de l’alumnat. En aquest sentit, l’Administració educativa i sobretot els centres tenen una comesa concreta per portar a terme: proporcionar a cada alumne un entorn personal d’aprenentatge, on tingui accés als recursos educatius de què s’ha de valdre. Les xarxes educatives de centres, en aquest sentit, hi tenen un paper a desenvolupar. I en aquest entorn personal d’aprenentatge, en condicions segures i integrant l’educació en l’ús de les tecnologies, cal preveure la producció de tecnologies per part de l’alumnat com a part del seu procés educatiu. Es tracta que l’alumnat, a mesura que progressa en la seva trajectòria educativa, vagi incorporant-se a l’ús productiu dels recursos tecnològics i generi els seus propis continguts de caràcter personal educatiu, de manera que pugui construir una constel·lació de continguts en línia en el marc del seu entorn personal d’aprenentatge que li siguin d’utilitat per a la seva identitat digital i, en conseqüència, per a la construcció de la seva ciutadania digital. Planificar aquests recursos i encarrilar la trajectòria de l’alumnat en aquest sentit és un veritable projecte educatiu que demana reflexió prèvia i constant, una reflexió que ha de tenir lloc amb caràcter general perquè els centres puguin formar-se’n una estratègia propia.
