Des del curs de formació telemàtic L’acollida en contextos escolars de diversitat lingüística i cultural, ens han fet arribar la valoració i una mostra dels productes que s’han elaborat en una tasca sobre les autobiografies lingüístiques. Som conscients que l’elaboració de l’autobiografia lingüística és una activitat que, cada vegada més, es fa en molts centres educatius i que té valoracions molt positives. En molts centres s’ha convertit en una activitat que es fa any rere any en un curs determinat, o és l’eix dels premis de Sant Jordi. Gairebé tots els docents que l’han aplicat alguna vegada com a exercici a l’aula, repeteixen. Us deixem les impressions de la formadora del curs, Marta Silvestre, i mostres d’autobiografies lingüístiques dels participants en el curs.
Aquest article és un petit collage de retalls de les biografies lingüístiques (a partir d’ara BL) d’alguns docents que han participat en el curs telemàtic per a docents sobre l’acollida en contextos de diversitat lingüística i cultural.
El primer manlleu és el títol. L’Arantza va titular així la seva BL. Sovint diem que tenim identitats múltiples o que la nostra identitat la conforma tot allò que transitem. Les diverses llengües que s’han acostat, d’una manera o altra, a les vides d’aquests docents, ens mostren que aquests codis i la manera com ens hi apropem emocionalment, configuren una part important del que som.
El primer que em va sorprendre agradablement de les BL dels docents participants, va ser el fet que cada curs ampliem la diversitat lingüística dels participants en els grups de les formacions per a mestres i professors. El plurilingüisme ja no és un fet que només hem d’atribuir a l’alumnat: els docents també transitem cada vegada més llengües i això és molt positiu.
En segon lloc, em sembla important ressaltar que moltes BL posen èmfasi en llengües minoritàries com la fabla aragonesa, així com en variants dialectals de diversos idiomes, com el foggiano o el napolitano de l’italià o el pallarès del català.
Pel que fa al foggiano i al napolitano, l’Eleonora ens diu això: «A casa sempre he sentit parlar foggiano. Parlar en dialecte estava mal vist, era de pobre i mai es feia servir fora de casa.
(…)
A Nàpols es parlava un altre dialecte. El napulitano és una llengua de prestigi cultural: hi ha cançons, llibres i literatura. Poca broma! (…) I allà, a Napoli em vaig transformar en la foggiana perduda en la capital.»
Podríem extreure’n la conclusió que el fet de conèixer i valorar diferents variants dialectals enforteix la nostra i estendre aquest paral·lelisme en el coneixement de llengües en el sentit més ampli.
Una altra de les idees importants que es desprenen de les BL fa referència a la intercomprensió entre les diferents llengües romàniques i la facilitat que tenim per aprendre’n de noves. «Si conec una persona que parla una llengua propera al català i castellà, intento sempre no haver de canviar d’idioma», diu en Rafa.
Alguns docents també reflexionen sobre les interferències que, de vegades, es fan presents en els parlants plurilingües. «No corregiré res del meu escrit i ho deixarem així ja que les meves faltes són la fotografia de la meva biografia lingüística. Quan agafo apunts és una barreja molt interessant per les investigadores de l’Autònoma de Barcelona com la Nussbaum. Haha!», explica l’Eleonora.
En tots els escrits es pot copsar que les motivacions van de la mà de les emocions i la comunicació a l’hora d’aprendre llengües. L’Arantza escriu: «Així vaig aprendre que una llengua es cou, s’ensuma i es tasta de formes molt diferents. (…) L’anglès el vaig aprendre amb els Beatles, mitjançant el meu tiet. El castellà es va convertir en màgia quan vaig conèixer un grup de teatre colombià. Pessoa i els seus heterònims van entrar a la meva vida sense avisar. La llengua està embarassada d’experiències vitals, en el meu cas.»
De manera semblant, la Sara apunta: «El mateix va fer el meu avi matern, que tot i portar vora 30 anys vivint a Barcelona, va ser llavors (quan vaig néixer) quan va decidir fer un curs de català i parlar-lo amb mi».
Entre aquestes motivacions també destaquen la importància d’activitats de l’entorn com l’esbart o el K3 a la televisió a l’hora d’aprendre el català.
I finalment després d’aquest repàs pel plurilingüisme reflexionem sobre la nostra llengua, el català, i descobrim alguns tics que hauríem de mirar de corregir, com el que ens recorda l’Eleonora quan diu: «Com a estrangera, per ser simpàtics amb mi, els catalans, anaven canviant al castellà: el que no sabien es que jo abans de venir havia estudiat el català, no el castellà a Nàpols i no sabia gens de castellà.». O en Rafa: «Sempre s’han dirigit a mi en castellà. Suposo que té relació a les meves faccions físiques. Així doncs, trobar algú amb qui parlar només en català ha estat un procés complicat.».
Molts docents també fan èmfasi en els canvis que han anat experimentant els usos lingüístics des del anys 80 fins a l’actualitat. La Milena assenyala algun d’aquests canvis des que ella era petita: «Em fa llàstima que l’alumnat associï el català només a una llengua acadèmica i l’usi només quan hi està obligat.».
I entre moltes altres reflexions interessants, una conclusió unànime: «Des que vaig entrar a la docència, la meva única llengua és el català.» (Anna). «Em vaig formar com a mestre de primària en l’especialitat d’Educació Física, (…) i he intentat que la llengua d’ús en tot moment sigui el català.» (Ivan).
Per a llegir moltes més reflexions interessants, entorn a les llengües que transitem, podeu llegir les BL d’aquests docents, que trobareu en aquest document. També us animem a portar a terme aquesta activitat amb els vostres alumnes o reflexionar sobre la vostra pròpia BL.
* Aquest article també s’ha publicat com a bona pràctica al nodes d’usos lingüístics.
