Durant la part final del curs anterior va posar-se en evidència, per les mancances imposades per les circumstàncies, el caràcter d’espai de socialització que l’escola exerceix. Si algun objectiu i funcionalitat té avui en dia l’escola en les societats occidentals és el de socialitzar els infants i joves per mitjà de l’acció educadora, que proveeix els coneixements compartits per tot el cos social, fa possible el desenvolupament personal de cadascú i proporciona les pautes indispensables per a formar part de la ciutadania. En aquest sentit, la funció acadèmica tradicional que s’atribuïa a l’escola ha estat àmpliament sobrepassada per la funció de socialització de què se l’ha dotat. Ho han fet les institucions públiques mitjançant les polítiques educatives i ho han fet les famílies en favor dels seus fills i filles.
Aquest contracte social de l’escola ha patit i potser patirà encara l’embat d’unes circumstàncies que fan variar dràsticament les condicions espacials en què s’havia portat a terme l’escolarització i el procés educatiu consegüent. És clar que tornar a obrir les escoles i instituts és un repte a prova d’imprevistos, en què la planificació de possibles incidències ha passat a formar part indispensable de les estratègies organitzatives dels centres i els seus responsables institucionals: direccions, titulars i administracions. Perquè la funció socialitzadora de l’escola ha de continuar. Perquè ha de fer possible el desenvolupament personal de totes i cadascuna de les persones escolaritzades. Perquè la formació ciutadana és part indestriable de l’escola. I perquè si això no ho fa l’escola, correm el risc, com a societat, que aquests aspectes tan bàsics de la conformació del cos social quedin a la intempèrie i en perill que altres actors se n’apropiïn en interès exclusiu. L’interès general demana, doncs, que l’escola mantingui la seva funció social.
És evident que, per assolir aquestes fites, entre les quals també hi ha, no ho perdem de vista, la formació acadèmica d’infants i joves, l’escola ha d’adaptar-se a les circumstàncies canviants d’aquests temps líquids. Atès que les condicions de seguretat i higiene imposen canvis en les relacions humanes i en la distribució en els espais disponibles, s’imposa dissenyar i planificar, a partir de l’experiència, estratègies perquè l’escola pugui reproduir el procés educatiu com ho ha fet fins ara. Per fer-ho possible, en primer lloc, l’escola, els centres, el sistema educatiu necessiten recuperar plenament la confiança social. Per assolir aquesta finalitat convé reorganitzar les relacions que els agents i col·lectius de la comunitat educativa desenvolupen amb l’escola.
De fet, no totes les mancances que la pandèmia ha posat en evidència, de vegades de manera crua i intensa, són atribuïbles a aquest fenomen. Algunes d’aquestes mancances tenen caràcter històric, més antic o més recent. En tot cas, a fi que l’escola afronti velles i noves problemàtiques i compti amb la confiança de la societat, els col·lectius escolars: famílies, alumnes, professorat, personal d’administració i serveis i Administració educativa han d’empoderar-se del procés educatiu i del funcionament dels centres. Això vol dir que s’han d’implicar més intensament i de maneres diferents en el procés educatiu i alhora han de participar efectivament en la vida del centre, o sigui, han de tenir un marge de decisió sobre els assumptes que constitueixen l’esdevenir del centre. Mantenir comunicació fructífera amb el centre, prestar ajuda en forma de suport i seguiment als fills i filles i participar en l’avaluació són algunes de les necessitats en què s’han trobat les famílies durant el confinament. Per això, aquesta participació s’ha de fer extensiva als processos de decisió que tenen lloc en el centre educatiu. En aquest sentit, cal parlar clarament de democratització de l’autonomia de centre. Hi ha hagut una època en què l’autonomia de centre s’ha concentrat en la direcció i el consell escolar de centre ha restat com a mer òrgan consultiu o ni això: de simple transmissió d’informació entre la direcció i els sectors afectats. Avui que s’ha constatat que l’escola necessita la implicació i participació activa del professorat però sobretot de l’alumnat i les famílies per assegurar un procés educatiu exitós, aquest model ha d’evolucionar en direcció a la democratització. Aquest espai de l’educació necessita modificar-se substancialment perquè l’escola no tan sols mantingui sinó que guanyi quotes noves de confiança social i, doncs, pugui desenvolupar millor la seva comesa educadora, socialitzadora i ciutadana.
