L’any 2020 serà recordat per l’esclat de la pandèmia del COVID-19. El rastre de dolor, de desconcert i d’incertesa que ha generat formarà part dels records més punyents de les nostres vides i, ben segur, marcarà la història del segle XXI. Res ha escapat de les urpes invisibles d’un virus que ha capgirat els hàbits de vida social, les relacions comercials, les comunicacions i, per descomptat, ha incidit de ple en el model educatiu. Només cal recordar el confinament que va iniciar-se a mitjan de març i va allargar-se fins a la fi del curs. Una sacsejada general del món educatiu que, malauradament, ha tingut continuïtat en el nou curs escolar: noves mesures organitzatives, confinaments selectius, plans de contingència, docència híbrida, etc.
Tot plegat ha suposat la desaparició de l’espai escolar tradicional, la crisi del model educatiu presencial i la necessitat d’assajar noves formes de docència en línia i d’acompanyament de l’alumnat per respondre adequadament a les necessitats educatives i emocionals de l’alumnat en aquest període de crisi i d’incertesa. I, alhora, i ha posat de relleu l’exigència de repensar el món, el marc actual de relacions socials i, de retruc, el model educatiu.
Al llarg d’aquest darrer curs, el Consell Escolar de Catalunya ha reflexionat sobre el temps educatiu i n’ha extret algunes conclusions que posen de manifest la necessitat per part de tots els sectors de la comunitat educativa de disposar de temps per pensar, temps per reflexionar sobre el que estem fent, per què ho fem i com podem millorar. Un temps de reflexió en profunditat, que hauria de permetre que la comunitat educativa pugui analitzar i entendre el que està passant i, d’aquesta manera, preparar un context educatiu en què, per bé que la tecnologia ha de ser-hi molt present, no es caigui en el parany de perdre la centralitat en les persones si el que volem és fer camí cap a un nou humanisme.