Els espais i els temps educatius van patir l’impacte del confinament i es van haver de reorganitzar amb esforços ímprobes i resultats segurament desiguals quant a efectivitat per arribar a tot l’alumnat. En els propers temps, la presencialitat en els centres educatius, tot i ser la fórmula per la qual s’aposta, continuarà estant sotmesa a les incidències de la pandèmia i a la variabilitat de la difusió territorial que pugui tenir. Per això, és imprescindible planificar bé les alternatives educatives. Al respecte, val a dir que és el moment d’incorporar aquelles rutines en línia que han funcionat durant el confinament de manera que passin a formar part del funcionament presencial corrent. Cal preveure com fer-ho. Igualment, aquests fets i aquesta continuïtat posen sobre la taula el replantejament de l’organització dels temps educatius, començant per la diferència entre temps lectiu i temps educatiu no lectiu i continuant per l’organització de la dedicació horària per matèries. En el nou context social de l’educació és imprescindible adequar aquests aspectes a la nova realitat.
Això mateix pot dir-se dels espais físics per a l’ensenyament-aprenentatge. No cal insistir que han d’ajustar-se molt estrictament a les prescripcions de les autoritats sanitàries. Cal tenir present que davant aquests canvis convé reajustar les infraestructures del centre per no minvar les prestacions que en aquest sentit s’han ofert fins al moment. A més, s’han de diversificar sortint de l’àmbit estricte del centre educatiu, més enllà del pati. El municipi en primer lloc està cridat a col·laborar en aquest plantejament i el claustre de professorat a redissenyar les estratègies d’ensenyament-aprenentatge per adequar el procés educatiu a aquesta variació d’espais, que també pot suposar una oportunitat per guanyar en pragmatisme. El model de la ciutat educadora aporta, en aquest sentit, un referent que l’educació actual ha de fer seu i que els municipis han de potenciar tant com puguin a fi d’optimitzar els recursos de què disposen pel bé de l’educació de la seva ciutadania.
Cada centre, al seu torn, ha de reforçar la seva xarxa de referents territorials. Estem parlant de serveis i recursos de tot tipus als quals el centre ha de recórrer per consolidar les seves estratègies d’ensenyament-aprenentatge. En aquest sentit, també és el moment per potenciar les xarxes educatives entre centres, de manera que el coneixement mutu actuï com a activador i com a recurs en l’alineament del centre amb les necessitats educatives de la seva comunitat escolar.
En allò referent a la comunicació entre el centre i les famílies, s’ha constatat la necessitat que el centre desenvolupi la seva política comunicativa pròpia per mitjà d’un pla de comunicació de centre i, mentrestant calgui, mitjançant el pla de contingència de centre. És evident que cal entendre aquesta comunicació en sentit multidireccional, perquè des del centre s’escolti de manera activa els diferents col·lectius de la comunitat escolar a fi de facilitar-los la participació i l’empoderament amb relació al procés educatiu. Això és remarcablement important per a les famílies i per a l’alumnat. Cal definir de quina manera es porta a terme, amb quins recursos i eines, com es planifica i quins objectius a curt i mitjà termini es poden plantejar. Pel que fa específicament a l’alumnat, cal reflexionar-hi a partir de les estratègies comunicatives desenvolupades durant el confinament i decidir com han d’adaptar-se al nou present educatiu de manera que se n’optimitzi l’ús per al seguiment acadèmic i l’acompanyament de l’alumnat. Igualment, interessa al centre i també a les famílies la comunicació motivada per la participació en les xarxes col·laboratives que es creïn a nivell de centre o en què participi el centre a nivell municipal o comarcal, i amb relació al conjunt de la comunitat educativa.
Un aspecte de la comunicació en el món educatiu que la pandèmia ha posat de relleu és aquell que fa referència a la comunicació entre l’Administració educativa i els centres. S’ha evidenciat la necessitat de determinar amb claredat canals vàlids per a una comunicació segura, no subjecta a interpretacions, sinó a directrius organitzatives i a l’actualització que se’n deriva. En aquest context, també s’ha constatat la necessitat de delimitar el paper de la Inspecció d’Educació com a nexe entre l’Administració educativa i els centres pel que fa a la comunicació.
Finalment, com ja es diu de fa temps, la integració del temps de lleure, sobretot en allò referent a les activitats extraescolars, però també als períodes vacacionals, s’ha de veure com una necessitat més que cal afrontar de manera estratègica. La inclusió i la difuminació de la distinció entre temps lectiu i educatiu en els paràmetres de la nova normalitat demanen tractar-ho a fons i formulant, com en la resta de temes apuntats, propostes concretes que serveixin per orientar l’educació en el nou present.
